Una família nombrosa

Marina Sancho

Acceptació de mi mateixa

Quan era petita volia ser gran: el món dels adults em semblava infinitament més interessant, amb un munt de possibilitats per explorar, llibertat per decidir i experiències per provar. No m’agradava haver d’atendre les ordres dels grans, em sentia menyspreada i menystinguda pel sol fer de ser menor d’edat.

Ara que soc adulta em sento com una nena. La meva manera de ser, de pensar i de sentir no ha canviat en absolut. Continuo sense voler fer cas als altres.  Segueixo sent intrèpida, tasta-olletes, desobedient i inquieta. Tinc la sensació que el món dels adults necessita una alenada d’aire fresc i renovació. Estic segura que tots mantenim la nostra identitat genuïna: aquell infant divertit i curiós que érem no s’ha mort, en un lloc o un altre continua ben viu dins nostre. Per què no donar-li una oportunitat i treure’l  més sovint a passejar per gaudir intensament de la vida?

Personalment, fa un temps que he decidit acceptar-me tal com soc: una nena de 9 anys entusiasmada, lliure, espontània, insòlita, impredictible, divertida, creativa i una mica entremaliada. Faig coses que m’encanta fer pel sol plaer de fer-les i surten de la meva ànima pueril, com per exemple: olorar tots els pots de colònia dels estants del súper, menjar amb els dits i rellepar-me’ls, ballar i saltar quan sento la meva cançó preferida, acariciar els gats i gossos que em trobo pel carrer, menjar xocolata d’amagat, riure’m de les persones que ensopeguen ( i no es fan mal), remenar el calaixet del lavabo dels familiars que em conviden a casa seva per veure si tenen algun cosmètic nou, dibuixar a la taula, fer veure que escolto i estar somiant truites quan algú em deixa anar un sermó...

Fa molts anys lluitava per ser una adulta corrent i fer coses normals. Ara ja he desistit. Sé que es impossible. O potser l’edat adulta en general es una farsa i realment tots som nens i nenes divertits i curiosos fent veure que som adults que ho sabem tot i som responsables( m’he arribat a sentir com una estafadora amb els meus fills fent veure que soc assenyada quan en realitat tinc tantes ganes de fer trapelleries com ells). Potser el que havíem après era a castrar-nos i no a ser més madurs. Ser grans no es deixar de fer tot el que realment ens agrada per centrar-nos en tota una muntanya d’objectius aliens i deures inexcusables. Tot al contrari, ser madurs es conèixer-nos, respectar-nos i satisfer les nostres necessitats essencials. En el meu cas, necessito xisclar quan estic contenta, plorar davant de qui sigui quan em frustro, moure’m sovint i tocar-ho tot, estar a la lluna una estona, evacuar els meus gasos quan se m’unfla la panxa, treballar amb les mans i experimentar amb els materials que trobo, estar en contacte amb la natura i esbargir-me. I m’ho permeto perquè es la meva manera innata de ser i anar contra corrent no em du a cap destí desitjable. Es ben bé quan flueixo amb la meva personalitat en brut quan frueixo més salvatgement i arribo al lloc on m’agrada ser.

He intentat encaixar en el món de fer veure que no tinc aquestes necessitats i no m’hi he trobat bé. Per aquest motiu, he decidit estar orgullosa de qui soc i fer  prevaldre el que l’organisme qui soc em demana. Escoltar allò que la meva autèntica manera de ser em comunica i atendre les seves propostes. Fer-me amiga de la meva personalitat i integrar en el meu comportament el que realment em ve de gust fer. He decidit casar la meva essència amb els meus actes per viure amb coherència.