Tenim dos pits, si tenim dos fills tenim llet per dos!
En Nil, el meu fill gran, tenia el tel de la llengua una mica curt. Ho va comentar el pediatre de passada en una de les primeres visites que no i va donar més importància. De tant en tant em molestava, i de tant en tant em feia mal, sobretot quan teníem una crisi de creixement i fèiem intensiu de teta-tot-el-dia. Però vaja, suportable, mai em va arribar a fer sang, més aviat era una sensació com d'irritar-me la pell dels mugrons.
Apart d'això, tot va anar bé: ni mastitis, ni clivelles, ni un entorn poc propici,... El meu home sempre m'ha donat tot el seu suport. I el nostre pediatre era pro-lactància (tot i que potser no estava gaire "al dia"). Jo no tenia experiència, però entre el llibre "Un regalo para toda la vida" de Carlos González, i el contacte freqüent (directe o virtual) amb mares recents que també alletaven, vaig comptar amb la informació i el suport que necessitava.
Un dia vam dir allò tan tòpic: "Anem a buscar la parelleta!" I tal dit, tal fet: la ginecòloga ens va confirmar que venia una parelleta... una parelleta sencera: un nen i una nena! De seguida vaig tenir clar que els bessons també tenien dret a mamar. I com que la informació és bàsica, em vaig començar a documentar mentre estava embarassada. Vaig trobar la web de Multilacta, i el fòrum Criando Múltiples, i em vaig acabar de convèncer... I tant que ho faria, donaria pit als meus petitons!
En Nil va mamar fins els 19 mesos. Si només hagués vingut un nadó, m'hagués agradat continuar amb en Nil i alletar en tàndem. Però amb bessons, no ho veia clar: si divideixes el total de pits disponibles entre el total de nens i et surten decimals, és que la cosa es complica! Així que, molt a contracor, vaig deslletar en Nil. Amb mooolta calma, però amb prou temps perquè quan arribessin els germanets ell en tingués el record ja una mica llunyà. Així que, més o menys entre el tercer i quart mes d'embaràs, en Nil va anar deixant el pit.
Quan sortia el tema d'alletar els bessons, la gent em preguntava que com m'ho faria. La pregunta típica (i pretesament graciosa) era "què, un nen a cada pit?". Doncs sí, per exemple. O primer l'un, i després l'altre. Ja ho veurem!
Per desgràcia, no sempre és tan fàcil de realitzar com d'imaginar. En bessons s'ajunten moltes coses: sobretot en mares primerenques, la por a no tenir prou llet; un risc més alt de cesària, de part prematur, de nadons amb baix pes, i altres meravelles que poden dificultar un bon inici; "boicot" inconscient per part de la gent que t'envolta, normalment provocat per la ignorància i per la afició a parlar del que no se'n té ni idea.
Però en el meu cas va ser fàcil. Un part ràpid, i a més part vaginal, a les 37 setmanes justes, suficient pels meus petits; un entorn favorable, i sobretot l'experiència dels 19 mesos alletant en Nil que em blindava contra tot dubte propi i contra tot comentari aliè del tipus "uiiii, ja podràs amb dos?" Jo estava convençuda que sí, que podria.
L'Anna i en Lluc van néixer petitons, amb 2600 grams cadascú. De seguida es van enganxar al pit. Però es cansaven de seguida, i després dormien i dormien i dormien, jo els havia d'anar despertant per mamar, i els veia tan petitons. A la clínica els anaven controlant la glucosa, vaig accedir a que els donessin una mica de llet artificial. Me'ls posava al pit una estona, i després els donàvem un ditet de llet artificial; si estaven baixos de glucosa, ho fèiem al revés, primer la llet artificial i després teta. Després, al fòrum de mames múltiples, em van parlar del mètode Kassing; si l'hagués conegut abans ho hauria fet servir amb els biberonets a la clínica! Per sort, no van interferir en els inicis de la lactància. Al cap de dos dies, ja a casa, em va pujar la llet i des de llavors ja vam fer només teta. Les primeres setmanes els havia de despertar de tant en tant per mamar. Eren un parell de petits dormilegues, i els havia d'animar practicant la compressió mamària... però de mica en mica es van anar espavilant. Quan feien allò dels nadons recents nascuts de "xup-xup-xup, deixa'm descansar, xup-xup-xup, deixa'm descansar" era etern: teta, teta i teta, tooot el dia tenia (com a mínim) un nen a la teta! Us explico els meus trucs:
Mentre tots dos feien LME, assignava cada dia un pit a cada nen, i l'endemà canviava. L'Anna era més impacient, sovint s'agafava malament i al final del dia el pit que li tocava aquell dia em feia una mica de mal. En Lluc, en canvi, era més dolç; en Lluc em permetia "descansar" el mugró que la seva germaneta havia masegat, per tornar-lo a deixar en perfectes condicions! A l'hora d'anar a dormir (visca el collit!), me'ls posava un a cada costat, segons toqués. I au, a mamar, i a dormir!
Ara que ja no mamen tant, l'assignació de pits va més en funció de qui ha mamat més durant el dia, o la nit, o qui s'adorm mamant a cada costat...
De més petitons mamaven ara l'un, ara l'altre. Tenien ritmes molt diferents, tant de gana com de son, i no solien coincidir al pit. Però quan van créixer van començar a voler fer teta a la vegada. Els primers cops que ho van fer era al matí, encara al llit. Amb un nen a cada pit, amb els caparrons recolzats als meus braços; allargaven les manetes i se les agafaven per sobre la meva panxa. La imatge de les seves manetes jugant, a contrallum, de matinada, la recordaré tota la vida. Crec que han estat uns dels moments en què m'he sentit més privilegiada i més afortunada.
Però un altre cop, vaig tenir, estic tenint, molta sor, cap dificultat. Ah, l'Anna va fer LME fins els 10 mesos i mig: no volia saber res de la cullera!
L'Anna i en Lluc tenen 16 mesos, i segueixen mamant. Sincerament, els veig tan feliços quan mamen, que espero que duri moooooolt de temps...!
