Informe PISA, una emergència

Barcelona“No millorem”. Amb aquest cridaner i premonitori titular, el diari ARA obria l’edició del 4 de desembre de 2013. Exactament deu anys després, el titular només pot ser dolent. Hem empitjorat. El reportatge de la notícia s’ampliava amb valoracions d’experts, segurament sensates i encertades, que venien a dir un parell o tres de coses: la incertesa legislativa (moltes lleis en pocs anys), la formació de professorat (sempre millorable) i la inversió en educació (mai resolta). Ara afirmaríem el mateix.

Sense miraments, les dades de PISA de 2022 per a Catalunya són negatives. Enfonsament, desastre o catàstrofe hi encaixen bé. La pandèmia explica una part del retrocés, com també a la resta de països. Però a Catalunya, el descens és molt acusat, massa. I era previsible si es miren les dades amb detall. Però cal anar més enllà de les dades. Si volem trobar solucions, cal definir bé el problema i tot fa pensar que aquest problema no és educatiu, ni estrictament docent, sinó social.

PISA no deixa de ser un termòmetre que pren la temperatura a aspectes de l’educació escolar que sempre han estat importants i, en la ment de tothom, encara tenen aquesta consideració. Però el domini de la comprensió lectora, les matemàtiques i les ciències ha deixat de ser una prioritat. No per al sistema escolar, que encara hi dedica esforços i persones, sinó per a la societat. Ho veiem clar amb la comprensió lectora, els índexs de la qual no paren de baixar i no passa res. Ho veiem amb les matemàtiques, que mai han format part de les proves d’accés a la universitat, per exemple. I ho podem constatar amb les ciències, reservades als més espavilats de la classe.

Ni multilingüisme ni migració

La baixada de rendiment no és a causa de la situació multilingüe, ni del component migratori, ni de la complexitat de les escoles; tampoc les metodologies innovadores han tingut temps d’impactar en els resultats, si és que aquestes metodologies han pogut implantar-se de debò en el conjunt del sistema; tampoc serveix de gaire aventurar hipòtesis sobre els dèficits en la formació del professorat. Són factors que hi poden contribuir, però no són determinants.

Les causes profundes que expliquen la situació actual del sistema educatiu cal buscar-les fora perquè la crisi no és educativa, ni tan sols docent; ens trobem davant d’una crisi social. I la crisi és de confiança, de convicció i de compromís en allò que dona sentit a l’educació, que justifica la funció de l’escola i que explica el rol docent.

Podem posar pedaços, però això no combatrà el problema d’arrel. Mirat així, des dels pedaços, sense tenir en compte què passa al voltant, no es resoldrà res. L’abandonament escolar prematur és un problema social; que l’escola sigui inclusiva és un repte social; que la inversió en educació ens situï en els nivells dels països del voltant és una decisió política i social; que els consellers d’Educació es mantinguin prou temps en el càrrec també és un assumpte que ens hauria de preocupar socialment.

Cal, per tant, situar l’escola en el centre, perquè sembla que ara com ara interessa poc o gens. Davant d’una crisi d’aquestes dimensions, seria un senyal rotund que la màxima autoritat del país declarés aviat l’emergència educativa si és que de debò ens interpel·la el present i el futur dels infants; si és que l’escola importa.