Una família nombrosa

Marina Sancho

El feminisme de veritat

L’altre dia vaig veure la pel·lícula Mulan, que suposadament va de la defensa de la dona, de la igualtat de drets i de feminisme. En un principi pot semblar que compleix amb aquests adjectius. En acabar de veure-la es fàcil comentar “ooooooooh, quina oda a les dones, poden fer el mateix que els homes i fins i tot millor” perquè la protagonista lluita amb valentia contra homes forçuts.  I aquest punt es el que més m’encén: una dona d’assassinar per demostrar que val? Ser capaç de resoldre els conflictes mitjançant la violència tot matant persones es feminisme? Quin fàstic i quin rebuig em genera. Pensava que havíem avançat més com a humanitat...! Com podem continuar presentant la violència, la mort i el dolor com la solució als problemes? Precisament entenc que la intel·ligència femenina és perspicàcia, compassió, assertivitat, creativitat i solidaritat còsmica.

Per què entenem l’èxit de la dona com la capacitat de fer coses que tradicionalment han fet els homes? Per què necessitem equiparar-nos i transformar-nos en homes per estar orgulloses de nosaltres? Es com si agaféssim els homes com a punt de referència del triomf i ens haguéssim d’emmirallar amb ells per estar segures que triomfem. Ells i allò que fan és el nostre exemple, objectiu i ideal? Necessitem treballar vuit hores fora de casa, deixar de tenir fills i criar-los, renunciar a les nostres emocions i passió per assolir el perfecte estat de llibertat femenina? Quan realment som conscients del nostre poder, nosaltres mateixes i la nostra saviesa interior som el nostre punt de referència. Allò que nosaltres sentim, necessitem fer i expressar és el nostre màxim ideal. Som el nostre propi referent.

Així, utilitzem el nostre potencial per construir la nostra pròpia noció d’èxit, triomf, emancipació i llibertat. No ens comparem amb homes i el seu estil de vida a l’hora de sentir-nos satisfetes i orgulloses de nosaltres mateixes, si us plau. Potser la nostra nova creació de l’ideal d’èxit ajuda també el sexe masculí a replantejar-se què és èxit realment. Potser entre tots generem una nova definició de triomf més d’acord amb el nostre benestar personal i planetari.

Per exemple, considero que tenir èxit a la vida és sentir-me realitzada. Personalment, em satisfà transcendentalment educar els meus fills amb coherència, gaudir de la natura i la riquesa que em proporciona, conversar amb les persones i crear un nou món mitjançant el meu estil de vida. Fent les coses més a poc a poc, simplificant al màxim, menjant aliments naturals cuinats amb amor, creant amb les nostres mans, estant en contacte amb la terra, essent actius i gaudint dels plaers quotidians.

Una dona que fa el que li diu la seva veu interior, que pinta, que camina, que planta, que educa, que neda, que balla, que condueix, que lidera, que inventa, que investiga és una dona emancipada, que exerceix els seus drets i és autènticament femenina. Publicar un llibre, cuinar una recepta, repoblar un bosc, criar un fill, dirigir un equip, cosir vestits, fer teatre, guarir persones i decorar ambients són clars exemples d’èxit si aquest és el desig inherent de la persona.

No es necessari assassinar, renunciar a la nostra biologia, deixar d’escoltar-nos, interpretar rols, forçar les coses, torturar-nos, aniquilar-nos i fer-nos les fortes per ser autènticament feministes, rebels i revolucionàries. No volem súper-heroïnes perquè no hem de demostrar res a ningú. A l’única persona que hem de satisfer i complaure es a nosaltres mateixes. L’única veu que ens ha de fer de brúixola és la que habita cada cèl·lula del nostre organisme. Aquest és el veritable lliure albir: ser coherents amb nosaltres mateixes i construir la nostra pròpia versió de l’èxit i la felicitat. No necessitem manllevar les paraules de cap diccionari masculí, som les autores del nostre propi corpus lingüístic i ara ens toca generar el nostre propi vocabulari amb les seves definicions. Re-escriure el relat que vivim al nostre gust, de forma absolutament lliure i personal.