TRIBUNA OBERTA
Embaràs 06/08/2016

La criança en la societat actual: un debat obert

Marta Golanó és psicòloga clínica i Carles Pérez psiquiatre. Són membres del Grup de Recerca Parella i Família (GRPF) de laUniversitat Ramon Llull

Marta Golanó I Carles Pérez
3 min
La criança en la societat actual: Un debat obert

El gest de diverses dones de l’escena pública d’aparèixer als mitjans de comunicació amb els seus nadons en braços genera periòdicament un debat intens i formulat en els mateixos termes, cosa que condueix a pensar que no és un debat resolt. Aquest és el valor del gest d’aquestes dones: la reobertura del debat al voltant de la criança dels fills durant els primers anys i en la nostra societat actualment.

Aquest debat posa sobre la taula, al Parlament i a les tertúlies periodístiques, el concepte d’aferrament, apego o attachment com a concepte clau del debat i que, sentit en boca de polítics i periodistes, resulta, si més no, inusual. Altres conceptes protagonistes d’aquest debat serien criança en aferrament, conciliació laboral i recursos socials de suport a la criança, per citar-ne alguns. El tema és ampli i complex i no es pretén pas desplegar en aquestes línies una perspectiva que inclogui tots aquests conceptes.

La importància essencial de la criança resideix en el fet que durant aquest període es construeix el vincle d’aferrament amb les persones cuidadores principals, i és per això que la criança irremeiablement sempre es fa en aferrament. La qüestió és com es construeix aquest tipus de vincle, ja que d’això en depèn la seva naturalesa.

El vincle d’aferrament és un tipus de vincle afectiu que es genera al llarg dels dos primers anys de la vida de l’infant, entre aquest i les persones cuidadores principals. La interacció dia a dia, moment a moment, plor a plor, somriure a somriure, entre el nadó i una figura cuidadora principal és el que generarà un vincle amb unes característiques o unes altres.

EL SEU CERCLE

A l’any de vida, el nadó ja ha organitzat un vincle afectiu d’aferrament amb la persona que en té cura principalment (habitualment, en el nostre entorn, la mare) i consecutivament amb una segona persona cuidadora (habitualment, el pare). Per tant, al final del primer any de vida, l’infant té una experiència d’allò que pot esperar de les persones cuidadores principals, per exemple, la promptitud o no amb què es respon a les seves demandes, la interpretació més o menys contenidora amb què són entesos els seus plors, barbotejos i somriures. L’estil interactiu d’aferrament seria com el mapa mental o el GPS que el nadó construeix respecte de les persones que el cuiden.

Aquest vincle pot ser de diferents tipus en funció de com és l’adult cuidador, de com és l’infant i de les condicions en què aquesta interacció “moment a moment” es construeix. Es parla, doncs, d’un vincle d’aferrament segur i d’un vincle insegur. El vincle segur és aquell en què l’adult respon de manera suficientment sensible, contenidora, coherent i disponible al llarg del temps i en diverses circumstàncies a les manifestacions de l’infant. D’aquesta manera, el petit no inhibeix o sobredimensiona les seves expressions perquè siguin escoltades, ja que habitualment ho són.

En aquest context, l’infant va construint una imatge de si mateix com a escoltabl e i una imatge d’aquella figura cuidadora com a confiable. Diverses investigacions realitzades amb mares i els seus fills o filles petits van comprovar que quan les mares es mostraven sensibles a les necessitats de consol i seguretat dels seus fills, aquests podien expressar les seves necessitats més fàcilment. Simultàniament, aquest vincle segur actua com a base segura des d’on explorar l’entorn físic i social, és a dir, per jugar i per relacionar-se amb els altres, amb repercussions crucials per al desenvolupament intel·lectual i social. Cal assenyalar, però, que no es pot confondre aquest estil interactiu amb la satisfacció constant amb què es basen algunes pràctiques de criança.

Aquest vincle d’aferrament esdevé progressivament una organització interna i es converteix en una mena de lent amb la qual interpretar-se a si mateix, al món i a les relacions socials en què participem. En les últimes dues dècades nombroses investigacions liderades des de Londres pel professor Fonagy, entre d’altres, han comprovat com l’estil d’aferrament influencia no només les interaccions que es despleguen al llarg de la vida, sinó també en l’estructuració del pensament i l’atenció, així com en la regulació emocional. Per això els especialistes insisteixen en la preservació d’aquesta etapa de la vida de la persona. Preservar amb l’objectiu d’oferir als progenitors unes condicions de criança que afavoreixin la construcció d’uns vincles el màxim de segurs possibles. Una inversió en benestar mental a curt i a llarg termini.

Una societat que es troba més interpel·lada davant la presència dels nadons a l’escena pública que davant l’absència dels nadons de totes les dones i els homes que treballen tot el dia des que els seus fills tenen quatre mesos de vida, és una societat que no té aquest tema resolt.

stats