Últimament visc amb la impressió que vaig curta de temps. Sovint m'agafa una mena d'ansietat perquè no arribo a tot arreu on vull. Ben bé és com si volgués viure 3 vides alhora i em sentís impotent davant la impossibilitat de poder-les desenvolupar efectivament. La llista de coses per fer és inacabable, tanmateix, el meu temps té unes dimensions definides que m'obliguen a escollir. Sóc feliç fent de mare, escrivint i desenvolupant nous projectes, amb els meus alumnes a l'escola, cuinant, passejant pel carrer, fent-la petar amb les amigues, llegint, tenint moments d'intimitat amb la meva parella i, per suposat, sóc feliç dormint! Sóc una persona molt exigent i per aquest motiu busco encabir cadascuna d'aquestes activitats en el meu dia de 24 hores, la qual cosa es com intentar fer un trenca-closques d'allò més complicat. L'única solució que he trobat és canviar de perspectiva des de la qual concebo i organitzo el meu temps. Diuen que només es pot resoldre un conflicte canviant de paradigma, que la resposta no és mai en el mateix pla que el qual problema s'ha creat. Aleshores penso: per què d'entendre el temps com petites dosis de 24h, les quals no em permeten desplegar cadascuna de les meves facetes? No puc encabir en una jornada tots els elements imprescindibles per a la meva realització. Així, encara que faci una pausa per dormir, el meu temps no s'esgota al final d'un dia, sinó que segueix de manera lineal l'endemà, en el que podré dur a terme la resta d'activitats. D'aquesta manera, he ampliat la meva antiga unitat bàsica de temps, la qual entenia com una porció de 24 hores, i ara percebo com quelcom més flexible, no tan rígidament limitat. En l'únic camp que baso la meva percepció del temps en la reduïda fracció de 24 hores, és per a organitzar les ocupacions que m'ajuden a mantenir les funcions bàsiques per al benestar del nostre organisme: dormir, menjar, relacionar-nos, fer exercici, netejar. Tota la resta del temps em queda lliure per a realitzar els meus projectes, els quals no organitzo en petits fragments d'hores en un dia, sinó amb un termini més ample, dictaminat per la pròpia durada del projecte més que per les restriccions en sí. Així, si un dia sé que vull escriure i així ho necessito per expressar quelcom, ho faig i si aquell dia no em queda temps per llegir ni cuinar, no m'angoixo pensant que no arribo en tot sinó que em calmo i confio en que demà ho realitzaré. Pot semblar una tonteria, però dins el meu cap és una mesura de restar pressió, tot sabent que la vida no s'acaba al final d'un dia, sinó que certament acabaré trobant temps per al que vull fer de veritat. Diuen que el temps no es busca sinó que es crea. És veritat. Només cal l'impuls i la intensa passió per voler fer quelcom, per forçar l'ocasió per fer-ho. En aquest sentit, ens podem sentir més amos de nosaltres mateixos i del nostre temps. Som lliures de percebre'l com vulguem i adaptar les nostres vides al nostre particular punt de mira i fer les coses d'acord amb el nostre tempo. El que està clar és que la percepció del temps és relativa. Tenim capacitat de cremar-lo i reduir-lo a cendres o d'estirar-lo com un xiclet, doncs tot depèn des del punt de vista que l'enfoquem i la qualitat amb que el vivim. Per aquest motiu estic convençuda que aquest estrès que pateixo es deu més aviat en un error en la meva percepció del temps que en la vida mateixa. L'autor del llibre 7 Hàbitos Para Convertirse en una Persona Altamente Efectiva 7 Hàbitos Para Convertirse en una Persona Altamente Efectiva, explica que en els seus tallers per a executius i persones d'èxit, els fa visualitzar el seu propi funeral i els minuts abans de morir. Assegura que això fa canviar la perspectiva des de la que aborden la seva existència. Ja que quan les persones estan a punt de morir, se n'adonen que tot per quan s'havien preocupat era del tot banal i desitjarien haver lliurat la major part del seu temps a allò que l'impuls del seu cor els demanava, en lloc del que s'esperava que fessin o estava programat. És com si visquéssim tota la vida dins una bombolla que només es foradés i comencés a esvair en el moment que veiem la nostra vida amenaçada. Aleshores comencem a percebre el temps amb la seva qualitat real, i a copsar el vertader sentit de l'existència. És com si de sobte ens traguessin la vena dels ulls i ens veiéssim a nosaltres mateixos i a allò que ens envolta amb la mirada clara per primera vegada. Passem molt temps forjant possessions, perseguint pertinences, fent-nos un lloc, guanyant-nos la opinió dels altres, jutjant, calculant, protegint, tement, acumulant, defensant les nostres coses, construint la nostre imatge,...Quan és del cert que el concepte de tenir és del tot fictici, doncs no podem tenir sinó només podem ser. Podem ser més forts, valents, brillants, madurs, equilibrats, efectius, preparats... això és real perquè transforma quelcom de la matèria que estem constituïts. No pas tenir, que només és un acord signat en un paper, com el joc del monopoli. Som més aviat un procés, una reacció química en constant evolució, que no pas una entitat estàtica que necessiti fer-se un lloc, defensar res o acumular el que sigui. Invertir temps en qualsevol de les anteriors tasques és com passar-nos la vida picant en el forat erroni sense arribar mai a trobar aigua. Per més temps i esforços que destinéssim a picar, no trobaríem res. Per aquest motiu reflexionar sobre la fi dels nostres propis dies és una eina indispensable per a gestionar el nostre temps amb més consciència i saviesa. D'aquesta manera, quan ens estressem podrem pensar: estic passant masses hores picant en el lloc erroni? Ja que sempre que invertim el nostre temps a fer les coses que de veritat ens gratifiquen, és com anar directament al riu per a buscar aigua, sense necessitat d'excavar ni d'estressar-se.A més, la millor opció és reduir el nombre d'activitats que fem per incrementar la intensitat en que ens llancem a les que escollim realitzar. Me n'adono, a mé,s que cal que siguem conscients que som una persona amb unes característiques concretes, uns tempos definits, i per això també hem d'adaptar la nostra gestió del temps a les nostres dimensions, fer de la millor manera possible el que és a les nostres mans i no voler abastar més del que físicament podem. Jo ho diu sempre la meva mare: "Qui fa el que pot no està obligat a més". Per què ens sobredimensionem i sovint ens carreguem molt més del que realment podem fer? Per què corre la nostra psique a un ritme molt més accelerat i descompassat que el del nostre organisme? És indispensable per a gaudir d'una bona salut tant física com psíquica pitjar el fre i aconseguir harmonitzar els tempos de la nostra ment amb els del nostre cos. Tenir una percepció adequada de la qualitat i quantitat del nostre temps per gestionar-lo de manera eficaç i efectiva. Tenir-lo al nostre servei, per realitzar els nostres objectius primordials, enlloc de ser-ne els seus esclaus i estar-ne totalment sotmesos. Voler viure diverses vides en una és no saber escollir. És imprescindible prioritzar, traçar-nos una escala de valors que ens guiï a l'hora d'escollir les accions, les persones, els projectes, els llocs en què invertim el nostre bé més preuat, el temps. Sembla que, com els diners, quan més temps tenim més en necessitem, més en gastem. Hem d'anar al concret i realitzar només el que és essencial per a la nostra vida. Valorem les coses per la quantitat de que en disposem. Si pensem que tenim molt temps, el malgastem, el llancem duent a terme activitats banals, distraient-nos, fent coses que no ens duen en lloc i no ens aporten res. En canvi, quan pensem que és poc el temps de que disposem, el tractem com si fos or i el destinem tan sols allò que ens sembla més important. De la mateixa manera, quants més ingressos tenim, més despeses generem i més necessitats ens creem. Si tenim molts diners enlloc de comprar-nos una pantalons de 50 euros ens en comprarem uns de 200. Enlloc de buscar una casa acollidora i funcional en buscarem una de grans dimensions, enlloc d'acontentar-nos en la bellesa de les coses petites, cercarem grans luxes. Per aquest motiu, hem de valorar les coses, entre elles el nostre temps, per allò que són en sí mateixes, no per la quantitat que en tenim. Com a conclusió, tan sols remarcar la necessitat d'elaborar la pròpia definició del temps, anar més enllà de la concepció establerta i intentar viure més profundament, enlloc d'un nombre més elevat d'experiències. Pel que fa el temps, igual que en altres aspectes de la nostra vida, penso que és més important la qualitat que la quantitat. La meva vida ha fet un gir des que m'enfoco a créixer en intensitat i disminueixo les accions fetes de manera autòmata, desconnectada de mi mateixa, per inèrcia. És un gran projecte, el de portar les regnes de la pròpia vida, que tot just ara començo a dur a la pràctica. Us uniu a mi?
6 min
