Dietista-nutricionista i mare del Martí i el Pere, d’11 i 8 anys. Publica Alimentación vegetariana en la infancia. Las respuestas definitivas a todas tus veggie-dudas (DeBolsillo), escrit amb Maria Blanquer, Julio Basulto i Pepe Serrano.
— Es pot seguir una alimentació saludable menjant carn i no menjant-ne. La carn només és un dels molts aliments que componen la dieta habitual del nostre entorn i, ni és imprescindible, ni és el més saludable. A casa tots som vegans menys en Pere, que és ovolactovegetarià. Mengem el mateix excepte per esmorzar, que ell beu llet de vaca i algun dia sopa ou.
I què passa quan un dels fills va a casa d’un amic i li ofereixen carn?
— Quan no estan amb nosaltres, d'entre el que els ofereixen ells decideixen què volen menjar. I amb la brioixeria també. Per exemple, a casa no n’hi ha, però si són a casa de la iaia o han anat a passar la tarda amb un amic i els n’ofereixen, ells escullen.
En moltes cases, les taules són camps de batalla.
— Hi ha estudis que mostren que menjar en família és un factor de protecció de la salut emocional i física. Si al voltant de la taula i els àpats hi ha estrès, tensió, val la pena reflexionar i canviar aquest enfocament. Només que les persones adultes ens parem a pensar què pot estar passant, podem moure peces que iniciïn un canvi en la situació.
A casa discutiu sobre el menjar?
— Els desequilibris entre la quantitat que els infants volen menjar i la que els adults els volen fer menjar solen ser una de les principals desavinences a la taula. A casa hem respectat les quantitats que ells han demanat.
Suposem que avui toca, per exemple, llenties.
— Si fem llenties, que ens agraden a tots menys a en Martí, li donem l’opció que no en mengi, en mengi menys o que agafi més amanida, pa i postres. El que porto pitjor és que hi hagi queixes. Ens sembla normal que alguna cosa no els agradi i ho acceptem, però no poden expressar-ho de segons quines maneres. Per resoldre els conflictes amb el menjar, com en tots els altres, cal molta paciència i donar exemple.
Quina mare intentes ser?
— M’esforço perquè el que faig en el dia a dia tingui coherència amb el que penso i sento. Em convenç molt l’aprenentatge i l’educació basats en l’exemple i el modelatge. Per tant, intento que el que faig –com parlo, què menjo, com i amb qui em relaciono, a què dedico el temps lliure– s’acosti al màxim possible al que m’agradaria que fos, i al que crec que ha de ser segons la meva manera d’entendre la vida.
Un element que consideris clau.
— Una bona comunicació. Hi hem posat molta cura i atenció. És un no parar, un pic i pala. Tothom s’enfada a vegades i perd la paciència, però si habitualment utilitzes un to relaxat, empàtic, respectuós, aquesta manera de fer va quallant en la seva manera de ser i de relacionar-se.
En què no te n’has sortit, encara?
— Buf, encara hem de recordar sovint coses com "Pere, recull els llibres del sofà", "Martí, hi ha la jaqueta a terra a l’entrada". També podrien assumir més tasques des les que fan. Per altra banda, encara queda molta feina a fer en la gestió de les emocions, quan s’enfaden, quan s’avorreixen, quan estan excitats...
I tu, què tens pendent?
— Encara em costa trobar l’equilibri entre la seva llibertat i el meu patiment, però no sé si d’això les mares ens n’escapem mai.
