Ernest Prunera: "Quan em vaig separar, vaig notar que els meus fills van madurar de cop"

BarcelonaFins a l'època contemporània, els infants eren considerats adults en miniatura. I quan els arribava certa edat, ja eren aptes per fer allò que tocava segons la família on havies nascut. En el cas de Guifré, ell havia de ser comte i, per tant, guerrer. A Quan s'allunyi la tempesta, és un nen caparrut i juganer a qui no li agrada gens estudiar. Li agrada jugar a espases de fusta amb el seu germà petit.

Segur que has trobat inspiració en els teus fills.

— El fet d’haver estat pare de nens de l’edat de Guifré m’ha ajudat a entendre i descriure les criatures d’aquesta edat. Passa de ser un infant despreocupat i juganer a prendre responsabilitats, a punt d’entrar en l’edat adulta. Quan em vaig separar, vaig notar que els meus fills van madurar de cop.

I tu, com has anat madurant com a pare?

— M’he anat adonant que cada fill és diferent. Els fills no tenen per què assemblar-se a tu, ni tampoc assemblar-se entre ells. Cadascun té la seva personalitat, amb les seves inquietuds i manies. He après a donar-los la llibertat de triar el camí que vulguin. A mesura que s'anaven fent grans, he anat abandonant una actitud més controladora. Ara la meva actitud és més de supervisió i de consell.

Què has volgut fer diferent del que van fer els teus pares?

— De petit, jo vaig trobar a faltar afectivitat en la relació amb els pares i tenia clar que, quan tingués fills, no els volia transmetre el mateix. Per tant, als meus fills sempre els he dit que els estimo i els he abraçat tant com he pogut o m’han permès.

Com és viure amb cinc fills?

— Ara, alguns ja són grans i no són sempre a casa. Però quan eren petits havíem viscut moments estressants, però també havíem rigut molt. Un dels factors clau era l’organització i la col·laboració, tant a casa com també fora, quan viatjàvem. Cada fill es feia responsable de les seves coses, si no hauria estat una bogeria. Amb tanta gent a casa, és essencial establir unes mínimes normes de convivència. Tots havien d’entendre que formàvem part de la mateixa família i, per tant, tots teníem una responsabilitat perquè tot anés bé.

A partir d'una edat, s'aprèn més dels germans que dels pares.

— Tant jo com la meva parella no hem sigut fills únics, i per tant valorem molt la figura dels germans, com un suport present i futur. Les circumstàncies han volgut que els nostres fills tinguin germans i germanastres, i això els enriqueix, perquè acaben tenint punts d’afinitats entre uns i altres.

I quan hi ha tensió?

— També és cert que les discussions entre els germans poden ser d'una duresa inaudita. En el nostre cas, les baralles més intenses sovint han estat entre germans i no tant entre germanastres. Tot i això, haig de reconèixer que, en cas d'enfrontament, la presència d’altres germans tendeix a atenuar les baralles, perquè es fan aliances. Al cap i a la fi, tot forma part de la convivència.

Què et resulta més feixuc, de la paternitat?

— Potser el que més em costa és acceptar algunes de les decisions que prenen els meus fills. Haig de fer molts esforços per dir-me a mi mateix que ja tenen una edat en la qual han de ser els amos de la seva vida. Jo els puc aconsellar, però no he de decidir per ells. Senzillament, he de ser al seu costat per allò que necessitin.

Ets expert en xarxes socials. Quines reflexions fas als teus fills?

— La gent jove tendeix a informar-se a través de les xarxes socials i jo, com a periodista, intento explicar als meus fills que hi ha altres formes d’informar-se molt més fiables i que gràcies a l'ús de diverses fonts hi ha la possibilitat de contrastar la informació, de saber què és cert i què no.

Mantens alguna mena de control?

— No mantinc cap mena de control sobre la presència dels fills a les xarxes. Però sí que tinc accés al que publiquen. Sovint els aconsello sobre allò que publiquen. Per sort, cap d’ells no ha mostrat una dependència de les xarxes socials.

Amb tanta colla, deveu tenir una pila d'anècdotes.

— Entre la meva parella i jo tenim quatre nens i una nena, que a més és la més petita de tots. En un viatge a Irlanda, vam sentir com dues dones espanyoles comentaven: “No van parar fins que els va sortir la nena”.