Quan preguntem a una persona a què es dedica, ens explicarà quin és el seu ofici, si està a l’atur o si estudia. Difícilment inclourà dins la descripció de la seva distribució horària l’educació dels seus fills. Tot i això, la criança és una tasca que absorbeix tant o més temps/energia/ atenció que qualsevol jornada laboral.
L’actitud que acostumem a tenir respecte a qualsevol ofici és la d’excel·lència. Pretenem ser bons en allò que fem, ens agrada oferir el millor de nosaltres mateixos, sentir-nos valorats i reconeguts per la nostra feina i això ens motiva. Adonar-nos que som útils i que els altres estan contents amb el fruit del nostre esforç incentiva les nostres ganes de continuar fent-ho.
En canvi, pel que fa a la pa/maternitat poques vegades ningú ens anima a continuar fent-ho com ho estem fent. Els fills no acostumen a mostrar gratitud i satisfacció per la nostra conducta. Ens sentim poc recolzats, sols, i ningú potencia el nostre talent relacional amb els nostres fills. Ben al contrari, sovint sentim que ens equivoquem perquè la criança és una tasca per a la que no hem estat educats i requereix de la metodologia assaig-error. És a dir, contínuament l’estem pifiant (com a conseqüència de que estem aprenent) i aquest fet, en comptes d’engrescar-nos, encara rebaixa més la nostra moral.
En poques ocasions se’ns recorda la importància de la pa/maternitat. Es contempla com una obligació que se suma a tota la resta de coses importants per a la que ens cal treure temps de sota les pedres. Hi dediquem el temps i l’energia que ens sobren de dedicar-nos a l’ofici real. Perquè educar els fills no es concep com un treball tot i que és del tot indispensable clau per al sosteniment de la societat.
De fet, educar els nostres fills és la clau per al canvi social. L’interacció que nosaltres creem amb els nens i nenes és la que ells recrearan en altres esferes. Si nosaltres ens mostrem comprensius, empàtics i connectats amb les seves necessitats, ells es mostraran d’una manera semblant amb els seus iguals. En canvi, si els jutgem, renyem i castiguem, ells desplegaran el mateix patró en la seva relació amb els seus amics. És obvi, per això ens cal recordar el valor de la criança. De la manera com criem en depèn el futur.
Per aquest motiu és necessari demostrar als pares i mares l’enorme pes que té la manera com tracten, eduquen i es dirigeixen als seus fills. Ser pare/mare és ja un ofici en si mateix. Els pares i les mares que treballen fora de casa estan duent a terme, en realitat, dues o més jornades laborals en un sol dia. I això és extenuant. No hi ha cap súper-humà que pugui donar el millor de si mateix durant 16 hores seguides. I en canvi, se’ls exigeix. La societat exigeix que siguem productius al lloc on treballem i que després siguem pares modèlics. Ser exitosos en dues feines simultànies durant anys i anys de la nostra vida. És normal que una de les dues esferes se’n ressenti i aquesta majoritàriament acaba sent la familiar (perquè és la menys valorada). Si es valorés realment la feina de pares/mares, tothom ho intentaria fer molt millor, és a dir, ho prioritzaria en front altres afers. Els humans hem arribat on som gràcies a l’educació, la transmissió d’una informació de pares a fills, i en canvi a aquesta no se li dona el pes ni el valor que veritablement te. Contestem malament als nostres fills perquè estem cansats. No els escoltem perquè en primer lloc necessitem atendre la nostra necessitat de desconnexió. Els cridem perquè no estem en condicions de respondre de cap altra manera. Les seves demandes ens cansen perquè estem estressats d’altres coses i no ens comprometem en la tasca de ser els seus referents.
Els infants són una font contínua d’exigència d’atenció, estan en ple desenvolupament i necessiten el 100% de les nostres habilitats per aprendre de nosaltres. Tot allò que els ensenyem és el que aplicaran en un futur. De la nostra interacció n’esdevindrà el tipus de món que generaran.
En aquest sentit, per exercir la pa/maternitat amb excel·lència, cal en primer lloc, tenir en compte que és una tasca importantíssima, vital i transcendental. En segon lloc és necessari que la societat sencera es bolqui a donar suport a les persones que eduquen i contribueixin al seu benestar: aportant el seu granet de sorra en l’educació, per una banda, i oferint tot el suport emocional i físic a les persones que s’hi dediquen.
Pares i mares, jo us entenc. La ma/paternitat és molt complexa, us treu de les vostres caselles i reclama el millor de cadascú. Per això us recordo que no hi ha res millor que tenir cura de la vostra pròpia felicitat i plenitud i així tenir un pou ric des d’on donar. I si el pou s’esgota, com sol passar, tenir la confiança per aturar-nos i re-omplir-lo nodrint la nostra essència.
El benestar de la societat se cimenta en la manera com ens tractem a nosaltres mateixos. Persones satisfetes i equilibrades creen, com a conseqüència, estructures útils i al servei de la comunitat. El benestar personal i de la família és absolutament prioritari. Des d’aquí llenço un crit perquè es col·loqui la pa/maternitat al lloc central on es mereix estar de manera que se li atorgui la consideració que li escau i s’hi adrecin les accions i suport que siguin necessaris.