Voleu fer-vos una abraçada?

Una parella d'avis feia una estona que s'escridassaven i el nét de cinc anys, testimoni de l'escena, se'ls va acostar i els va dir tot seriós: "Pareu ara mateix i feu-vos una abraçada". La sortida els va agafar de sorpresa i amb el cor entendrit i esbossant un somriure es van fer l'abraçada i n'hi van fer una altra al menut.

Hi ha pares i mestres que obliguen les criatures a fer-se una abraçada per segellar la pau després d'una baralla o per posar-hi fi de manera immediata. No diré que sigui un mal mètode. Els beneficis de les abraçades són innegables i és evident que a vegades funcionen. Però no són infal·libles i no haurien de ser l'únic recurs per acabar amb les disputes. Tampoc no haurien de ser imposades. Una abraçada fictícia, feta des de la indiferència o l'aversió, a més d'absurda i inefectiva pot tenir un punt pervers. Els gestos d'estimació es desvirtuen quan no són lliures i autèntics i cap criatura hauria de veure's obligada a fer-ne a qui no vol o quan no vol.

Val més preguntar-ho abans

Preguntar si volen fer-se una abraçada em sembla més apropiat que induir-los a fer-se-la tant sí com no. Si se la fan, és bo donar-hi un sentit. L'abraçada pot ser una manera de dir que ho sentim, que ens sap greu barallar-nos, que encara que ens enfadem ens estimem igual, que ja estem en disposició de tornar-nos a acostar i de restablir l'harmonia, que ens volem retrobar després de la discòrdia... El significat que hi donem i el sentiment que la mou és el que de debò compta. I el mateix que diem amb l'abraçada es pot dir sense necessitat d'abraçar-nos, quan no en tenim ganes. Perquè una baralla tingui un final feliç no calen grans gestos. N'hi ha prou aprenent a portar els desacords amb sentit de la dignitat pròpia i aliena i amb una dosi adequada d'honestedat emocional, afabilitat i serenor.