Dedicar-nos a explotar la nostra felicitat

La bellesa emana del meu interior i tinc pressa per expressar-la en tota la seva fulgència. Tinc pressa per fer totes les coses que m’inspira la meva creativitat. Vull beure bellesa, respirar bellesa, oferir bellesa, descansar en la bellesa, observar bellesa i escoltar bellesa. Tinc pressa perquè tot el meu entorn vibri en les mateixes característiques que el meu món intern. És com si dins meu ressonés un relat molt fascinant que necessito explicar als quatre vents. Permeto el meu entusiasme generar l’ordre de la meva vida i regir totes les accions que realitzo. Em veig envolta en una espiral de passió que em commou i es converteix en el fil conductor de la meva vida. Fer únicament les coses que em venen de gust i aquestes fer-les en un estat d'enamorament profund. Només em dedico a desenvolupar les tasques que desperten sentiments d’alegria, felicitat i amor. La meva vida és travessar un camí de flors on solament recullo les que despertenquelcom particular en mi. Aquest és el recorregut natural que ha de tenir qualsevol trajectòria vital. Ha de desenvolupar-se al paradís i estar composta únicament de les escenes especialment joioses que ens fan ser qui som. La joia existeix per indicar quin és el nostre camí. Fer allò que ens provoca felicitat es fer exactament allò per al que estem dissenyats, el que s’espera que fem, el que tant nosaltres com l’univers necessita que fem. Fer cas del nostre sentit comú, instint, mapa inscrit en cadascun dels nostres gens és obeir les regles que regeixen la existència i, per tant, estar en harmonia amb tot el món. A mi, personalment, m’infla de felicitat fer totes les coses que posen en moviment la meva creativitat: escriure, pintar, ballar, cosir, cuinar, fer massatges, fer sabons, dibuixar, retallar, parlar, escoltar, ... M’entenc com un canal travessat per l’energia que exporta la fertilitat. Fer totes les coses que pertanyen a la meva naturalesa em suposa estar en sintonia amb la realitat, recitar les notes que configuren el meu ser. No tinc cap altra cançó per cantar, cap altra tasca per fer, cap altra rol per desenvolupar, cap interès més per explotar que donar sortida a als elements que es gesten contínuament en mi. Si observo el meu entorn per buscar modes de comportament per guiar la meva conducta, tinc la certesa que el món està fet per oferir el potencial que portem dins i que no hi ha cap més cosa a fer: els ocells espargeixen els seus cants, les flors ofereixen les seves formes i colors, els arbres ens omplen dels seus fruits, el foc el seu escalfor, els núvols l’aigua, el sol la llum, cada matèria expressa les qualitats que la caracteritzen. Jo sóc matèria amb unes qualitats particulars que s’escapen de mi i s’enfilen més enllà del meu control. Les qualitats que sóc regeixen les meves decisions i porten les regnes de la meva vida, abocant-me als projectes que em fascinen, impulsant-me cap a les accions que em defineixen. La recepta per a la vida feliç és esplaiar-nos detingudament en el rol espontani que neix del nostre sí. Dedicar temps, energia i atenció als aspectes que suposen un estat de felicitat en nosaltres. Estem programats per sentir felicitat en fer tot allò que el nostre organisme requereix fer de manera imprescindible. Per això experimentem felicitat en fer l’amor, en alimentar-nos, en fer esport, en endreçar, en regalar, en relacionar-nos amb els demés, en aprendre, en superar reptes, en millorar-nos, en envoltar-nos d’harmonia, en generar bellesa, en netejar-nos i cuidar-nos. Res del que ens ocasiona un dolor insofrible és necessari per a la nostra vida, per a la dels altres o per a l’univers. Desenvolupar activitats que provoquen sofriment és anar textualment en contra de la nostra natura, que ens alerta a través del dolor d’allò que és indicat i del que no per a la existència. Parlar més del compte, mostrar enfado, tenir enveja, obligar els demés a fer coses, castigar, maltractar els altres, provocar sofriment, aturar la meva creativitat, desenvolupar tasques tedioses, treballar fora de casa masses hores seguides, menjar més del compte, exposar-me a la intempèrie, discutir-me, fer més esport del necessari, obsessionar-me per les coses, carregar amb massa responsabilitat, no descansar, tancar-me en mi mateixa, em suposa un dolor insofrible que m’avisa sobre allò que no és indicat que faci. M'’alerta quan estic sortint del camí i apartant-me del meu recorregut. Fer l’itinerari establert segons l’anatomia de les nostres cèl·lules és obrir-nos pas directe capa l’èxit. Participar de l’eternitat i totes les altres qualitats que ens caracteritzen. Estar en pau amb nosaltres mateixos i, en conseqüència amb el món. Perquè es mentida que existeixin dues entitats separades, nosaltres i el món, l’existència en la seva globalitat és el tot i el nostre ser és una dimensió més d’aquest tot indivisible que compon qualsevol forma d’existència.