Una de les coses que estarrufa més un pare és veure com el seu fill aprèn a llegir. Ens quedem embadalits escoltant els seus primers intents, plens de pauses i embarbussaments, i ens fotem uns farts de riure quan s’equivoquen. Ens fa tanta gràcia que fins i tot l’enregistrem amb el mòbil mentre llegeix la primera carta de l’àvia plena de cromos d’alguna col·lecció inversemblant. I a poc a poc, sense forçar les coses, mirem de deixar al seu abast, com qui no vol la cosa, històries que l’enganxin, que despertin la seva curiositat. Fem les mil i una trampes per aconseguir-ho, com ara començar a llegir-ne un al seu costat i just quan els seus ullets oberts i brillants ens diuen que el tenim enganxat fingim un compromís ineludible, fer el sopar o parar taula, i el deixem allà, desitjant que la curiositat guanyi la mandra i agafi el còmic solet per saber si Tintín pot rescatar el pobre capità Haddock del vaixell on està presoner o com s’ho farà l’Astèrix per recuperar l’olla plena de monedes d’or que ha perdut. I el dia que ho fa somriem satisfets perquè sabem per experiència que això ja no ho para ningú.
A partir de llavors mirem de triar amb cura relats que el facin riure i també patir una mica i sobretot fer volar coloms. I li emboliquem la vida amb personatges nous i divertits, com el Nat o el trapella del Tom Gates o el geni Ifigeni. El que passa és que veient-lo resseguint les pàgines amb el dit i la punta de la llengua fora no podem evitar veure’ns a nosaltres fent el mateix, i potser això fa que ens entrin unes ganes irrefrenables de regalar-los els herois de la nostra infantesa, aquells que ens van salvar de tantes tardes avorrides d’estiu. Els amics que ens feien companyia al llit fins que la mare ens deia que ja era hora de tancar el llum. Parlo del malaltonet Pitus i l’estoic Pere Fi i molt especialment dels llibres de l’Enid Blyton. Sí, ja sé que potser eren ensucrats i una mica carrinclons, però mai oblidaré el poder que tenien, com em transformaven en el líder del club dels Set Secrets o les ganes que em feien agafar d’estudiar a les Torres de Mallory -tot i ser nen- i jugar a lacrosse com la Darrell. Ahir el meu petit lletraferit es va acabar el seu primer llibre d’ Els Cinc. Quan va llegir l’última pàgina es va posar a plorar perquè havia estat tan bonic. No us ho podria assegurar, però crec que mai m’he alegrat tant d’un plor del meu fill.
