Criatures 31/07/2021

Les emocions, essència educativa

L’escola proporciona les eines necessàries per representar l’entorn en el qual els alumnes es podran veure en un futur

Marta Torrent
3 min
L’escola és el segon eix socialitzador, després de la família

Ens trobam en un context acadèmic que posiciona el panorama educatiu balear en una de les més baixes posicions en l’àmbit de l’Estat. Una joventut, desmotivada i amb poca projecció cap al futur, és el que omple les aules i, tot i trobar-nos cada vegada amb professionals més preparats, encara hi ha mancances en una legislació que no proporciona ni assegura una educació de qualitat. 

Els mètodes d’ensenyament tradicionals suposen una priorització de valors com, per exemple, la capacitat memorística i raonaments lògics i matemàtics. Aquestes metodologies suposen una exclusió sistemàtica a l’emocionalitat de l’estudiant i que només s’acaba prioritzant en les etapes més primàries de la vida educativa, com en l’etapa d’infant i principi de l’Educació Primària. 

Històricament, no va ser fins a la segona meitat del segle XX quan s’introduïren noves doctrines pedagògiques que plantejaven a primera plana la necessitat d’una educació que aportàs una base emocional i ètica a tota la societat. 

Intel·ligències múltiples

Entre els principals propulsors d’aquest canvi de paradigma destaca Howard Gardner (1994), que fou un neuropsicòleg i educador de la Universitat de Harvard. La seva teoria sobre les intel·ligències múltiples no solament amplia el concepte d’intel·ligència i l’acaba definint com una destresa que es pot desenvolupar al llarg de la vida de l’individu. Entre les vuit intel·ligències reconegudes, Gardner fa especial èmfasi en dues: la intrapersonal i la interpersonal (comporten, conjuntament, el concepte d’intel·ligència emocional). Aquestes fan referència a la capacitat de gestió de les emocions tant des del punt de vista personal com amb les interaccions socials. 

L’aplicació d’aquesta teoria dins el context escolar s’observa de manera diària i s’escenifica una situació d’inferioritat en contrast amb les altres de manera molt evident; no hi ha ni tan sols una assignatura que consisteixi a treballar-la i es deixa com un tòpic extern que s’ha de tractar a fora de l’ambient escolar. La majoria del temps, gràcies al fonament teòric aportat per Gardner, es perceben totes com a iguals però diferents i, seguint aquesta lògica, haurien de ser tractades amb igualtat per part de les exigències curriculars, tot i que després veiem una clara desigualtat de prestigi entre les diferents assignatures i es deixen de manera minvada els coneixements artístics i humanístics. És cert que podem veure que les conseqüències de no treballar-la de manera rutinària han aportat a una situació on veiem, aquests darrers anys, un increment constant dels casos de patologies amb els quadres de depressió i ansietat en unes xifres alarmants, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2020). 

Eix socialitzador

Al final, l’escola esdevé com a segon eix socialitzador, després de la família, i per tant, proporciona les eines necessàries per tal de representar l’entorn en el qual els alumnes es podran veure en un futur. Així, hem de continuar fomentant estratègies pedagògiques que afavoreixin l’autonomia de l’alumnat, a més de la seva autoestima, perquè van estrictament relacionades; apostar per metodologies que garanteixin la diversitat dins l’aula, on no es premia la igualtat, sinó que s’entén que cada alumne té un temps maduratiu diferent i una capacitat d’aprenentatge que s’ha de respectar. Tornant a les intel·ligències múltiples de Gardner, es fa evident que hi ha un desconeixement per part de la societat de la importància de garantir un desenvolupament emocional. El primer agent a reforçar és l’escola, però es fa evident que aquestes mancances es transmeten als altres camps socialitzadors, com al treball i a l’oci. 

Des dels centres psicopedagògics es pot treballar de manera activa per tal de reforçar les necessitats emocionals que molts pics no es garanteixen a l’escola o en altres centres de referència. Entre les principals tasques a destacar hi ha la importància de l’assessorament a les famílies, les quals de vegades es veuen sense recursos o desemparades. 

Per acabar, cal destacar la importància de l’acompanyament dels infants durant tot el seu recorregut, ja que d’aquesta manera afavorim que hi hagi una comunicació fluida per enfortir les bases de la seva autoestima. Per tant, els pares tenen la major responsabilitat i, sempre que sigui possible, s’han de complementar amb eines formatives pedagògiques que s’adaptin a les necessitats de cada persona per tal d’afavorir el desenvolupament complet tant des del punt de vista cognitiu com emocional de l’infant. El més important és entendre que cada infant és únic i sempre s’ha d’adaptar el material als seus interessos i així aconseguir que sigui una feina enriquidora per estimular les seves capacitats.

Marta Torrent és pedagoga de Salut i Moviment

stats