Com aconseguir que el meu fill no m’interrompi constantment

GironaS’hi val qualsevol activitat: llegir un llibre, haver d’acabar un escrit de la feina, una trucada telefònica o una tasca quotidiana com ara rentar plats. Sigui el que sigui, més tard o més d’hora sempre arriba –i, segons els experts, és bo que així sigui– l’indesitjat moment de la interrupció. Aquella queixa, pregunta, demanda o protesta que fa la criatura i que estronca el propòsit que tenia l’adult de començar i acabar una acció, amb la qual cosa, quan es repeteix més d’una vegada, es produeix una aturada i represa constant. ¿És possible compartir espai una estona sense la necessitat que l’infant interactuï constantment amb nosaltres i, tot i això, ser nosaltres una figura present i significativa? La resposta és que sí, però amb matisos. Els explica Anna Romeu, psicòloga clínica i especialista en educació emocional.

Què hem de tenir en compte?

A part de l’edat del nen –perquè no és el mateix un de dos anys, que ens reclamarà molt més, que no pas un de set, en què ja són més autònoms i els convé, precisament, aprendre a no necessitar tant l’acompanyament de l’adult–, cal tenir present també el caràcter. “Hi ha nens que de petits ja no et busquen i, d’altres, en canvi, necessiten la validació de l’adult perquè són més insegurs”, especifica Romeu. Els infants que, tot i ser més grans, tenen poca tolerància a la frustració i de seguida es cansen quan una cosa no els surt, necessitaran més atenció de l’adult que no pas aquells que de per si són més persistents. Per tant, la manera d’ajudar-los no és sinó estant al costat seu per explicar-los que, de vegades, cal provar-ho diverses vegades per aconseguir el que es vol. Un altre factor és el temps. “No podem esperar que estiguin una hora jugant sols perquè la seva atenció dura menys que nosaltres i va variant d’una cosa i a una altra. Per passar d’un joc a un altre ens reclamaran”, assegura la psicòloga.

Com els expressem que no ens interrompin?

És senzill, però costa. Segons l'experta, el millor és explicar-ho i donar-los la informació del que volem i, realment, del que necessitem. Sempre, això sí, amb les paraules adequades. “Evitem expressar la frustració, la impaciència o el cansament culpant només el nen, com si per culpa seva no podem acabar una tasca. El millor és dir: m’agradaria estar per tu, però he de fer això que és important per a mi. Et demano una mica de paciència”, exemplifica Romeu. Una frase que, fins i tot, es pot arribar a memoritzar i assajar per dir-la quan calgui. “Aquesta petició, a part, no és gens culpabilitzadora i, en canvi, li estàs ensenyant moltes coses”. La criatura l’entendrà i segur que voldrà col·laborar-hi. La vida és injusta i n’haurà d’aprendre. Veurà que és una obligació i que l’has de complir. Alhora, donaràs un missatge que el teu desig és estar per ell. “No oblidem tampoc de mostrar-nos sempre com estem emocionalment: enfadada, cansada, trista o amb necessitat de calma. Això també els aporta molta informació”.

La desatenció constant, què li comportarà?

No es bo per a l’infant, ni psicològicament ni moralment, menystenir les seves necessitats, tal com assegura Romeu, perquè “li genera una sensació d’abandonament”. Poden percebre que són una molèstia. El que necessiten és criar-se sabent que són “la teva prioritat” i “el més important per a tu”. Si se sent abandonat, el primer que farà és revelar-s’hi i es mostrarà enfadat. Quan aquesta sensació és reiterativa i contínua, aleshores deixarà d’intentar-ho i el vincle es trencarà. Això, a més, marcarà el tipus de relacions que tindrà tota la vida. “Un nen que s’ha sentit segur i atès es vincularà bé amb les persones quan sigui adult, sabrà tenir el seu espai i reclamar-lo. Si no, crearà vincles de dependència emocional i aferrament. Serà una persona ansiosa, que tot ho personalitza, i incapaç de vincular-se bé emocionalment amb la gent. Serà un adult tancat i solitari perquè ningú li haurà ensenyat que és important per a algú”.