Com dèiem, les emocions són totes legítimes i la seva expressió és saludable i alliberadora quan distingim clarament l'acció de sentir de la d'actuar. Però la vida quotidiana està plena d'estampes que posen de manifest que el que fem més sovint és reprimir-les. En una cafeteria de barri, dues dones prenien un cafè i una nena d'uns dos anyets voletejava per la taula. Tot d'una, la nena va ensopegar i va caure. Es va donar un cop de cap contra el terra i es va posar a plorar. La mare es va aixecar a recollir-la i se la va asseure a la falda. La nena no parava de plorar. La mare li deia: "Ja està, ja està, no ha estat res...", però la nena seguia plorant. La mare li va donar un clauer amb la cara d'una coneguda gateta blanca amb un llaç rosa. La nena no va fer ni cas del clauer i va seguir plorant. Aleshores, li va donar un moneder amb cremallera que feia soroll quan el sacsejava. La nena el va agafar i va semblar que es calmava, però el va deixar estar de seguida i va arrencar a plorar de nou. Pel carrer passava un grupet de joves amb perruques de colors: "Mira, mira...", li deia la mare. Però a la nena tant li feia.
El temps que cal
Em vaig quedar quieta, contemplant l'escena. No acostumo a improvisar tallers d'educació emocional a les cafeteries i tampoc no dono consells quan no me'ls demanen. Si la nena hagués estat parenta o coneguda meva, no li hauria dit que no havia estat res ni hauria intentat distreure-la. L'hauria acaronat dolçament i li hauria dit: "Pobrissona, quan caus i et dones un cop fort t'espantes i plores una estona..." I si l'estona s'hagués allargat, hi hauria afegit: "Encara no està, oi?" També li hauria dit que, a poc a poc, li anirien passant l'ensurt i les ganes de plorar. Posar paraules al que els passa i acompanyar el procés sol ser més reparador que gatetes, moneders o perruques de colors.
