“Castanyer, pensa-t’ho bé...”

Quan era guionista de l’Eduqueu les criatures a Catalunya Ràdio, l’estimat Carles Capdevila va idear la secció “Castanyer, pensa-t’ho bé...” Jo sortia al carrer, micròfon en mà i entrevistava pares, mares i mestres, entre altres, per parlar de com s’ho manegaven amb tot això de la criança. Aleshores tenia 28 anys i poca previsió de ser mare. Però res més lluny de la realitat. Un any més tard ja naixia la primera filla i després van venir el segon i el tercer. Tots tres amb cinc anys de diferència. Com aquella llengua d’aigua que t’acaba de rematar a pet d’ones, vaig entrar en una centrifugadora d’embarassos, alletament i criança que em va absorbir cap al fons, mentre intentava treure el cap un moment per continuar publicant i exercitant l’única neurona disposada a pensar una mica més enllà del canvi de bolquers, el menú del dinar o els jocs de tarda. Recordo escenes divertides, asseguda a la tassa del vàter amb el petit al pit i els altres dos jugant a la banyera o sortint a passejar amb un a la motxilla i dos al cotxet. També n’hi ha, esclar, de no tan simpàtiques, fent maratons de nit pel passadís de casa per fer-ne dormir algun mentre el meu company era de viatge.

He viscut i visc una maternitat volgudament intensa, potser a les persones altament sensibles ja ens passa això, que els estímuls sovint ens sobrepassen, però també he estat molt feliç. Ara que, com diria la gran Pilarín Bayés, ja poden obrir la nevera sols, l’equilibri ha tornat una mica a la dinàmica familiar i exerceixo les meves neurones diàriament alhora que els vaig veient créixer al meu costat. Ser autònoma no està sent cap proesa. He après a esprémer bé el suc dels minuts, soc capaç de treballar als llocs més recòndits -especialment bars de clubs de futbol diversos- i vaig fent malabars per no haver de descartar els projectes que m’arriben. I la cosa, si la salut acompanya, més o menys va sortint. Em podria lamentar de les retribucions, la poca estabilitat i la connexió permanent amb allò que has d’acabar i que saps que tancaràs quan els tinguis al llit. Però veig la meva amiga Ester com cuida els seus pacients, les hores que la Núria dedica a atendre la diversitat del seu alumnat o les estratègies de la Judit per fomentar el benestar de les persones més vulnerables i elles també fan malabars, com jo, i com tantes altres.

Una onada més controlada

La meva feina em permet aprendre i formar-me en aquest complex món de l’educació, i respondre en forma d’articles a moltes de les preguntes que em qüestiono diàriament. I em permet sortir un dia i conèixer la petita Beth, que espera un trasplantament de cor, ara que els metges l’han deixada sortir uns minuts a la plaça perquè li toqui el sol. Parles amb la Sara i en Gerard, els seus pares, i t’expliquen que fa setze mesos que viuen ingressats a l’UCI de l’hospital. I tornes a casa en silenci mentre des del diari t’ofereixen la possibilitat d’escriure un “Ho faig com puc” sobre mares autònomes. No em sento amb el dret de recrear-me en la queixa i sí amb el deure de continuar agraint la possibilitat d’expressar-me en diferents mitjans i de poder viure d’una feina que m’agrada i m’ofereix equilibri, aquell equilibri que tant vaig trobar a faltar els primers anys i que ara abraço amb força, amb l’onada una mica més controlada.