¿Logopedes per a nadons prematurs?

El naixement prematur pot fer necessària la intervenció de logopedes. A banda dels problemes prou coneguts d’aquests nadons, cada vegada hi ha més consciència que “tenen més possibilitats de desenvolupar un trastorn del neurodesenvolupament”, explica Rosanna Marí, professora col·laboradora dels estudis de ciències de la salut de la UOC i membre de la Unitat d’Estimulació Precoç del Servei de Neurologia de l’Hospital Sant Joan de Déu. “Sabem -afegeix- que aquesta població té un risc molt superior, al voltant del 36%, de desenvolupar un trastorn de llenguatge”.

Segons dades d’estudis científics, un 20% dels nens prematurs presenten trets del trastorn de l’espectre autista i un risc 2,6 vegades més gran de tenir un trastorn per dèficit d’atenció, amb hiperactivitat o sense, “cosa que pot comportar problemes futurs en àmbits com l’ortografia, les matemàtiques i el llenguatge escrit, i afectar, per tant, el rendiment acadèmic”. Són uns indicadors que fan necessari que els logopedes diagnostiquin i tractin aquests trastorns com més aviat millor per estimular els nadons quan el seu cervell té la màxima plasticitat. Si el naixement d’un nen prematur “es considera per se un factor de risc en el desenvolupament”, els estudis demostren que les incidències en neurodesenvolupament són més altes en els nens nascuts abans de la setmana 37. Molts d’ells no presentaran dificultats però uns altres sí, i és important “avaluar-los i fer-ne el seguiment”.

PREVENCIÓ I PAUTES

En aquest context, el paper dels experts és “bàsicament treballar molt la prevenció” i donar moltes pautes a la família per estimular el nadó i desplegar la detecció precoç: “Si trobem un signe d’alarma que considerem que pot ser un factor de risc és important començar-hi a treballar”, explica, perquè a aquestes edats el cervell és més plàstic que mai. Si no s’hi intervé a temps, pot donar-se una detecció més tardana de retards en el llenguatge. El cervell funciona amb finestres de neurodesenvolupament que fan que en un moment determinat del creixement “totes les connexions neuronals facilitin una funció” concreta. Si passat aquell temps no s’ha assolit una determinada connexió neuronal, “no significa que no puguem assumir la funció, però sí que serà una mica més difícil”. És a dir, és un moment en què “el cervell és molt plàstic, i, com més temps passa, és més difícil generar noves connexions”. Actuar-hi ràpidament implicarà menys esforços per a tothom.

COMPTE AMB L’ALIMENTACIÓ

En la detecció i tractament d’aquests nadons, l’alimentació hi té un paper important perquè quan un nen no menja bé i no dorm bé, això compromet unes altres àrees del neurodesenvolupament, segons apunten alguns estudis. A més, el desenvolupament de gestos de succió i de mastegar “ajuda a preparar la boca perquè cada vegada tingui més força i control”, cosa que afavoreix la parla: la seva musculatura està més preparada perquè els mateixos òrgans que intervenen en el menjar són els de la parla. “En els trastorns de la parla, el que comencem a explorar és com està l’alimentació i, modificant aquest patró, es corregeixen alguns aspectes de la parla”, diu Marí.

Però la intervenció dels pedagogs també es dona en el terreny de l’estimulació del llenguatge i la comunicació: “Donem pautes a les famílies perquè parlin amb el nadó i li cantin, perquè els estudis demostren que això millora el rendiment lingüístic dels nens i els dona estratègies per relacionar-se”, i tot reverteix en un millor pronòstic.

EL RETARD EN LA PARLA

Eulàlia Noguera, professora associada del grau de logopèdia de la UAB i psicòloga i logopeda del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) del Bages, es dedica als casos de criatures que, a partir de l’any i mig o dos, presenten retards en la parla. Segons detalla, els nens amb un desenvolupament típic acostumen a produir les primeres paraules amb sentit propositiu al voltant de l’any, cap als 16-18 mesos es produeix el fast mapping (l’associació ràpida d’una paraula amb el referent) i cap a l’any i mig es produeix una “explosió lèxica” caracteritzada per un creixement ràpid del vocabulari: l’infant pot aprendre de 8 a 9 paraules per dia o unes 3.000 paraules l’any.

Per contra, la canalla amb un retard en l’inici de la parla presenta un retard a l’hora d’adquirir noves paraules, tant en l’àmbit comprensiu com expressiu, i, a diferència dels nens amb un desenvolupament normal, no s’observa el mapatge ràpid ni l’explosió lèxica; tenen un ritme d’aprenentatge de noves paraules més continu, i hi ha més consens entre els investigadors del fet que són menys xerraires i que tenen un repertori de sons i síl·labes més reduït. Explica Noguera que els criteris per identificar els parlants tardans són “la producció de menys de deu paraules intel·ligibles entre l’any i mig i els dos anys, o que als dos anys el nen tingui un vocabulari de menys de cinquanta paraules i que no pugui combinar dues paraules juntes”.

LES QUATRE ‘H’

Entre les causes d’aquest trastorn hi ha característiques personals i també familiars i socials, que poden ser “indicadors de risc”, com els antecedents familiars del nen amb una història de retards o trastorns del llenguatge: “Entre el 18% i el 48% dels nens amb famílies en què un o els dos progenitors presenten o van presentar dificultats de llenguatge, tendeixen també a tenir-ne”. Una altra variable, sense tanta evidència científica, és el model comunicatiu dels pares: cal observar si produeixen enunciats massa llargs, “si parlen per ell” i no li deixen espai perquè agafiel seu torn, i el grau d’ansietat o estrès que mostren amb el nen.

Davant d’això, en el tractament logopèdic dels CDIAP es promou la participació de l’infant: “És important explicar als pares que quan parlin amb el seu fill és millor no utilitzar un llenguatge telegràfic, evitar fórmules simples i dirigir-s’hi amb paraules aïllades”, diu, perquè si bé cal ajustar el nostre llenguatge al seu nivell en contingut i forma, això no implica simplificar-lo artificialment. “Cal parlar als nens amb enunciats gramaticalment correctes”, avisa l’experta.

Una altra regla d’or és usar les 4 H, una fórmula deutora del castellà: Hable menos (amb estructures correctes però no massa llargues), Hable despacio, Haga énfasis (subratllant amb una entonació la paraula que volem que aprengui) i Hágalo visible (assenyalant amb accions i gestos). I després, afegeix, cal repetir en diferents situacions, amb diferents persones i combinant la paraula amb diferents paraules. També “és molt important deixar que la criatura prengui la iniciativa, unir-se als jocs o activitats en què està interessada i modelar la paraula que diria si pogués, oferint-li un torn perquè pugui imitar-la”. A banda, mai s’ha de forçar el nen a parlar; la idea és animar-lo donant-li temps. I “un altre procediment molt útil és la reformulació, en què l’adult ofereix la forma correcta d’allò que ha dit el nen erròniament”.

La intervenció primerenca “funciona”

Noguera explica que, tot i que són molt poques les investigacions que han estudiat l’eficàcia de les intervencions lingüístiques de nens de 2 i 3 anys, cada cop la intervenció primerenca té més ressò i incidència “perquè la impressió clínica subjectiva és que funciona”. Avisa que molts d’aquests nens evolucionaran cap a la normalitat sense més incidències, i alguns mantindran les dificultats més enllà i aniran fent una evolució paral·lela als nens amb desenvolupament típic, si bé acaben arribant a la normalitat a tot estirar cap als 6 anys: “Aquests són els nens amb retard del llenguatge”. Però hi ha un tercer grup, el dels nens amb trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL), en què les dificultats perduren més enllà dels 6 anys i normalment passen a la lectoescriptura.