TRINITAT GILBERT

Escola i família s’entenen?

La confiança mútua és imprescindible per generar complicitat entre famílies i escola, que comparteixen el mateix objectiu. Perquè hi hagi confiança hi ha d’haver comprensió i respecte tant de pares cap a mestres com a la inversa. És fàcil aconseguir-ho?

Els pares, Felip Gordillo i Anna Soria, amb la seva filla, Arlet (6 anys), i la tutora, Anna Bigas, a l’escola Jungfrau de Badalona / CÈLIA ATSET Zoom

La comunicació entre la família i l’escola “és el termòmetre de la bona educació”, opina Felip Gordillo, pare de l’Arlet (6 anys). Tant ell com la seva parella, l’Anna Soria, expliquen que diàriament parlen amb la tutora, l’Anna Bigas, que veuen a les 9 h, a les 15 h i a les 17 h a la porta de l’aula de l’Escola Jungfrau de Badalona. “Són moments breus, però importants per comentar inquietuds que sentim tant els uns com els altres sobre l’Arlet”, diu Gordillo.

A més de les salutacions diàries a la porta de la classe entre família i tutora, els pares de l’Arlet expliquen que tenen altres maneres de comunicar-se amb l’escola. “Tenim un correu electrònic amb la tutora, que fem servir quan hem de tractar sobre algun assumpte que requereix més profunditat de la que podríem aconseguir amb les converses de salutacions diàries”, diu el pare. A més, també s’hi reuneixen durant el curs, i més vegades si els pares ho demanen.

“No fem servir ni intranet ni agenda, però puc assegurar que tenim una comunicació fluida”, diuen. També hi ajuda que l’escola convidi els pares a entrar a les aules per parlar de la seva feina. El Felip ha anat dos cops a l’aula de la seva filla. “El fet que hi puguem entrar també ajuda a acostar els dos mons, escola i família, perquè, al capdavall, ells s’hi passen moltes hores, així que està bé que nosaltres també hi anem”, afirma Gordillo.

“El fet que puguem entrar a l'escola ajuda a acostar els dos mons, escola i família"

Felip Gordillo - pare

La seva escola impulsa la implicació de les famílies, que també és una bona manera de facilitar la comunicació entre els uns i els altres. “Fins i tot ens han arribat a preguntar a les famílies la nostra opinió sobre l’aula de l’Arlet, que han fet nova”, recorda el pare.

Els pedagogs Xavier Ureta i Enric Prats; la doctora de la Facultat d’Educació Marta Burguet; la sociòloga i educadora Alba Castellví, que també és assessora de pares i de professorat, i la professora Marta Butjosa ens expliquen els 10 pilars en què caldria sostenir la relació entre l’escola i la família.

  • Complicitat amb les famílies. Els mestres han d’establir complicitat amb els alumnes, però també amb les famílies. Per deontologia professional, els professors no poden fer ús de la informació que els proporciona l’alumne sense el seu permís. Si es tracta d’alguna revelació greu que haurien de conèixer els progenitors, han de posar al seu servei tot el seu coneixement de pedagogia i de psicologia per aconseguir de l’alumne el permís per solucionar el problema amb el suport familiar. A part, també cal tenir en compte que, davant dels fills, no s’ha de posar en qüestió l’escola, com tampoc davant dels alumnes no s’ha de posar en qüestió la família.
  • Complicitat amb els alumnes. La complicitat que s’ha de tenir amb les famílies i amb l’alumnat és diferent. Amb els primers, la complicitat ha de venir de la professionalitat i el rigor del professor a l’hora de treballar (autoritat moral), i a l’hora d’explicar-los què fan i per què ho fan. Amb l’alumnat, la complicitat ve d’estimar-los i de posar al seu abast les eines necessàries per a la seva evolució personal i intel·lectual. Ells saben valorar el mestre que els estima, del qual aprenen i reben bon exemple.
  • Estratègies de comunicació. Cal que l’escola dissenyi estratègies de comunicació efectives que provoquin en les famílies la tranquil·litat de saber que els seus fills estan en bones mans. Fent-ho així, amb una comunicació transparent, el respecte cap a l’escola sorgeix de manera natural. Sempre pot haver-hi una família reticent, però passa en totes les professions en què es tracta amb persones.
  • Explicació transparent. Els mestres han de poder explicar tot el que fa referència als processos d’educació dels seus fills sempre de manera transparent. Pel que fa a la metodologia pedagògica, cal fer entendre a les famílies que els professionals que la dissenyen han de ser els mestres. Per ser convincents en aquest aspecte és necessari guanyar-se l’autoritat moral per fer-ho. Aquest és potser el punt més controvertit, perquè hi ha famílies que voldrien que l’escola canviés maneres de fer per d’altres que s’assemblin més a l’escola que ells van conèixer. El professor ha d’escoltar, explicar-se, argumentar, però no renunciar a l’àmbit en què són experts. Per aconseguir-ho cal una complicitat transparent i ben dissenyada amb aquelles persones que representen les famílies a les AMPA (o AFA) i al consell escolar.
  • Formació. Cal formar el professorat per poder fer una bona tasca de relació amb les famílies; és una de les claus de l’èxit educatiu. I justament és una formació que no es rep al grau universitari.
  • Tots a les reunions. Sovint cal incorporar els alumnes a les reunions amb les famílies perquè es responsabilitzin del seu procés d’aprenentatge.
  • Percepcions diferents. Quan la percepció de pares i mestres sobre el fill i alumne no coincideix cal tenir en compte que la realitat a casa i al centre educatiu és diferent. En qualsevol cas, el mestre que es troba amb uns pares que tenen una visió diferent de la seva ha de poder dir: “És interessant que tinguem visions diferents, perquè d’aquesta manera ens podem complementar. Veure el vostre fill des de dues òptiques diferents ens ajudarà a tenir-ne una visió més completa”.
  • Un adult com a referent. Hi ha entorns familiars en què els infants i joves no troben referents prou estables. En aquests casos, convé afavorir que en tinguin, i poden ser els mestres, sabent que mai faran de pares. Com tampoc han de fer d’amics, perquè llavors seguiran buscant qui els sigui adult referent. L’adult de referència ha de garantir estabilitat i estima. No ha de pretendre caure bé, sinó educar i estimar.
  • Mirada projectiva. Saber on vol arribar cada una de les parts. L’escola ha de saber què vol la família, per quina raó ha triat aquella escola; la família, per la seva banda, ha de saber quin és el projecte de l’escola, el seu ideari pedagògic i el seu plantejament metodològic. La família també ha de poder dir-hi la seva i que l’escola obri espais de debat per avançar en projectes compartits.
  • Coneixement mutu. Conèixer les limitacions i les possibilitats de cadascú. Des de la família, saber fins on pot arribar l’escola; des de l’escola, saber què pot fer i què no la família.