Sóc una persona a qui el pensament sempre li funciona a tot drap. Tinc dins el meu cap una màquina imparable de teories, opinions i conceptes que sempre busca una veritat a la que aferrar-se i no haver d'emetre més elucubracions. Sempre he buscat algú que ho faci tot bé, per prendre'l de model i copiar-me el seu comportament per arribar al seu benestar. Cada vegada que conec una persona penso: "aquesta pot ser la que tingui la resposta encertada a totes les meves preguntes". Però sempre descobreixo quelcom en tothom que el fa imperfecte. I tots els esquemes se'm fan miques. Amb el fàcil que seria trobar a algú que no s'equivoqui mai, que sigui exemple d'equilibri, sentit comú i sàpiga sempre què està bé i què no per poder agafar-lo com a mestre, posar-se al seu comandament i no haver d'estar contínuament valorant quina és l'acció més indicada per a cada situació? Us imagineu trobar a algú que ens digui sempre quina és l'elecció encertada dins de les possibilitats que ens obre la vida? Us imagineu que algú ens pogués dictar a cau d'orella les paraules que hem de dir al nostre fill mentre està fent una rebequeria perquè entri en raó automàticament? Us imagineu que algú sabes què és absolutament tot el que cal fer perquè quan arribem a vells no ens penedim de res i tinguem un historial brillant? Què senzill que seria tot si el bé i el mal fossin tan nítids que sempre en poguéssim elegir un i descartar l'altre. Trobar una persona que tracés una línia clara entre allò que es convenient i allò que està mal fet. Algú, per exemple, que sabés quins són els passos per ser una mare sense penediments ni errors.
La meva descoberta després d'anys i anys de perseguir l'exemple perfecte per adoptar en la meva vida, ha estat que no existeix. Que cadascú només pot saber què està bé per un mateix i que allò que és vàlid per un, pot ser totalment inadmissible per un altre. Que no hi ha cap "xuleta" a l'hora de criar els nostres fills o de dirigir la nostra vida. No hi ha pistes en la vida dels demés sobre quin ha de ser el nostre comportament perquè el nostre trajecte és únic i intransferible.
Pot semblar molt obvi però no sempre tenim clar que la resposta a tots els nostres dubtes només està dins nostre i que la trajectòria que fa cada persona pot divergir totalment, de manera que els camins de roses per uns poden significar camins tempestuosos per als altres. La llei del mínim esforç ens regeix i per això busquem dreceres que ens condueixin on volem anar sense voler buscar per nosaltres mateixos. Per això estem sempre a la recerca d'un bon model, que ens pugui guiar cap a la nostra felicitat sense dignar-nos a preguntar-nos a nosaltres mateixos què és el que realment volem.
Per tant, la única recepta de la felicitat és la que nosaltres elaborem perquè només nosaltres coneixem els nostres gustos. De la mateixa manera que no tothom gaudeix amb un rissotto de bolets, no tothom gaudeix amb una única manera de fer les coses. Així és com arribo a la conclusió que no existeix ni el bé ni el mal sinó que aquests són una percepció que neix de cadascú de nosaltres mateixos. El que pot ser bo per un, pot ser dolent, per l'altre.
En el camí de la nostra felicitat, només ens podem refiar de les nostres pròpies percepcions. Només nosaltres sabem que ens proporciona plaer. Només dins l'organisme de cadascú hi ha els indicadors per saber si ens sentim satisfets i realitzats. De manera que, d'una vegada per totes, deixo de buscar la persona perfecta per confiar més en la intel·ligència inherent al meu organisme, la qual ja s'encarrega de fer-me saber quina és l'autopista cap al benestar.
