Contes que curen: la fórmula per combatre un dia difícil a l'hospital

BarcelonaÉs dilluns i el Matthew i l’Aidan, de sis i vuit anys respectivament, es troben a l’hospital de dia de pediatria de Sant Pau. Mentre reben tractament, cadascú s’entreté com pot: el primer amb la tauleta i el segon amb el telèfon mòbil. De sobte, la Laura i la Gisela, narradores professionals, irrompen a la sala amb les seves bates, malles i xancletes de coloraines i el seu carro (una cadira de rodes customitzada) ple de llibres, i pregunten als infants si els ve de gust escoltar un conte. Tots dos responen afirmativament. Per al Matthew és el primer contacte amb els Contes que curen. A partir d’aquell moment, els dos petits deixen de ser només pacients per convertir-se en el que són: nens que es deixen portar per la màgia d’una història, que s’encomanen de l’emoció amb la qual les contacontes expliquen les peripècies del pirata Malapata i el conillet Ralph i que riuen i interactuen entre ells –quan prèviament ni es coneixien– mentre imaginen amb ajuda de les narradores que van a bord d’un vaixell pirata.

El que passa en aquella sala, on també estan presents la Nataly, mare del Matthew, i la Rocío, germana de l’Aidan, és pura màgia. Els dos infants se submergeixen en les històries que la Laura i la Gisela els expliquen i connecten amb elles a la perfecció. I és que, després d’escoltar atentament les dues històries i de ser premiats per les narradores amb punts de llibre i adhesius, es queden xerrant una bona estona del seu país d’origen i, fins i tot, demanen a les seves familiars d’anar a jugar a casa de l’altre.

Estones d’entreteniment i desconnexió

A l'acabar la sessió, l’Aidan explica que la visita de la Laura i la Gisela li ha agradat molt. “Els contes m’han encantat, sobretot el del pirata Malapata”, assenyala. La Rocío apunta que durant la sessió ha vist el seu germà “emocionat, entretingut i molt participatiu”. També explica que la iniciativa dels contacontes li sembla molt interessant: “Disposar d’una activitat amb la qual entretenir-se més enllà del mòbil és molt encertat”, apunta la Rocío, que també expressa el desig que això “es continuï fent i s’estengui a altres hospitals”. I és que, subratlla la germana de l’Aidan, “a través dels contes pots imaginar històries i transportar-te als moments que es relaten”.

El Matthew ja havia pogut participar anteriorment en alguna sessió dels Contes que curen. La seva mare destaca que, quan els infants estan ingressats i s’avorreixen, “veure algú que arriba amb aquesta roba cridanera, carregat de contes, que narra amb tanta passió les històries, etc. els crida molt l’atenció”. Les criatures, prossegueix, “es distreuen i desconnecten per una estona de la realitat per la qual estan passant”. També les famílies, ja que, com reconeix la Nataly, el seu estat d’ànim depèn molt de l’estat d’ànim del seu fill i, per tant, quan veu el Matthew entretingut i content, per a ella “també és una injecció d’energia”. Quan venen altres persones, siguin pallassos d’hospital, contacontes o músics, apunta la Nataly, “els petits s’esvaeixen de la seva rutina hospitalària, i això es tradueix en molts beneficis, com ara la millora de la predisposició davant del seu ingrés o tractament”. Aquesta mare es mostra “molt agraïda” pel fet que a l’hospital no només es preocupin de la seva salut, sinó també de l’estat emocional de l’infant i dels seus progenitors, “que som qui els sostenim”.

Infants, familiars i personal sanitari

Els camins de Laura Asensio i Gisela Llimona es van creuar fa tres anys. Al conèixer-se, van adonar-se que compartien un desig: explicar contes als hospitals. En el cas de Llimona, el desig va sorgir arran de l’ingrés de la seva filla a l’hospital, quan la petita tenia 2 anys, mentre que en el d’Asensio es va despertar després de la seva experiència com a pallassa d’hospital i al començar a treballar com a narradora oral. “Jo volia tornar als hospitals i sentia que eren dues professions que es podien fusionar”, recorda. Així és com va veure la llum el projecte Contes que curen, els quals actualment visiten els infants ingressats en tres hospitals catalans. Primer van aterrar a Sant Joan de Déu, on van tres dies a la setmana, i aquest 2025 s’hi han sumat l’Hospital Trias i Pujol (Can Ruti) i l’Hospital de Sant Pau, on acudeixen una tarda i un matí, respectivament, a la setmana.

“Ja des de l’inici vam plantejar que no era una iniciativa només per a l’infant ingressat, sinó per a les persones acompanyants i per al personal mèdic”, apunta Llimona. I és que, assenyala, hi ha casos en què el pacient no és la part més important. “Fa dues setmanes hi havia un nadó de dos mesos ingressat, però qui més necessitava el conte, distreure’s i poder parlar era la mare”, recorda. Un altre cas recent és el d’una pacient que no volia sortir de l’habitació i les infermeres van voler fer una sessió per a tot el personal mèdic.

Moments de llum enmig de la foscor

“Als hospitals hi ha massa pantalles, i en un indret en el qual la canalla ingressada passa tantes hores és molt interessant oferir alternatives”, destaca Asensio. La part emocional i la social i terapèutica també són claus i van des d’ajudar a expressar emocions i identificar-les en una història o en un personatge fins a escoltar altres històries i poder sortir per uns instants de la teva pròpia. "És molt sanador a nivell mental", apunta la narradora. “També busquem apoderar-los i que siguin ells qui triïn els llibres que volen conèixer, al marge de reforçar hàbits com l’escolta o l’expressió”, afegeix Llimona. “Des de la paraula es crea una connexió molt bonica”, coincideixen totes dues. Una connexió que, de vegades, arran de la malaltia, s’havia desdibuixat entre pares i fills, i ara, a conseqüència dels contacontes, ha tornat a escena. “A vegades, veiem famílies que estan allunyades entre si i tornen a connectar a través del conte; els pares participen i riuen i els infants redescobreixen aquell pare o mare amb els quals jugaven no fa tant”, subratllen.

Les narradores adapten la sessió a les necessitats de cada infant. Hi ha qui, per exemple, té por que li posin una medicació, i aleshores expliquen un conte per distreure’ls mentre li estan punxant una via o administrant una medicació. Hi ha infants que no volen sentir contes, perquè no es troben bé, perquè no en tenen ganes o perquè estan enfadats, “i això també s’ha d’acceptar i respectar”, coincideixen. “També hem acompanyat un procés de final de vida a través dels contes, incloent-hi la història els pares, i són sessions en les quals passen coses màgiques”, explica Asensio. Al seu torn, Llimona, que abans de Contes que curen mai havia treballat als hospitals, reconeix que al principi tenia por de trobar-se amb nens molt malalts. “Em feia molt de respecte oncologia i els infants en situació de final de vida i he descobert que és un moment molt dur, en el qual tu, amb la teva feina, ofereixes moments de llum enmig de la foscor”, apunta.

Eina terapèutica emocional i relacional

“Sabíem que una activitat com aquesta podia transformar un dia difícil en un moment especial”, explica M. Alejandra Pérez, infermera supervisora de pediatria de l’Hospital de Sant Pau. Sovint, apunta, l’ingrés hospitalari aïlla els infants del seu entorn habitual i recuperar el valor dels contes, del vincle amb la paraula i amb l’imaginari els “va semblar una forma preciosa de fer-los sentir a casa”. A parer seu, es tracta d’una estona “màgica”, en la qual els nens “passen de la preocupació a la sorpresa i a la rialla”, i això, subratlla, “és impagable”. I és que, tal com destaca la infermera, les històries que expliquen la Gisela i la Laura “no només teixeixen emocions, sinó que també creen un espai segur i acollidor”. Una estona de gaudi que els infants ingressats poden allargar en el temps a través del servei de préstecs de llibres que les contacontes posen al seu abast i que, en paraules de Pérez, és una eina molt potent “per escapar-se mentalment de l’espai clínic i endinsar-se en mons imaginaris que els fan somiar, crear i fins i tot riure”. I encara més, perquè també és una manera de fomentar l’amor per la lectura. Quant a les evidències de com influeixen aquestes estones de desconnexió en l’actitud i l’evolució dels pacients, la infermera supervisora de pediatria de Sant Pau assegura que “és evident” que quan un infant està més tranquil, més connectat amb les seves emocions i envoltat d’energia positiva, afronta millor qualsevol tractament. “Aquestes estones de conte aporten benestar emocional, i això es tradueix en una millor actitud davant el procés hospitalari i la seva evolució”, conclou.