Fer front a l'abandonament escolar

L’abandonament escolar prematur (AEP) és la no graduació en l’educació postobligatòria, acabar l’ensenyament secundari obligatori (ESO) i no continuar o començar la postobligatòria i deixar-la abans de finalitzar. L’AEP està molt connectat amb el fracàs escolar i té a veure amb processos de baix aprenentatge i poca satisfacció escolar durant l’etapa obligatòria. Es considera abandonament a partir dels 16 anys, però la dinàmica de fracàs escolar i el procés de desvinculació escolar comencen i són evidents abans.

En l’abandonament escolar hi intervenen uns quants factors. El discurs habitual explica que les causes són l’estructura social i laboral -l’alumnat de baix estatus socioeconòmic i cultural i d’origen migratori està sobrerepresentat en les estadístiques de fracàs i d’abandonament escolar-, però també hi ha elements específics vinculats amb característiques del sistema educatiu i la política educativa, des del finançament de l’educació fins a l’estructura de l’ESO, el batxillerat i la FP, passant per les característiques i els models curriculars i les experiències escolars. “La bona notícia és que hi ha marge per a una política educativa que capgiri la situació actual. Aquí també són importants les prioritats, que a escala política i institucional s’entengui que l’AEP afecta majoritàriament els col·lectius amb una situació socioeconòmica més desafavorida, però que les conseqüències són per al conjunt de la població, perquè generen problemes de cohesió i d’integració social, a més d’un cost econòmic amb persones dependents dels serveis socials i amb situacions d’atur crònic”, explica Aina Tarabini, doctora en sociologia i investigadora dels grups de recerca GEPS (Globalització, Educació i Política Social) i GIPE (Grup Interdisciplinari de Polítiques Educatives) de la UAB.

Com capgirar l’AEP

Fa 14 anys que Robert Velàsquez és al capdavant de la direcció de l’IES Miquel Crusafont de Sabadell, un institut que ara té un abandonament escolar anecdòtic però que fa vint anys s’acostava al 20%. “Som un centre de màxima complexitat on hem aplicat una sèrie de mesures que funcionen per combatre l’absentisme i l’abandonament escolars. Per exemple, les ràtios baixes i el sistema de doble tutoria. També hi ajuda el fet de donar els butlletins de notes en mà a la família amb una entrevista individual cada trimestre i de fer una orientació personalitzada i honesta -intentem que no es quedin innecessàriament al centre per fer batxillerat i tenim en compte els seus interessos, dues terceres parts de l’alumnat fa cicles formatius-. A més, la tècnica d’integració social que apliquem des de fa alguns anys ajuda a perseguir encara més l’absentisme que hi pugui haver o fent d’intermediària amb serveis externs al centre (serveis socials o educadors de barri)”.

L’entorn familiar, social i econòmic per si sol no explica l’èxit o el fracàs escolar. L’alumne d’una mateixa família es manifesta de manera diferent segons l’entorn escolar. La doctora en sociologia Maribel García Gracia, investigadora del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) i professora del Departament de Sociologia de la UAB, afegeix que a més dels factors esmentats també hi influeix el mercat de treball: “En un context d’economia expansiva els joves que sortien de l’ESO sense graduació s’havien ocupat en sectors com la construcció i l’hostaleria, que actuen d’imant de mà d’obra poc qualificada. Arran de la crisi del 2008 l’AEP va baixar del 30% al 17% mentre que la matrícula en programes de formació professional augmentava gairebé un 40%. La crisi d’ara farà pujar la demanda d’aquests programes de formació professional inicial, els joves es veuran particularment colpits per l’atur i es continuaran formant”.

LA SITUACIÓ ACTUAL

Tarabini assegura que des del departament d’Educació hi ha un discurs sobre l’autonomia escolar que és una mica fal·laç, perquè deixa a la voluntat del docent i a les seves possibilitats poder fer educació de qualitat durant el confinament i amb el retorn a l’escola. “La majoria de docents hi han deixat la pell per poder obrir el curs en condicions i no sempre amb l’acompanyament i els recursos necessaris. El resultat, a banda del desgast del professorat, és que es reforça la desigualtat entre centres”, conclou.

Maribel García veu el panorama bastant desolador perquè passen els anys i constata que es mantenen els mateixos problemes. Alguna cosa que hagi millorat? “Ara l’escola és més inclusiva, també la secundària, tot i que hi predomina la lògica disciplinària. Han millorat les pràctiques professionals i hi ha territoris amb molta tradició en l’acompanyament a l’alumnat quan s’acaba l’ESO”. A la secundària, encara hi queda camí per recórrer. Alguns centres han començat a innovar, la societat canvia i necessita alumnes amb competències diferents: “Però el context actual no és gens facilitador. Cal fer de la millora de l’èxit i de la lluita contra l’abandonament educatiu una prioritat de país, més enllà d’interessos polítics partidistes”, conclou García.

Causes específiques i possibles solucions

CAUSES ESPECÍFIQUES

1. L’inici de l’institut als 12 anys genera més problemes que no pas solucions. La transició de primària a secundària amb unes cultures escolars tan diferents -passar d’un únic tutor amb alguns especialistes de primària al canvi constant de docents a secundària- representa una dificultat afegida per a una part de l’alumnat, socialment vulnerable, que es comença a despenjar de manera radical de la formació.
2. L’ESO té una estructura massa uniforme i homogeneïtzadora, que personalitza poc els processos d’aprenentatge i té alguns mecanismes d’exclusió interna.
3. L’agrupació homogènia per nivells -alumnat amb pitjors qualificacions a la mateixa aula- polaritza els resultats i incrementa les possibilitats de fracàs i d’abandonament dels que tenen més dificultats.
4. El nivell de formació per ser mestre de secundària és ben diferent del dels docents de primària, que estudien un grau per exercir la professió.
5. L’ESO prioritza la continuació dels estudis cap al batxillerat i sacrifica l’alumnat que vol seguir uns altres itineraris.
6. El batxillerat és la transició normalitzada, la majoria de centres comparteixen docents i la lògica curricular de l’ESO. La FP ha millorat l’oferta i la qualitat però continua sent l’itinerari amb menys prestigi social.
7. Infrafinançament pandèmic de l’educació: el País Basc destina el 5% del PIB a la despesa en educació i Catalunya tan sols el 3,67%. Calen altres accions però el finançament és imprescindible per generar processos d’equitat educativa.
8. Falta de lideratge i de voluntat de l’administració educativa per liderar el canvi per generar polítiques a favor d’una millora educativa.

POSSIBLES SOLUCIONS

1. Cal generar transicions més fluïdes entre primària i secundària, amb un funcionament menys academicista i processos pedagògics més globalitzats per evitar aprenentatges fragmentats. La lògica dels instituts escola pot ser una opció.
2. Una estructura curricular menys rígida i més personalitzada que connecti amb l’entorn on viuen els joves.
3. L’agrupament heterogeni de l’alumnat genera més possibilitats d’èxit per a tothom: com més mixta és l’aula, més millora el rendiment de l’alumne. Les diferències de rendiment s’expliquen fonamentalment arran de la desigual composició escolar dels centres.
4. La formació per ser mestre de secundària canvia progressivament, ha passat d’una durada de poques setmanes a un màster d’un any que incideix en aspectes sociològics i psicopedagògics més enllà de les matèries.
5. L’ESO també ha d’estar pensada per als alumnes que no volen fer batxillerat. S’ha d’estructurar la transició a la postobligatòria pensant que hi ha altres agents educatius -tècnics de joventut, serveis socials o personal de lleure- amb qui s’ha de treballar col·laborativament.
6. Cal millorar la connexió de l’ESO amb la FP, els discursos docents i la visibilització de la FP, ampliant-ne l’oferta i amb un repartiment equitatiu al territori. S’ha de millorar i repensar el batxillerat, de manera més connectada amb la FP i amb un currículum més globalitzat i competencial.
7. S’ha d’augmentar el finançament públic d’educació, tant en termes d’oferta i formació docent com per garantir que les instal·lacions, el nombre de docents i els recursos que té el professorat siguin suficients i adequats.
8. Propostes decidides per combatre la segregació escolar i la desigualtat social. Cal dotar de més recursos humans i econòmics els centres amb més població vulnerable.