Amb la vènia, senyoria, un gos entra a la sala

Lleida“Quan tornaré a veure el Nemo?”. Ho pregunta una nena de cinc anys, després d’haver declarat durant molta estona en una compareixença judicial com a víctima de maltractaments. El Nemo és el nom d’un petit gos cavalier que la va acompanyar durant la declaració mentre responia preguntes de jutges, fiscals i advocats. La nena, al sortir, no va comentar res a la seva mare sobre què li havien preguntat. Tampoc del que ella va acabar responent sobre les presumptes lesions. Només volia saber si tornaria a veure el Nemo.

Aquesta és, segons els experts, una prova d’èxit del nou programa que des de l’estiu passat té lloc a la demarcació de Lleida. Una desena de menors i persones vulnerables ja han fet ús d’aquest recurs pioner a Catalunya, que incorpora gossos ensinistrats en els programes de suport a l’exploració judicial, és a dir, un interrogatori enregistrat que vol pal·liar al màxim els efectes emocionals i psicològics sobre els nens i, alhora, esdevenir en prova preconstituïda.

Òbviament, el programa s’ofereix als infants que ja els agraden els animals. De fet, a la nena que va estar amb el Nemo li encanten. La seva mare va portar-ne un a casa l’estiu passat perquè ella i la seva germana bessona assumissin una responsabilitat a la llar i, alhora, els servís de teràpia per als seus problemes emocionals.

Poc abans de la compareixença davant del jutge i els lletrats, la mare va intentar evitar donar gaire informació per no angoixar-les. “Anem a veure unes senyoretes i un gosset”, va anunciar. Per senyoretes, un terme molt proper al món educatiu infantil, es referia a les responsables (psicòlogues i treballadores socials) de l’equip d’assessorament tècnic penal (EATP) que acompanyen els menors en aquestes sessions judicials. I el gosset era en Nemo, un esquer que els va servir d’estímul. “El plantejament va ser perfecte perquè hi anessin relaxades”, assegura la mare.

I és que acariciar un gos pelut i afectuós mentre posa el seu caparró sobre la falda és tan senzill i eficient que permet, segons els experts, obtenir la màxima quantitat i qualitat en les declaracions d’un menor. La iniciativa va venir de la Maylos Rodrigo, presidenta de l’associació Ilerkan, una ONG lleidatana que des de 2014 duu a terme accions assistides amb animals per a tota mena de col·lectius, sobretot en els àmbits sanitari i educatiu. I ara, als jutjats. Segons Rodrigo, l’ús de gossos ensinistrats en processos judicials es fa als Estats Units des de l’any 1992. Al Regne Unit també hi ha experiències i, fins i tot, publicacions científiques que demostren uns resultats positius per a víctimes i testimonis. A Madrid, explica la presidenta d’Ilerkan, van començar a fer-ho el 2014 als jutjats de família i actualment és un projecte consolidat en tota mena d’instruccions. Per què no, doncs, a Catalunya?

És un procés encara lent, però sembla que també és efectiu. “Quan una cosa ve de nou, has de començar primer explicant-ho tot molt bé i que els participants puguin veure que pot haver-hi uns beneficis”, argumenta Rodrigo, que el 2008 va iniciar la seva pràctica assistida amb gossos en el camp de la sanitat, en el qual sembla que aquesta metodologia està fora de dubtes.

Però com diu el refranyer “amb les coses de palau, val més asseure’s”. Ho corrobora l’Enric Lletjós, coordinador de l'EATP del departament de Justícia a Lleida, el primer que va obrir-se a incorporar els animals als processos judicials. De moment, el recurs només ha estat utilitzat deu vegades en aquests últims sis mesos. Sembla una xifra minsa, però s’ha d’entendre que, a més del vistiplau dels menors i les famílies, cal també el dels magistrats. I això, de vegades, no és senzill. “No, no, només em falta el gos, ara!”, recorda Lletjós que manifestava un jutge lleidatà quan se li va proposar la idea als inicis del programa. Però de mica en mica la metodologia ha anat penetrant per la seva eficàcia demostrada. Quan l’EATP de Lleida tingui un volum més important de casos executats, podrà elaborar un informe d’avaluació que permeti exposar-ho als companys d’altres demarcacions catalanes i afavorir la seva expansió.

Precisament va ser una magistrada lleidatana qui va avalar el projecte i va donar-li arguments tècnics per justificar-lo. Es diu Aurembiaix Giribet, coneixedora d’Ilerkan per motius personals. Fa uns dos anys van començar a parlar-ne i la jutgessa va ajudar l’associació a omplir la proposta amb un bon nombre d’argumentacions de contingut jurídic. “L’impacte que estic rebent dels meus companys jutges sobre l’experiència és molt positiu, m’asseguren que no entorpeix en cap cas l’assistència –explica Giribet–, al contrari, el menor se sent més còmode, es mostra més tranquil i l’entrevista es desenvolupa molt més fàcilment”.

Animals tranquils i estables

El perfil dels gossos per a les exploracions judicials amb menors és molt concret. Han de ser animals tranquils i estables, entrenats per esperar el temps que faci falta. Són gossos que han d’estar en sessions maratonianes de preguntes i respostes i la seva presència no pot distreure mai el declarant. Per tant, han de ser poc actius, però a la vegada prou afectuosos quan se’ls ho demana i deixar-se acariciar en tot moment.

“La meva filla va respondre una bona part de les preguntes mirant-se la gossa que tenia a la falda”. Ho diu la Montserrat Alemany, la mare de la Rut, una noia de 26 anys amb una discapacitat intel·lectual greu que va haver de declarar per un altre cas de lesions i maltractaments. Ho va fer al costat de la Neula, una labradoodle que va calmar els seus nervis des del primer minut. “Abans d’entrar a la sala estava molt espantada, però tot va canviar quan va trobar-se amb la gossa”, assegura la mare. "Que hi hagi un animal per relaxar-te, per anar-lo tocant i acariciant en un entorn tan hostil, sembla una cosa del segle 23! –exclama la mare— i si fos en un espai més acolorit i agradable, seria la bomba".

Sols davant el perill

Les exploracions judicials són moments d’estrès accentuat per als menors. Els seus pares no hi poden ser presents, per evitar que condicionin les respostes. Els infants, a més d’estar rodejats de desconeguts i observats per una càmera o un vidre unidireccional, han de respondre preguntes relacionades amb un fet traumàtic. Fins ara solien incentivar-los amb jocs, contes i dibuixos, recursos que encara existeixen, però ara a Lleida ho estan provant amb els gossos.

“Totes les eines que facilitin, amb garanties, que un menor estigui més tranquil i més còmode en un jutjat han de ser benvingudes”, reivindica la magistrada Aurembiaix Giribet. Els gossos permeten desbloquejar situacions difícils. “Una de les nenes no hauria entrat a la sala si no hagués estat per la presència del Nemo”, assegura Maylos Rodrigo.

Les mares poden acompanyar els fills una estona abans de l’interrogatori. És el moment d’acollida de l’infant per tal de desinhibir-lo davant el moment decisiu. I és que les declaracions que es fan en aquests processos s’han de dur a terme amb totes les garanties possibles perquè serveixin de prova definitiva i permetin a l’infant esquivar el judici oral. És un intent d’evitar la seva revictimització. Per això, la mare ha d’esperar-se rere la porta. “Les persones que es queden amb el nen estan ben formades en l'atenció de menors i garantim un entorn protegit”, expliquen fonts judicials. Tot i això, és dur. “A mi m’hauria agradat escoltar almenys les preguntes que feien a les meves nenes, veure com reaccionaven, saber si ho estaven entenent”, admet la mare de les bessones. “Són molt petites, hauria preferit veure-les, ni que fos a través d’una pantalla”, conclou. Però ni tan sols això. Si no són part de la causa judicial, no les poden observar. I si ho són, normalment ho fan els seus advocats. Són els principis d’un sistema que, a priori, pretén ser just. Mai més ben dit. “Això sí, voldria que almenys els processos amb la canalla fossin més ràpids”, demana la mare.