La majoria d’embarassos amb infecció de coronavirus desenvolupen una malaltia lleu
LAURA PINYOL

Embaràs en temps de coronavirus

La majoria d’embarassos amb infecció de coronavirus desenvolupen una malaltia lleu / GETTY

¿Com es viu una gestació en temps de covid-19? ¿Com es pot gestionar emocionalment per evitar situacions d’estrès perjudicials?

Si normalment l’embaràs ja és un període d’alts i baixos emocionals, viure’l en plena pandèmia del covid-19, amb un sistema de salut al límit, amb prop de tres mesos de confinament o en una situació d’aïllament, per a les dones gestants durant aquest període ha significat daltabaixos més freqüents del que sol ser habitual.

“Tothom estava molt més estressat, també les embarassades -assenyala la doctora Francesca Crovetto, obstetra de l’àrea de la dona de l’Hospital Sant Joan de Déu-. Primer perquè no sabíem si afectava o no l’embaràs i segon perquè hi havia més caos als hospitals i més angoixa”. A falta d’un estudi sobre el tema, que està en procés de publicació, la impressió de la doctora Crovetto és que l’evidència de “bebès amb un pes més baix de la mitjana pot indicar aquest estrès extra de moltes dones embarassades”.

L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona ha publicat un altre estudi, realitzat conjuntament amb l’Hospital Clínic i l’Hospital de Sant Pau, a la revista The Lancet (agost, 2020) per saber com afecta el covid-19 en les embarassades i els nounats. Els resultats demostren que la majoria d’embarassos amb infecció de coronavirus desenvolupen una malaltia lleu, només un 14% tenen anticossos contra el virus i la majoria han desenvolupat la infecció de manera asimptomàtica o amb simptomatologia molt lleu. Segons l’estudi, les poques gestants que presenten símptomes més greus són les que van contraure la infecció durant el tercer trimestre de l’embaràs, en què un 4,5% presentaven pneumònia.

És de vital importància disposar de dades sòlides científiques sobre la presència del covid-19 en l’embaràs i si té algun impacte en la mare i el fetus, tant com estudiar aquest estrès. “L’estudi és tranquil·litzador -apunta la doctora-, perquè els casos analitzats ens demostren que no augmenten els riscos de l’embaràs”.

PROTOCOL I RECOMANACIONS DE L’OMS

Malgrat l’estrès emocional de gestar i parir durant aquests mesos de pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut va emetre unes recomanacions perquè totes les dones tinguin dret a una experiència positiva en el part, tinguin confirmada o no una infecció. Aquests drets són els del respecte i bon tracte, poder escollir un acompanyant, disposar de bona comunicació amb l’equip professional, comptar amb estratègies per alleugerir el dolor, poder tenir mobilitat en el treball de part i llibertat per escollir la posició, així com contacte immediat pell amb pell i lactància dins de la primera hora de vida.

¿Però s’ha pogut aplicar aquest protocol als hospitals? Un dels indicadors que satisfan la doctora Crovetto és que en les dones contagiades per covid-19 que van donar a llum a l’Hospital Sant Joan de Déu durant els mesos més greus de col·lapse, la instrumentalització durant el part no va créixer i el nombre de cesàries es va mantenir en el 25%. És la proporció habitual a Catalunya i és una bona notícia si ho comparem “amb els índexs de la Xina, que van superar el 95% en els casos de dones positives”.

A l'hospital Sant Joan de Déu, la instrumentalització durant el part no va créixer i el nombre de cesàries es va mantenir en el 25%

L’hospital va implantar un protocol perquè totes les pacients fossin testades amb una PCR abans d’ingressar. “Al cap de dues hores teníem un resultat que ens permetia fer dos circuits: el de positius de covid i el de negatius. Per a nosaltres no canviava gaire, ni tampoc per a les gestants, perquè tant en un cas com en l’altre només podien entrar amb un acompanyant i una sola persona a la sala d’hospitalització”. La diferència és que si la dona havia donat positiu, tant al part com durant els dies d’ingrés l’acompanyant no podia moure’s del seu costat. I també que “el pell a pell es feia fora de la sala de parts, a la sala d’hospitalització, i que abans de donar el pit es rentava bé, s’havia de fer servir mascareta i el bressol es posava a més distància, però dins la mateixa habitació”.

A Estel Solé, escriptora i actriu, el confinament la va agafar a la setmana 35 d'embaràs Zoom

A Estel Solé, escriptora i actriu, el confinament la va agafar a la setmana 35 d'embaràs / Jordi Borràs

Estel Solé és escriptora, actriu i productora cultural i el confinament la va agafar a la setmana trenta-cinc, a la recta final. “Em matava no poder sortir a caminar i no moure el cos. I just quan la mobilitat era més incòmoda se’m va pinçar l’esquena i vaig patir dos atacs d’ansietat, amb moltes ganes de plorar, ofec i una sensació d’inhabilitació total”. Amb un nen de quatre anys confinat a casa, la sensació era de sentir-se “desbordada i no prou forta per afrontar el que venia”. “A això s’hi va afegir l’estrès de no saber on pariria perquè els hospitals estaven col·lapsats”, recorda.

UN MAL MOMENT

Finalment ho va fer el dia 9, l’endemà del que es considera el pic de la pandèmia. “L’ambient a l’hospital era de psicosi total, molta tensió i molts nervis”. Després d’una cesària, l’Estel es va trobar que a les 48 hores la volien enviar cap a casa, quan l’hospitalització acostuma a ser d’entre 4 o 5 dies: “Em vaig sentir forçada a recuperar-me, perquè no em podia ni moure ni aixecar”, explica. Les condicions en les quals va tornar a casa, per tant, no van ser gens idònies, perquè el postpart es va seguir fent en ple confinament, però, a més a més, hi va haver d’afegir “l’estrès per no poder-la registrar [la filla] i poder començar a fer els tràmits pertinents”. “Em van receptar medicaments per al dolor i, en canvi, em sentia abatuda pel desconcert que vivia”, diu.

NÉIXER EN UN MÓN DESCONEGUT

A Aina Villatoro el confinament també la va agafar començant el tercer trimestre de l’embaràs. “Em vaig sentir més angoixada que amb el primer embaràs”, quan va tenir bessons. El motiu d’aquest sentiment era per “la falta d’informació sobre si les embarassades i els nounats podien resultar més afectats pel virus”. “Ens deien que érem de risc baix, però no ens ho asseguraven”, explica. Això li va implicar estar sempre a casa i no sortir ni per anar a comprar per minimitzar els possibles contagis. “També em preocupava el moment del part, la gestió amb els dos fills grans, el protocol de l’hospital”. En comparació amb el primer embaràs, aquest estrès es manifestava amb incerteses: “Si quan estàs a punt de tenir un fill ja tens la sensació que no saps què vindrà i com t’ho faràs amb el nou membre de la família, amb el covid va augmentar la sensació d’inseguretat, de vertigen pel futur, de por de no poder-ho gestionar bé o portar un nen a un món que no coneixes”.

L'Aina Villatoro, embarassada, amb els seus bessons Zoom

L'Aina Villatoro, embarassada, amb els seus bessons / CEDIDA

En canvi, l’Aina considera que va tenir “molta sort” durant el part i el puerperi. A l’entrar a l’hospital li van fer una PCR i al cap d’una hora li confirmaven que era negativa. “Vaig poder parir sense mascareta, i tot va ser una mica més relaxat”, diu. Agraeix “el tracte proper” de llevadores i de la ginecòloga, que li van permetre “tots els moviments i requeriments que anava demanant: pilota de pilates, poder estar dreta...” Però el moment més especial i irrepetible va ser al néixer el Bru: “Me’l van posar a sobre tota l’estona, fins a arribar a l’habitació. Em van animar des del principi a donar-li el pit i va ser molt bonic, perquè en el primer part se’m van endur els menuts a la incubadora de seguida i no els vaig poder veure fins al cap d’un parell d’hores”.

UN INCREMENT DEL 30%

Les psicòlogues Antònia Llairó i Marta Gomà són responsables de Bruc Salut, on treballen el mètode de psicoteràpia centrada en la parentalitat (PCP), que “ajuda a entendre el procés emocional necessari per ser pares”, explica Llairó. En condicions normals, una de cada quatre dones embarassades pot presentar algun problema de salut mental, com la depressió postpart, i durant la gestació sovint es manifesten sentiments com la tristesa, l’angoixa, el desànim o la pèrdua de confiança. Són sensacions força normals, però el confinament encara ho ha acusat més: “Hem tingut un 30% més de consultes, tant durant l’embaràs com en el període de postpart”, declara Gomà. Parlem sobretot de “símptomes depressius-ansiosos” però també d’una “disminució de la cura (menys moviment físic, insomni, dificultats per seguir els controls ginecològics per por al contagi) i, a vegades, falta de comunicació i contacte”.

Un temps estrany per gestar, per parir i per criar, i també per néixer. I una generació de mares (i pares) i criatures que no s’assemblarà a cap altra, que hauran arribat a un món que no és com era, o com ens pensàvem, i on les incerteses per aprendre a conviure estan a l’ordre del dia.