GEMMA CASTANYER

Què hi passa al cervell d’un nadó?

L’etapa dels zero als tres anys, de la qual no tenim memòria, és clau en les nostres vides. És l’etapa que defineix com serem d’adults, quin caràcter tindrem i com ens relacionarem. I a més s’hi adquireixen els coneixements que serviran de base per al nostre desenvolupament intel·lectual

Laura Liarte és educadora de l’escola bressol municipal El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta / E.B. EL RIAL Zoom

Un nadó pensa? Ningú recorda com va ser el seu primer any de vida, perquè de fet no ens en recordem ni del primer, ni del segon i segurament tampoc del tercer. I aquest període 0-3, del qual no som conscients d’haver viscut, condicionarà com serà el nostre caràcter, el nostre temperament, la relació amb els altres i la relació amb el món de l’aprenentatge durant tota la nostra vida. Dels zero als tres anys els infants tenen un immens potencial. El cervell multiplica per tres el seu pes i es creen les connexions més importants en les seves diferents regions. Es tracta d’una etapa fonamental en la vida de les persones en la qual s’adquireixen els coneixements que seran la base del desenvolupament intel·lectual. Així doncs, un nadó pensa? Entrevistat per aquest diari, el neurocientífic i doctor en biologia David Bueno ho té clar: “Sí, un nadó pensa, una altra cosa és que sigui conscient dels seus propis pensaments”.

Segons explica David Bueno, els dos darrers mesos d’embaràs el cervell del fetus ja incorpora coneixement de l’exterior a través de la mare, a l’úter. “Aprenen el ritme de la llengua materna”, ens diu. “Si fem l’experiment de deixar un nadó en un bressol, i en un costat hi ha una persona que parli una llengua estrangera i a l’altre una persona que parli la llengua materna, girarà el cap en direcció a qui parla la llengua materna. El nadó reconeix la seva musicalitat i el seu ritme”. Recordant l’estimat Carles Capdevila, Bueno afegeix que si la parella diu “coses boniques” a la mare gestant s’afavoreix la creació de xarxes neuronals del fetus que l’ajudaran a gestionar millor les seves emocions quan neixi i durant tota la vida. “Quan ens diem coses boniques el cervell que les rep produeix l’hormona de l’oxitocina, que és l’hormona de la socialització. Quan estem en grup, si produïm més oxitocina, les xarxes neuronals de socialització estan més actives. L’oxitocina és capaç de travessar la placenta, arribar al cervell del fetus i estimular les xarxes de relació social i de control emocional”, diu el neurocientífic.

És una etapa fonamental en la qual s’adquireixen els coneixements que seran la base del desenvolupament intel·lectual

Un cop ha nascut, la primera cosa que fa el cervell del nadó -i fins als tres anys-és adaptar-se al lloc on viu per poder-hi sobreviure. “Els cervells funcionen a partir d’uns programes genètics que fan que aquests primers tres anys incorporin l’ambient extern a la seva estructura neuronal fent connexions noves. Aprenen a anticipar-se a les situacions del seu entorn. És la clau de la supervivència”, diu Bueno. Pocs dies després de néixer, els nadons ja fixen la mirada en la dels cuidadors per aprendre una cosa molt important: les emocions. Encara que no hi acabin de veure bé, fixen la mirada perquè és a través de la mirada que transmetem les nostres emocions. I, segons el professor Bueno, l’estat anímic dels pares o progenitors influeix en el procés cognitiu del nadó: “Els nadons aprenen maneres de comportar-se i de relacionar-se imitant els adults. Al cervell hi ha neurones mirall que faciliten que el nadó pugui imitar amb facilitat el que fan els progenitors i ho incorpori a la seva manera de fer. Si un nadó veu uns pares estressats i malhumorats entendrà que s’ha de relacionar amb l’entorn a través de l’angoixa i l’estrès. És millor estar-hi unes hores amb qualitat, gaudint d’estar amb ell, que no pas tot el dia més estressat”, explica.

POSAR ORDRE ALS ESTÍMULS

A finals del segle XIX, el psicòleg suís Jean Piaget va definir en quatre les etapes del desenvolupament cognitiu dels infants, base de la psicologia evolutiva actual. Durant la primera etapa, la sensoriomotriu (0-2 anys), Piaget va observar que els infants obtenen el coneixement a partir de la interacció física amb l’entorn immediat. Tenen un comportament egocèntric entre el jo i l’entorn. També aconsegueixen comprendre la “permanència de l’objecte”, és a dir, que les coses existeixen malgrat que no les tinguem al davant. Isabel Torras, experta en petita infància i professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés, explica citant Piaget que la “primera gran fita que té un nadó quan arriba al món és posar ordre als estímuls que li arriben”. En aquest sentit, les rutines, la constància i la repetició de certs hàbits l’ajudaran a organitzar-se. “Si cada dia un cuidador el banya a la mateixa hora, o quan té un malestar se l’acull i se’l calma, establirà un rutina previsible que l’ajudarà a posar un cert ordre”, explica.

Les primeres setmanes el nadó ha de comprendre que ha arribat a un entorn on se l’estima, se’l protegeix i se’l té en compte. “Si no hi ha seguretat afectiva, no hi ha desenvolupament en els aspectes cognitius. Necessita sentir-se segur per poder explorar el món que l’envolta. El més interessant és que hi hagi un bon vincle afectiu i uns estímuls adequats que ens ajudin a despertar la nostra intel·ligència”, explica.

ESTIMULACIÓ JUSTA

El dia a dia d’un nadó, la seva vida quotidiana, ja li ofereix uns estímuls prou interessants i motivadors perquè tingui ganes d’aprendre: “Un gat que passeja, la seva pròpia mà, la fulla d’un arbre que es mou. No cal afegir-hi res més”, diu Isabel Torras. L’excés d’estimulació pot portar a una sobreestimulació, és a dir, a l’estrès: “L’estrès bloqueja la capacitat d’aprenentatge i la capacitat de gestió emocional. Un cervell estimulat (no sobreestimulat) partirà de més connexions i això incrementarà la capacitat d’aprenentatge, d’establir relacions, i de ser crítics”, explica el professor Bueno. “Si posem un mòbil que fa llum i colors sobre un bressol d’un nadó al principi se’l mirarà i somriurà. Si l’hi posem durant molta estona seguida acabarà plorant. Haurem passat de l’estimulació a la sobreestimulació”, afegeix.

Laura Liarte fa 18 anys que treballa amb nadons Zoom

Laura Liarte fa 18 anys que treballa amb nadons / E.B. El Rial

Laura Liarte és psicòloga i educadora de l’escola bressol municipal El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta. Fa 18 anys que treballa amb els més petits, especialment amb els nadons de 0 a 1 any, i reivindica la importància d’aquesta primera etapa de la vida, socialment molt poc tinguda en compte. “Sempre dic que és una edat en què fan hores extres. Existeix la idea que a un nadó se li ha de donar tot fet, perquè encara no té capacitats, i això no és així. Són capaços de fer moltes coses empesos per la curiositat, fet que s’ha d’alimentar i mantenir”. La Laura treballa de manera molt individual amb els nadons de la llar, fixant-se en la seva evolució motriu, el seu interès pel món que els envolta i, una mica més grans, en la imitació que fan dels adults. “El primer que fem és establir un vincle afectiu amb ells perquè si no se senten segurs a l’escola no poden evolucionar. Necessiten la nostra presència, que estiguem disponibles quan ens necessiten. Els mirem, hi parlem, imitem els seus sons. Els tinc molt en compte”, explica. Segons la professora Torras, la tasca de les llars d’infants és importantíssima i per contra està molt poc reconeguda socialment: “Si el nadó no pot quedar-se amb els pares, cal optar per una llar d’infants amb educadores sensibles que puguin acollir el nadó de manera adequada. Les instal·lacions en aquest cas queden en segon terme”, diu.

LA IMPORTÀNCIA DE PARLAR-HI

Explicar a un nadó que li estem canviant el bolquer o que ara el banyarem i notarà l’aigua tèbia a la pell no és una feina sense sentit. Estem contribuint a fer que el seu cervell maduri adequadament: “El cervell dels fills que tenen famílies que parlen i que quan ells comencen a parlar els escolten, madurarà molt bé. Són els nens que aprenen a llegir amb més facilitat. Cal parlar-los amb estructures que s’adaptin a la seva edat, no amb paraules aïllades, com gos, ocell, vine ”, explica David Bueno. Segons el professor, les zones del llenguatge maduren per assaig i error i per imitació: “Instintivament comencen a relacionar paraules amb objectes o accions, i com més parlem més models obtenen i més riquesa d’estructura lingüística tindran”.