La xiulada a l'himne i Podemos i el referèndum

Aquest article va ser publicat al diariEl 9 Nouel dia 26 de febrer de 2016 Resulta que he de fer un article i en tinc dos al cap. Per tant, hauré de limitar-me a fer-los tots dos com si en fos només un. Som-hi. A propòsit de l’assenyada sentència exculpatòria de l’Audiència Nacional, en relació amb els xiulets que es van produir durant la celebració de la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic, des de Catalunya, diferents tertulians, des de tribunes diverses, han fet tot de comentaris d’allò més cívics i políticament correctes en el sentit de lloar la sentència perquè, naturalment, es tracta d’un fet que no pot ser, de cap manera, matèria penal, sinó més aviat ús de la llibertat d’expressió. Aquests opinadors, però, alhora, s’han distanciat de l’acte dient que, tot i això, la xiulada els sembla de mala educació i que, de cap manera, no s’ha de xiular mai cap símbol que, per a algun col·lectiu, pugui ser material sensible. Doncs, permeteu-me que en discrepi diametralment perquè, des d’aquest punt de vista, no es podria xiular ni tan sols la creu gammada o els plantejaments de l’Estat Islàmic. I és que tampoc no es tracta d’insultar ningú concret amb l’ànim exclusiu d’ofendre’l, sinó de mostrar un rebuig col·lectiu no pas a Espanya, sinó cap al que representa d’opressió per als catalans. Quan el Camp Nou xiula l’himne, diu: “no volem que ens imposin Espanya”, “no volem haver de ser espanyols per la força”, “volem que ens deixin decidir democràticament si volem ser-ho o no”, “no volem unes maneres de fer com les de l’actual Govern espanyol, que judicialitza la política”, “no volem que ens imposin la manera de viure l’europeïtat a l’espanyola, a base de toros, llengua oficial única, televisió amb programes degradants i maneres de fer imposades” i “volem, sobretot, viure en pau i harmonia amb els nostres veïns espanyols i que ells visquin també com millor els convingui”, però com que no ens deixen manifestar col·lectivament la nostra voluntat, ho hem de fer en aquestes ocasions. I queda lleig. Però els xiulets no van en absolut contra la identitat dels espanyols, que mereix el més alt respecte, ni tan sols contra l’Estat espanyol en essència, sinó contra la manca de llibertat que suposa per als catalans que aquest estat no ens deixi votar, que és l’acte democràtic per excel·lència. Llàstima, doncs, que enguany hagin hagut d’enfrontar-se el Barça i l’Athletic abans de la final! Llàstima, perquè no hi ha marc més idoni per a xiular el rei i l’himne espanyol que l’enfrontament esportiu de dos clubs corresponents a dues aficions amb trets marcadament diferenciats dels de l’espanyolitat a l’ús i que estan injustament obligats a passar per espanyoles sense més matisacions, a causa del jou encotillador de la Constitució espanyola, que no ens deixa que les diferents nacions de l’estat evolucionin com a tals. Des d’aquí, uneixo el meu xiulet als d’aquells que avui han estat exculpats. Parlant d’una altra cosa, volia dir també que ens cal vigilar molt i molt amb els cants de sirena que darrerament entona Podemos en la qüestió catalana, ara que han recuperat el seu tarannà referendari. Hem de considerar que Podemos és una força política amb una ideologia de to marcadament social i que totes aquestes coses de les identitats col·lectives els patinen una miqueta bastant, sempre que no els toquin la seva, naturalment. Tot i això, veient la força amb què Catalunya clama majoritàriament per la voluntat de celebrar un referèndum d’autodeterminació, han trobat una via de diferenciació de les altres esquerres espanyoles que els pot donar rèdits a Catalunya i que, de fet, ja els n’han donat en les darreres eleccions d’àmbit estatal. Però no ens hem de deixar entabanar per aquestes suposades mostres de magnanimitat perquè poden ser una arma de doble tall. No oblidem el tarannà populista del partit del qual parlem. Si Podemos aconseguís obrir una bretxa en la voluntat governamental, cosa improbable, de moment, treballaria obertament perquè si se celebrava un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat fos ‘no’. El perill d’aquesta força és que ha descobert que, en el marc de l’Espanya actual, per a treballar contra la independència de Catalunya, curiosament, cal obrir-se al dret d’autodeterminació. Podemos ha entès que encotillant-nos cada cop més, s’aconsegueix que cada dia neixin més independentistes perquè, davant d’una situació asfixiant, l’única solució possible és posar-hi distància entremig. Podemos, en canvi, entén que si obre una miqueta l’aixeta -no gaire- abans de la celebració d’un hipotètic referèndum, pot recuperar per al ‘no’ bona part d’aquells independentistes conversos que han abraçat aquesta opció perquè l’altra els era insuportable. Només cal fer-la una mica menys insuportable –no gaire, repeteixo- perquè, per la via de la deserció de les voluntats més volubles, la majoria independentista no es pugui assolir. A favor de la unitat d’Espanya, s’hi lluita de manera més efectiva, amb concessions sobiranistes que no pas amb amenaces i mà dura. Dels partits espanyols, només Podemos ho ha entès. Ara, ens cal a nosaltres, entendre-ho, també...