Les paraules d'en Carlos Gonzalez a l'extrem...

Un dia al despatx em va passar una cosa curiosa. Estava fent una trobada de valoració amb els pares d'un noi deadolescent per comentar com estava anant el treball psicològic que féiem. Aquest vailet encantador té una peculiaritat: que menja 5 àpats. Si, si 5 plats, ni més ni menys (Mongetes, bistec a la planxa, patates fregides, pa torrat illet amb cacau). No vol provar coses noves i està satisfet amb la seva alimentació. A casa tot i que ho viuen com inusual tampoc els preocupa excessivament ja que fisiològicament tots els anàlisis han sortit correctes. Quan parlàvem d'aquesta qüestió i preguntant quan va començar aquest rebuig als aliments m'expliquen que cap als 2 anys i mig. Van consultar al pediatre i aquesta va contactar amb el Dr. Carlos González qui li argumentà que no calia que patís perquè amb el temps ja menjaria de tot (paraules dels pares). Què va passar? Des del meu punt de vista, el consell d'en Carlos és encertat. De fet, en el seu llibre de divulgació "El meu nen no menja" la seva idea principal és que mai sota cap concepte obliguem a menjar als petits. I té tota la raó.

I Llavors? Si faig com aquests pares, només menjarà 5 plats? Crec que el que ha succeït en aquesta història és precisament que van prendre's les paraules del Dr. González a l'extrem. Que no obliguem a menjar als nostres fills és correcte, però si que hem de procurar oferir-los un ventall d'opcions alimentàries variat a diari. Aquest pares preocupats i volent fer el millor pel seu vailet van procurar que se sentís bé. Cuinant per ell menús especials. D'aquesta manera, tot i que la resta de la família mengessin macarrons, per exemple, a el petit li feien un plat especial de mongetes perquè mengés. Aquí és on està la diferència que marca el camí. No forçar-los a menjar mai és cert. Però preparar-los constantment menús personalitzats tampoc. L'alimentació és un acte social, implica una educació en valors i hàbits i per tant hem de procurar tenir-ne cura. La premissa bàsica és que posem a taula allò que hi hagi per menjar. Si no els agradao no en volen, no passa res, no els obliguem a empassar-se allò que no volen per falta de gana o perquè en aquell moment no volen. No els fem mala cara. Però això si, tinguem en compte en no caure en la temptació d'oferir-los seguidament una alternativa que sabem que segur que menjaran. Perquè si ho fem ens estem deixant endur per la nostra preocupació paternal totalment lògica (de que mengi alguna cosa, sigui el que sigui però que mengi) i d'aquesta manera és possible que cronifiquem un problema. Què en penseu vosaltres? També podeu trobar-nos a www.sompares.com