Com la torre de Pisa

Sobre els resultats de l’informe PISA tothom s’ha atrevit a opinar. Potser perquè tenen fills o perquè tots hem estat alumnes. Com a exalumne, pare i docent m’he llegit amb atenció bona part del que es deia, des dels mitjans tradicionals fins a les xarxes socials. He topat amb comentaris injustos però també reflexions molt encertades. Com que els resultats de l’informe són nefastos i no es poden dissimular més, la part positiva de tot plegat és que no tenen més remei que intentar arreglar-ho.

Jo, d’entrada, canviaria els assessors i els il·luminats que ens han dut fins aquí. Serà difícil, em temo, perquè viuen d’això. És evident que les xifres no es desplomen d’un curs per l’altre. Tampoc sabem fins quan els valors deixaran de fer-ho. Que el desastre en matemàtiques o comprensió lectora és global a Europa és un fet, però el que interessa saber és per què a Catalunya és encara pitjor. Doncs per un cúmul de males decisions que sumades han provocat la tempesta perfecta.

És culpa dels canvis constants de sistema i de currículum, de l’escola inclusiva sense recursos, de l’arribada constant de nouvinguts sense unes aules d’acollida preparades, dels llibres socialitzats i la manca de biblioteca escolar, de la desídia d’alguns companys que els han cremat amb tanta burocràcia inútil, de la distracció de les pantalles, que s’hagi perdut el valor de l’esforç i la importància de l’aprovat, que molts alumnes no tinguin professor perquè no es cobreixen les baixes, que els docents ja no sàpiguen exactament què i com han d’avaluar, i per tots els plans individualitzats que són maneres encobertes d’aprovar més fàcil, perquè si els suspenguéssim provocaríem un embut colossal.

Escudella tòxica

Tot això i encara més, s’ha barrejat com una escudella tòxica remenada amb alegria pels nostres gurus, que ha fet que bona part dels alumnes que graduen, des de fa anys, no tenen, ni de lluny, els coneixements pels quals se suposa que han graduat. Crec que aquesta queixa, la de la manca de rigor prolongada en el temps, l’he descrit al llarg dels tretze anys que fa que col·laboro en el Criatures. Però la veu dels docents no interessa escoltar-la gaire, perquè sempre anem rondinant i això podria fer dubtar la societat que el nostre modern sistema educatiu del segle XXI no és en realitat un dels millors, sinó el pitjor.

Bé, a la vida no pots estar enganyant o enganyant-te sense que un dia et descobreixin l’enganyifa. En realitat, les solucions no són tan difícils si s’actua amb sentit comú, s’està disposat a posar-hi recursos i s’escolta els que s’hi deixen la pell a les aules. Cal controlar la tecnologia, l’exigència en els continguts i disposar de professors especialistes, classificar la diversitat i un pressupost digne per poder construir una societat ben preparada que, al final, podrà estirar el país en comptes d’enfonsar-lo.