La qualitat de l'educació és una merda (que no s'espanti ningú)

Que no s’espanti ningú. Aquest titular és únicament una provocació per comprovar que, si el titular d’un article o d’un llibre critica, qüestiona o insulta l’escola, la curiositat del lector augmenta.

Parlar malament de l’escola o de l’educació és mediàticament molt llaminer i això ho sap bé qui edita els diaris i redacta els titulars i també qui decideix editar llibres de professors crítics amb el sistema educatiu que s’autoerigeixen com a analistes rigorosos, alimentant exactament el que, de fet, denuncien les seves tesis: el desencís dels equips de mestres. Ja veureu com un llibre optimista, rigorós, però també crític com el Diccionari inesperat de pedagogia, escrit per Philippe Meirieu i editat per Rosa Sensat aquests últims mesos, malauradament no figurarà mai entre els top deu dels llibres més venuts en llengua catalana.

Els titulars que apareixen després dels resultats de les diferents proves d’avaluació externes (PISA, Competències bàsiques) sacsegen el món educatiu i mediàtic amb una intensitat directament proporcional a la baixada dels resultats que aquestes proves han mostrat. Cada vegada que es publiquen proves d’avaluacions externes acaben convertint-se en un bumerang que ens torna impactant-nos als morros i ens deixa a tots estabornits.

Estem instal·lats en l’era de la qualitat i de l’excel·lència. Aquests dos valors, que són més propis de l’àmbit productiu i de mercat, també han entrat fa anys al món de l’escola i de l’educació. Aquestes proves se centren en uns exercicis que valoren els coneixements competencials de tots els joves del món, de manera homogènia, representen un exemple més de la globalització entesa com la tendència per homogeneïtzar i estandarditzar el mercat, en aquest cas el mercat educatiu, tan condicionat per les diversitats i complexitats de cada territori, per petit que sigui.

Jo soc mestre, i no em considero gens capaç de fer cap anàlisi sobre els resultats d’aquestes proves. També dic sense embuts que no m’agrada gens veure que els nostres joves tenen menys habilitats competencials per resoldre aquests exàmens avui que no pas dos anys enrere. El nostre col·lectiu ha de reaccionar, això és evident. La meva sospita és que la suposada innovació educativa que tant es qüestiona, entre altres justament per aquest col·lectiu crític que abans he citat, ni va en detriment del rigor de l’aprenentatge, ni està tan estès a les escoles i instituts com es vol fer creure. No em puc explicar per quin motiu quan es fa aquesta anàlisi, en comptes de qüestionar els esforços dels equips de mestres que, amb encerts i també amb errors, proven de construir estratègies organitzatives i metodològiques rigoroses, no es qüestionin, per posar un exemple, els temaris dels llibres de text, que són encara avui l’eina didàctica dominant a les nostres escoles.

Fer autocrítica

Si els nous currículums ens han d’ajudar a definir el QUÈ, som nosaltres, els mestres, que hem de fer autocrítica en un exercici de reflexió compartida sobre el COM. És del tot cert que aquest QUÈ els últims anys s’ha anat inflant amb nous reptes, més complexitats i nous encàrrecs, mentre els mestres tenim (o potser ens hem donat) molt poc temps per valorar, avaluar i debatre, amb les discrepàncies i acords que calgui, sobre les estratègies que ens hem donat en aquest COM.

Viure en l’era de la qualitat i al mateix temps en l’era del canvi-constant-sense-reflexió amb el ritme trepidant d’aquests últims anys (noves lleis educatives cada cinc anys, decrets com el d’inclusió que s’aproven sense recursos, embriagament tecnològic, etc.) no permeten els espais de reflexió a l’interior dels equips, que molt sovint s’han substituït per una burocràcia estèril i buida.

Per sortir d’aquesta pinça perversa que pretén buscar progrés a través de l’ordre i de l'estandardització, els equips de mestres tenim l'oportunitat de comptar amb els nostres quotidians per crear una estructura basada en l’acció humana. I l’acció humana no es pot legislar ni avaluar perquè ve del compromís i de la lluita individual i col·lectiva.

No, la qualitat de l’educació no és cap merda, però és urgent començar a pensar altres eines d’avaluació de la qualitat de l’educació que no pivoti únicament damunt dels nostres infants i joves.