Una família nombrosa

Marina Sancho

Ser un mateix

Fa temps que veig la necessitat d’actuar en coherència amb la propia autenticitat: no es tracta de ser els millors, els més guapos, els més exitosos o els més remunerats, la veritable felicitat resideix en la capacitat de ser fidels a la pròpia essència. I com es fa això? Expressant el que realment sentim, dipositant la nostra energia en el que ens interessa, pronunciant les paraules que només gosem pensar quan estem sols, fent allò que ens ve de gust independentment del que puguin dir els altres, apostar per el que ens inspira i nodrir els nostres interessos. En tres paraules: atrevir-nos a gaudir!

Com explica Marshall Rosenberg, autor de la Comunicació No Violenta, es tracta de viure la vida com un joc. Que tot allò que fem sigui com jugar per a nosaltres. Que la diversió, l’entusiasme i la vitalitat que despreníem quan érem petits es mantingui intacta en cada segon de la nostra història. Que cada aposta que fem sigui per desplegar l’alegria de viure. Que encomanem la felicitat que ens provoca el fet d’estar vius a tothom amb qui interactuem. Així la vida te sentit, quan es tracta d’incrementar el goig fins arribar a ser humans exultants. O no tracta d’això l’evolució? D’esdevenir cada cop més sans, més feliços, més conscients, més capaços, més realitzats.

A mi m’agrada pensar que aquest és l’objectiu de la humanitat: vam començar sent éssers unicel·lulars esdevenint cada cop més complexos, augmentant el nostre potencial, els nostres límits, la nostra capacitat d’expressar, de crear i d’experimentar. Així, el que te més sentit és reinventar-nos cada dia: generar nou contingut, descobrir noves vies de pensament, experimentar més intensament, comunicar noves paraules, inventar nous camins. I això només es pot dur a terme des de la connexió amb l’essència que ens mou per mitjà de la curiositat i la il·lusió.

Aposto per abandonar la idea del bé i del mal (deixar de fer les coses perquè es correcte fer-les) i instaurar la idea de la plenitud: fer les coses perquè sentim benestar, satisfacció, fluïdesa en fer-les. Aleshores tot el que fem ho fem de cor, ens porta pura gratificació i no estem pendents de la resposta/l’aprovació dels altres. Per tant, no ho fem a l'espera d'un resultat sinó com un exercici d'exploració, d'amor propi, de desenvolupament. Com quan apreníem a caminar. No esperavem el vist i plau per començar a assolir noves fites. Era pura necessitat. I aquesta ens ha conduït a l'evolució. De la mateixa manera, quan tot allò que duem a terme neix del desig intrínsec de fer-ho, ens porta al creixement. I això és el que necessita la raça humana: continuar el nostre procès fins a esdevenir habitants en sublim conjunció amb el seu medi. 

Es viure la vida des de l’estat més salvatge. Obeint el nostre instint. Escoltant la pròpia saviesa. Honorant la llibertat. No ens enganyem som animals, igual que els lleons, les vaques i els elefants. Gairebé la mateixa estructura d’ADN ens conforma. Per què desitgem per a ells una vida en llibertat, eliminant gàbies, esclavitud i implantant al màxim la naturalitat i en canvi ens obliguem a fer coses que no desitjaríem ni al nostre pitjor enemic? Si, vull que els ous que menjo siguin de gallines criades a l’aire lliure, vivint en plena naturalesa. I també vull que els humans tinguem espai per desplegar el nostre potencial, ser espontanis i viure un present com un full en blanc que ens permeti dibuixar i crear allò que de veritat ens importa.