Els deures segresten la vida familiar?

Mentre s’acaben les llargues vacances escolars, i la majoria de pares i mares ja fa dies que s’han reincorporat als seus llocs de treball, els llibrets de repàs d’estiu s’amunteguen en racons de moltes cases enllestits o gairebé. Són les recomanacions que vénen a casa, de vacances, per fer durant el període estival a mode de repàs, perquè no s’oblidin els conceptes adquirits al llarg del curs. I, a les portes d’un nou curs, són moltes escoles, de fet la majoria en el nostre sistema educatiu, les que ja pensen en els deures escolars que els nens i nenes s’enduran a casa al llarg del curs.

Massa deures

A finals de l’any passat l’OCDE va llançar un estudi sobre els deures escolars en què assegurava que fer més de quatre hores a la setmana de tasques escolars és ineficaç i no aporta resultats positius a les avaluacions finals. I encara més, fa créixer la desigualtat escolar. La mitjana de deures escolars als països de l’OCDE se situava en cinc hores a la setmana. El nostre país està lleugerament per sobre, amb sis hores i mitja setmanals. Alguns dels països en què s’hi dedica més temps són Rússia (9,5 h) i Itàlia (8,5 h), molt lluny de les escasses tres hores que s’apliquen a Finlàndia o Corea del Sud, els dos països punters en els informes PISA, el nom del macroprograma internacional d’avaluació d’estudiants que llança la mateixa OCDE sobre el coneixement i rendiment dels escolars de 15 anys als països que en formen part.

Cal fer deures?

El psicòleg i pedagog Jaume Funes ha publicat recentment el llibre Cal fer deures? (Eumo Editorial), en què es pregunta, precisament, aquesta conveniència. Per a l’educador, l’herència dels deures és de “la idea que les bones escoles, sobretot les privades, en posen i es vinculen amb l’èxit escolar”. Però, per a Funes, els deures haurien de ser “un pacte entre l’escola i les famílies” i no una imposició que acaba sent sempre “una font de conflictes familiars i una complicació per a les famílies”. ¿Quina mena de pacte podria establir-se entre l’escola i les famílies per fer tasques a casa? “Un suport mutu”, argumenta el pedagog, perquè “pares i mares puguin saber què han après a l’escola i què treballen” els seus fills o, en comptes de llegir mecànicament durant un quart d’hora com un exercici, “saber transmetre, des de l’entorn de la família, el gust i la il·lusió per llegir”.

Castiga les desigualtats

Per a la mestra Maria Jesús Comellas, doctora en psicologia i emèrita de ciències de l’educació, endur-se deures a casa és un mal model que “castiga les desigualtats” entre famílies que “hi poden dedicar temps o recursos, com posar professors particulars, i les que no”. Si a aquesta pràctica s’hi afegeix que molts nens i nenes tenen activitats extraescolars, a vegades ja vinculades amb l’adquisició de conceptes, “és un temps que es pren a les famílies per fer coses plegades, per ensenyar a viure”. Precisament, és un tema que també abordava en el seu llibre Educar no és tan difícil (Eumo, 2014), en què assenyalava que “tenim criatures de 12 anys obsessionades amb els deures que són incapaces, però, de fer el sopar”.

Per a Comellas, sovint l’escola “no escolta les necessitats de les famílies” en aquest aspecte i s’acaba “malmetent la vida familiar”. Si una família té pensat fer alguna activitat entre setmana, extraordinària o no, com anar al cinema o al teatre, o el cap de setmana, no hauria de “donar explicacions a l’escola” de per què no s’ha fet una feina, tot i que, malauradament, aquestes situacions “fan sentir en fals el nen” i, per aquest motiu, moltes famílies acaben fent les mil i una perquè els deures “vagin fets a l’escola, fins i tot, contra el seu criteri”.

Maria Jesús Comellas es mostra partidària, en canvi, que les ensenyances de l’escola es bolquin en les activitats familiars diàries. Per exemple, “anar a comprar, pagar i comptar el canvi”, o saber, conèixer i enumerar “els ingredients d’un plat senzill o una amanida, que puguin apuntar-s’ho i sàpiguen com es fa, perquè “tots els estudis escolars es poden transferir a la vida quotidiana”.

Sumar

Malauradament, sovint confonem “èxit escolar amb èxit educatiu”, lamenta Comellas. No té cap sentit formar nens amb molts conceptes, però molt “immadurs, incapaços o sobreprotegits”. Es tracta d’“ensenyar a viure” i complementar la relació entre família i escola, l’aprenentatge “escolar amb el familiar” i l’“aprenentatge vivencial amb l’acadèmic”. Funes comparteix part d’aquest diagnòstic i creu que “és un model desfasat”, fet més per consolidar hàbits que per a una altra cosa.