Els Petits Grangers surten cada dia al bosc i a cuidar els animals plogui, nevi o faci sol
PALOMA ARENÓS

Llars d'infants amb ADN únic

Els Petits Grangers surten cada dia al bosc i a cuidar els animals plogui, nevi o faci sol / FOTOS: CRISTINA CALDERER

Els Petits Grangers surten cada dia al bosc i a cuidar els animals plogui, nevi o faci sol i guanyen en autonomia i educació emocional

Són llars d’infants amb personalitat pròpia, amb un ADN únic. En unes, el llenguatge musical és el fil conductor, com les municipals La Cuna i El Cirerer de Parets del Vallès. En d’altres es nota l’empremta de la científica i pedagoga italiana Maria Montessori, com la cadena basca Txanogorritxu, que ha obert seu a València i aviat ho farà a Barcelona. Alguns d’aquests centres ofereixen fins i tot un servei d’atenció nocturna les nits dels divendres i dissabtes per a infants de pocs mesos i fins als 9 anys. A l’Escola del Bosc de Rubió (Anoia) les quatre parets de l’edifici central s’estenen als arbres, les fulles, les plantes, les aromes, els colors i les diferents textures d’un bosc de ribera proper. I a l’escola de natura Petits Grangers, de la granja-escola La Granja de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), han apostat pels valors de l’educació emocional lligats amb l’entorn natural del Montseny i els animals de granja.

“El projecte pedagògic va néixer fa 13 anys com a experimental. I en tot aquest temps hem comprovat que quan apliques conceptes de l’educació emocional (escolta atenta, empatia, identificar i regular les emocions pròpies, autoestima, observació...) a la petita infància i en plena natura, acaben sent nens molt forts en tots els sentits, emocionalment i físicament”, detalla la directora de La Granja, Cristina Gutiérrez. Ho comprovem. Un grup de 18 petits d’1 i 2 anys surten de l’escoleta a les 10 del matí acompanyats per les educadores Alba Bellvehí i Judit Bilbeny i van en direcció a la granja dels animals, on en diferents tancats hi ha conills, cabretes, porcs, una llama o emús, entre d’altres. De camí, l’Arnau -que aquest dia ha complert dos anys- s’atura i agafa una pedra. Se la mira, la toca i la torna a deixar a terra. La més petita de tots, de 15 mesos, baixa una rampa plena de desnivells al seu ritme. No s’atura. El Dante s’entrebanca, cau i en pocs segons, s’espolsa, es torna a aixecar i segueix. Ni un plor, ni una queixa.

"Quan apliques conceptes de l’educació emocional a la petita infància i en plena natura, acaben sent nens molt forts en tots els sentits"

Cristina Gutiérrez - directora La granja

Entren amb les oques. Tots van amb calma i un silenci admirable, no s’esveren quan veuen els animals. Estan drets al davant d’un petit estany i cap d’ells gosa acostar-se a l’aigua. “De quin color té el bec?”, pregunta l’Alba. “Red!”, contesten uns quants. “Treballem en català i anglès. No fem fitxes, sinó que apostem per una educació vivencial, que és la que queda, la que transforma. El contacte amb els animals i el bosc és molt enriquidor. Tenim tota la gamma de colors, textures i aromes”, detalla la Judit.

Són infants molt autònoms i amb molta seguretat personal. Per descomptat que es cansen, s’enfaden o ploren. Són nens! -exclama rient l’Alba- Però treballem molt l’escolta atenta i que ells mateixos vagin reconeixent els seus sentiments, com es troben...” “A mesura que van guanyant més llenguatge són capaços de reconèixer que estan cansats, tristos o emprenyats. Fins i tot identifiquen què els passa als companys”, apunta la coordinadora de La Granja, Míriam Bilbeny. Gutiérrez, fidel al lema de La Granja -“Sí que puc, sí que pots, sí que podem”-, reconeix la importància de bastir una autoestima forta des de nadons. “Tots els infants neixen amb una capacitat d’aprenentatge natural, però si els estàs dient tot el dia «No pots fer-ho, no toquis, no agafis, tu no pots...» els limites i agafen pors. Aquí no els deixem fer el que vulguin, amb descontrol; no és una educació lliure sense límits. Al contrari, coneixen bé els límits i són límits de convivència normativa molt marcats. Cap nen posarà la mà dins la boca d’un cavall, però sí que saben que li poden donar menjar a un conill. A partir de l’any mengen sols i ningú es queixarà per menjar verdura. Tot és un procés d’aprenentatge constant -destaca la directora-. Són nens que solen estar menys malalts, no tenen tantes al·lèrgies perquè no estan en un espai tancat amb aire viciat”. La natura sembla una aula molt completa.

CONILLS, CAVALL I BOSC

Després de les oques, visiten els conills i els petits gaudeixen saltant, corrent i donant-los menjar, com si fossin un més del cau. Però sempre es veu un joc calmat i respectuós cap als animalons. “Treballem l’observació i l’escolta atenta. Al darrere hi ha un programa pedagògic amb uns objectius que s’actualitzen cada mes. Amb el contacte amb la natura hi ha implícita la psicomotricitat fina, el coneixement del cos, les estacions, els colors...”, subratlla la Judit.

Els petits s’organitzen per tancar la porta i que cap conill s’escapi, atenent la veu de les educadores. Surten de la granja i esperen que arribi el cavall per fer un petit volt. Passen de les 11 h i els més petits comencen a estar cansats. L’Alba va a buscar un cotxet doble i dos descansen una estona. La resta s’esperen asseguts i jugant en uns troncs d’arbre que fan de banc. Sense por, s’enfilen al cavall i els passegen, fent un volt. Després, a peu, caminen uns 100 metres, amb pujada i desnivell, i arriben al bosc, on fan un bany de fulles i agafen tresors: bastons i pedretes. “Tenen l’oïda ben afinada. Senten el tractor molt abans que nosaltres!”, exclamen les educadores. Van al lavabo a rentar-se les mans i es preparen per al dinar, asseguts al voltant d’una taula quadrada. Avui toca arròs, amanida i salsitxa, en un plat únic. Tots es posen sols el pitet, beuen un got d’aigua i esperen, amb una paciència sorprenent, mentre canten una cançó dels petits grangers, que els portin l’àpat a taula. Després tocarà migdiada, més joc i que els recullin.

ELS PARES, CONTENTS

La majoria de les famílies són de l’entorn, de Sant Celoni, Santa Maria de Palautordera..., però hi ha uns pares de bessons que són de Mataró i cada dia fan un bon viatge perquè, asseguren, “paga la pena” per l’educació dels menuts. Laura Masferrer és mare de l’Aleix i Pep Corpas és pare del Guillem, tots dos de 2 anys i mig i companys de curs. Estan encantats amb l’evolució dels seus respectius fills. “Un dia que estava molt atabalada, l’Aleix em va dir: «Mama, descansa, tu tranquil·la, que jo em quedo aquí jugant sol i després podràs fer el sopar». Té unes sortides!”, exclama, rient. “El dia que va nevar tant, vaig decidir que ens quedàvem a casa. Ell em va raonar: «Mama, si només és neu!» Vaig trucar a La Granja, la carretera estava bé i l’hi vaig dur. Tenia raó, només era neu i volia jugar-hi”. “Nosaltres també estem molt contents de la seva evolució. El Guillem és un nen molt autònom, alegre, expressa molt bé els sentiments i et sorprèn amb la seva seguretat. De vegades, és el nostre mestre”, conclou Corpas.