Em dic Myriam, tinc 37 anys i una filla feliç, sana i meravellosa que fa unes setmanes que ha començat l'alimentació complementaria. La nostra lactància ha recorregut un llarg camí...
La Zambra va néixer en el que va començar sent un bell part natural i va acabar en un part no respectat. En els 30 minuts següents una llevadora em va ajudar a col·locar-me la nena en el pit i la Zambra va començar a mamar, aquí continuava el cordó umbilical que ens havia mantingut unides durant 9 mesos i començava el que jo considerava que seria una etapa preciosa i senzilla, en això últim em vaig equivocar.
Mai vaig pensar que jo tindria problemes seriosos per alletar, per part materna sóc néta d'una dida i la meva àvia paterna va tenir 7 fills que va alletar fins als 3 o 4 anys. Jo tenia molt clar que volia donar el pit d'una manera perllongada. M'envoltaven frases del tipus: si ets com la teva mare/àvia no tindràs problemes. Però els vaig tenir i molts.
La nena al principi mamava a tota hora a mi em feia un mal terriblei la tenia enganxada tot el que ella em demanava i aguantava estoica les frases de les infermeres que deien que m'usava de xumet. Malgrat tot la nena plorava molt. Demanava ajuda a cada llevadora, la miraven des de fora i em deien que s'enganxava molt bé.
La pujada de la llet va ser brutal, em va caldre un tirallets per buidar-me una mica perquè no es podia agafar i els meus pits estaven molt durs. Als 4 dies la nena estava totalment endormiscada, me la posava a tota hora i quan s'agafava em feia un mal terrible com si em clavessin ganivets. Vaig anar al grup de suport a la lactància de l'hospital i allí em van dir que em tragués tota la llet que pogués i li la donés amb xeringa perquè la nena estava famolenca. Aquest mateix dia vaig contactar amb una IBCLC i vaig començar a complementar a la meva filla amb la meva pròpia llet. Li va detectar a la Zambra un tel submucós. Amb 8 dies li vam tallar per primera vegada el tell, però el tall no va ser molt encertat. Jo pensava que després del tall les coses millorarien però no va anar així, va caldre tornar a buscar posicions, i a més la nena no engreixava. A les tres setmanes seguia estancada amb el pes (pesava 300 gr menys que al nàixer) i el pediatre em va recomanar complementar amb biberó. Pensant que no era prou bona mare, vaig buscar una llet hidrolitzada i vaig començar a donar-la-hi a la nena 30ml després de cada presa.
La nena va fer un mes i jo vivia exclusivament per donar-li de mamar i entre les preses interminables, el tirallets i els bibes. Una setmana després havia engreixat 400gr. i es deixava bibes a la meitat així que els hi vaig treure en tres dies i vam tornar a la lactància exclusiva.
Durant tot aquest temps la lactància va ser molt lenta i dolorosa i donava de mamar una mitjana de 12-14 hores al dia, per la qual cosa vaig tenir problemes a les mans i forts dolors a l'esquena. Estava cansada, trista i desanimada, però continuava amb la meva rutina. Una mica abans dels dos mesos tot va empitjorar, la lactància es va tornar molt més dolorosa, plorava en les preses del mal que en feia i els pits em cremaven abans i després, em feia mal fins a l'aixella, no aguantava el frec del sostenidor, tenia perles blanques i em van sortir uns punts de color vermell al mugró. Em van dir que eren fongs, jo havia llegit que no podia ser, però estava a una altra ciutat i tan cansada que vaig prendre tres caixes d'un antifúngic i vaig seguir amb dolor durant una bona temporada. No podia diferir ja que no treia res amb el tirallets a causa de la infecció, i vaig aguantar com una campiona en posició de la lloba, l'única que llavors podia aguantar. Durant tots aquests mesos vaig notar certa incomprensió per part de la gent que m'envoltava i el més trist és que és un ambient pro lactància materna. Des del començament va haver-hi qui es va oposar als talls pal·liatius, dient que era millor deslletar-la (fàcil de dir quan algú dóna de mamar sense problemes); gent que s'oposava a l'ajuda d'una IBCLC perquè jo ho havia de fer sola; uns altres que van obviar l'assumpte dient que el del tell era una moda; gent que no va acceptar que pràcticament visqués per alletar i em va instar a tornar a la meva vida "normal"; Em van arribar a dir que algú en el seu grup de lactància també tenia un nen amb tel i donava de mamar sense problemes per tant el que jo patia era "tot psicològic"; em van recomanar passar el duel perquè no podria donar de mamar... etc. Amb el temps he descobert que potser no acceptaven veure'm patir, no van poder mostrar-me empatia i no van entendre el perquè havia escollit aquest llarg i dolorós camí. Per sort també va haver-hi gent que em va ajudar, com les IBCLC que vaig consultar, la meva mare i germanes, la meva amiga Rocío (assessora de lactància i alhora la meva metgessa particular) i, especialment, la meva parella que em va respectar en tot moment i es va ocupar de tota la resta perquè jo pogués donar de mamar durant tantes hores i em va acompanyar als grups d'Alba lactància quan estava tan trista que no hagués pogut anar sola.
Als tres mesos vaig contactar amb Alba Padró per telèfon, em va escoltar durant molta estona, em va donar suport, em va demanar fotos dels mugrons i del tell de la meva filla i em va enviar a Imma Marcos per al cultiu. Ambdues em van recomanar tornar a tallar el tell, aquesta vegada per un cirurgià i sort que les vaig fer cas perquè amb el nou pal·liatiu i amb l'antibiòtic adequat la cosa va millorar moltíssim, per fi podia donar de mamar a la meva filla sense mal i la meva esquena i les meves mans també van guarir-se. La infecció va trigar temps a desaparèixer però les preses feien cada dia menys mal.
Avui haig de dir que tot l'esforç ha valgut la pena, la meva filla està saníssima, contenta i enorme (enrere va quedar el seu percentil 3 perquè ara és gairebé un 70) i ambdues gaudim d'una lactància tranquil·la i preciosa que m'ha ensenyat molt sobre la vida, sobre mi mateixa, sobre la meva parella, sobre la meva nena i la seva capacitat de supervivència i sobre aquest miraculós líquid blanquinós que mou muntanyes i porta vida.
