Atrapant lletres que s'escapen

La Luz Rello va tenir problemes amb l'aprenentatge de la lectoescriptura a l'escola i va fer reeducació. Avui, amb 28 anys i la llicenciatura de lingüística a la butxaca, és doctorant al departament de tecnologies de la informació i les comunicacions de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). I acaba d'obtenir el prestigiós premi al Millor Investigador Europeu Jove del 2013 que atorga l'associació independent Euroscience i que no havia rebut mai cap investigador espanyol abans. Al projecte DysWebxia (www.luzrello.com/ DysWebxia.html), la seva tesi doctoral, integra tots els resultats de les seves investigacions per facilitar la lectura de text a internet a persones amb dislèxia. També ha dissenyat un joc multimèdia que alegra l'aprenentatge de les lletres als nens dislèxics (Dyseggxia.com). I és que la lectoescriptura pot esdevenir un malson per a molts alumnes.

"Els meus amics ja comencen a llegir. Sembla que s'ho passen molt bé. Jo també vull llegir, però... les lletres se m'escapen!" Així s'expressa la protagonista del conte Les lletres i jo , escrit per Iraida Llucià, il·lustradora i mare de la Jana, una nena de 10 anys amb dislèxia, i la logopeda Alicia Bailey. La dislèxia és una dificultat d'aprenentatge específica de la lectura que pot interferir també en l'adquisició de l'escriptura i el càlcul mental. Les persones dislèxiques, un 10% de la població, tenen una intel·ligència normal, però la seva dificultat no els permet adaptar-se amb èxit a un sistema educatiu que, en general, posa els seus pilars sobre la lectura i l'escriptura. Com que es tracta d'un trastorn lingüístic que afecta l'àrea del cervell que relaciona les lletres amb els sons, "tenen serioses dificultats per seguir el ritme d'una escola que valora gairebé únicament i exclusivament els continguts que s'aprenen sobre material escrit, però no valora la creativitat, ni les habilitats de l'alumne en altres àrees", explica Catin Sintes, psicopedagoga i mestra d'educació especial del centre de desenvolupament Creix (www.creix.com) de Barcelona. "Quan els pares ens trobem davant del diagnòstic, comença un periple car i desconcertant per psiquiatres, centres de reeducació i psicòlegs que acaba minant l'autoestima del nen i polaritzant tota la família", explica la Tina Royo, mare d'un nen amb dislèxia, el Pep, de 12 anys. Molts nens són titllats de "tontos" o "mandrosos" o "moguts", injustament, a causa de la pressió familiar, escolar i social. "Llavors presenten problemàtiques emocionals significatives, com trastorns de tipus ansiosodepressius, somatitzacions i fòbies escolars, en bona part causades pel cercle d'inseguretat i poca valoració per part dels altres en el qual es veuen submergits. Però quan els dius que tenen una dificultat específica de l'aprenentatge i prou, i es treballa i s'explica a l'aula què vol dir tenir dislèxia perquè els altres companys ho entenguin, s'alliberen", assegura Helena Alvarado, psicòloga infantil i juvenil, directora de l'àrea de psicologia de l'Organització Internacional de Dificultats Específiques de l'Aprenentatge (www.oidea.org) .

Un sistema excloent

Dues terceres parts dels nens amb dislèxia presenten també un trastorn per dèficit de l'atenció (TDA). "La memòria de treball està afectada en els dos trastorns, però en els nens amb dislèxia es tracta sobretot de l'atenció associada al sobreesforç davant de material escrit", afegeix Alvarado, que també és directora del centre Creix de Mallorca. Aquesta psicòloga, i la resta d'experts consultats, és molt crítica amb el sistema educatiu actual: "La dificultat es fonamenta principalment en la forma d'ensenyança i no tant en els nens i nenes dislèxics. Si el nostre sistema educatiu utilitzés els llibres com una eina més d'aprenentatge i prioritzés altres metodologies sensorials (audiovisuals, experimentals, treballs per projectes) els nens i nenes dislèxics tindrien minimitzades les seves dificultats i no estarien en risc de patir fracàs escolar, ni conseqüències emocionals negatives". "En general, l'escola actual segueix sent molt unidireccional i rígida, es fomenta molt poc l'experimentació a nivell auditiu i cinestèsic, i fer-ho no només ajudaria els nens amb dislèxia, sinó que enriquiria molt l'aprenentatge de tots els alumnes", apunta Catin Sintes. Molts pares es queixen de l'actitud d'alguns professors davant dels nens amb dislèxia i del poc ús de recursos creatius als quals es podria recórrer per donar-los suport.

El departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va editar l'any 2011 un Protocol per a la detecció i actuació amb els alumnes dislèxics a l'aula , igual que ja s'havia fet anteriorment a les Illes Balears. "Detectar aviat la dislèxia a l'escola és clau per contribuir al desenvolupament lector de l'alumne i, com més aviat ho fem, molt millor", explica Yolanda Otal de la Torre, mestra de primària, especialitzada en dificultats de l'aprenentatge. I afegeix que, tot i que el protocol està acompanyat de pautes d'actuació, "a les escoles moltes vegades no es disposa de recursos per aplicar-les, ni de formació per part del professorat, ni de les famílies per portar-les a terme".

Ja a cicle mitjà de primària, els alumnes dislèxics necessiten un lector informàtic (un programa d'ordinador que es posa al portàtil) que els pugui dictar els textos amb un suport auditiu, així com un pla individualitzat (PI) perquè les seves dificultats repercuteixen en les dues competències que obren les portes a la resta d'aprenentatges. "Un nen al qual el mestre no li aplica correctament el seu PI pot fracassar pel fet de no accedir als coneixements de manera adequada i estarà en desavantatge respecte a la resta dels companys. Avui no ens imaginaríem que un mestre no deixés posar les ulleres a un miop per poder llegir, jugar, veure la pissarra... Llavors, com podem permetre que a nens que tenen un processament lector diferent se'ls obligui a llegir en les mateixes condicions que als altres?", conclou Otal de la Torre. I quan els nens accedeixen a secundària, el desnivell ja és massa gran.

Pas a pas

Però la preocupació dels experts ja comença a infantil, perquè "bona part del problema radica en la voluntat d'ensenyar als nens la lectoescriptura abans de tenir ben adquirida la consciència fonològica i el llenguatge oral", assegura Alicia Bailey, logopeda d'Uditta, Unitat de Diagnòstic i Tractament dels Trastorns de l'Aprenentatge de Vilanova i la Geltrú. Els nens finlandesos no s'inicien en la lectoescriptura abans dels 6 anys. Prèviament, treballen a través del joc totes les bases prèvies al llenguatge escrit, és a dir, la consciència fonològica (ser conscients dels sons i associar-los a un símbol visual, la lletra) i el llenguatge oral. Segons Bailey, "els nens aprenen molt millor aquestes bases a través de suports multisensorials i del joc que a partir de les clàssiques fitxes i memoritzant". "En cap lloc del currículum que estableix el departament d'Ensenyament està escrit que els nens de P-5 hagin de sortir sabent llegir, però, en general, escoles i pares segueix fomentant-ho i exigint-ho, respectivament", afegeix Bailey.

Iraida Llucià, autora del conte Les lletres i jo i mare d'una nena amb dislèxia, se suma a la crítica: "Quan un mestre aplica aquests recursos basats en el joc o en el suport multisensorial, es veu ofegat pel sistema. A més, per moltes capacitats que tinguin els nens amb dislèxia, són les que no es valoren a l'escola". Ja l'any 1983, el psicòleg i professor de l'Escola d'Educació de la Universitat de Harvard, Howard Gardner, va parlar per primera vegada de la teoria de les intel·ligències múltiples, segons la qual les persones no tenim una única intel·ligència -aquella que es mesura en el coeficient-, sinó una combinació en més o menys mesura de 8 intel·ligències (musical, lingüística, lògico-matemàtica, espacial, corporal-cinestèsica, interpersonal, intrapersonal i naturalista) que marquen el nostre talent i capacitat individual i que haurien de ser valorades de la mateixa manera en l'educació actual.