Hi ha alternativa al 25% de castellà?

No descobreixo res si dic que tot el mullader que s’ha fet al voltant de la sentència del TSJC, que obliga els centres docents de Catalunya a impartir el 25% de les hores en castellà es podria haver evitat si, tant per un costat com per l’altre, la intenció hagués estat d’afavorir l’educació de la canalla en comptes de voler, simplement, pixar territori i deixar veure clarament qui mana aquí.

La veritat és que sempre he manifestat amb un cert escepticisme davant l’afirmació que la imposició d’aquest 25% sigui letal per a l’aprenentatge de la llengua catalana a l’escola. Crec sincerament que, als centres on la implantació del català entre els alumnes és alta, els efectes negatius seran mínims perquè el català continuarà sent majoritari i els usos i costums de la població escolar no se’n veurà gaire afectat, més enllà de l’assignatura o assignatures que calgui fer en castellà. I tot perquè els enemics del català puguin celebrar la seva mesquina i covarda victòria, obtinguda a base de fer-se acompanyar del germà gran brandant, amenaçador, un bat de beisbol pintat amb els colors de la bandera espanyola.

Pel que fa als centres on l’alumnat té majoritàriament el castellà com a llengua primera, els efectes poden ser més nocius en aquells centres on el professorat respecta escrupolosament que la llengua vehicular sigui el català. Reconeguem-ho, però: una minoria ben minoritària, ja que, sobretot en els centres de secundària, però no pas únicament, el castellà és present al pati, als passadissos, al menjador, a les reunions amb pares i fins i tot a l’aula, en una mesura molt probablement molt superior al 25%. Per tant, complir-ne estrictament el 25% –i ni un punt més– podria resultar, fins i tot beneficiós per al català a la majoria de centres de secundària.

Quina és, doncs, la raó d’aquest rebuig a la implantació de la mesura? A parer meu, el mal no ens hauria de venir d’aquest 25%, sinó del fet que, si ens deixem colar aquest gol, que és més simbòlic que no pas una altra cosa, ja que es fa de cara a la galeria, sense plantar-hi cara, pot ser que, dintre d’uns anys, ens exigeixin un 35%, un 45% o un 50%. I això sí que seria més difícil de pair.

Crec que l’alternativa que es pot oferir des de Catalunya, un cop descartada l’opció de l’incompliment, que cap polític amb responsabilitat de govern està disposat a seguir per por d’haver de fer front a les represàlies en forma de mesures judicials i vist que la modificació proposada de la Llei de política lingüística (LPL) no ha de tirar endavant perquè podria ser molt contraproduent, només queda un camí, que jo estructuraria al voltant del tractament del problema des de dos eixos: per una banda, la llengua que és dominant en cada alumne i, per l’altra, l’actitud professional dels agents educatius. Bàsicament el professorat, però també tot el personal no docent que treballa a l’escola i, fins i tot, les famílies. No és fàcil, però, si n’hi la voluntat, es pot aconseguir.

L’opció basca de fer escoles en castellà i escoles en català, que, en algun mitjà ha sonat com a possible alternativa, tampoc no em sembla acceptable perquè, vista la situació sociolingüística del país, el català no s’aprèn fent-ne només tres o quatre hores setmanals, sinó exclusivament en situació d’immersió. Per tant, fer escoles exclusivament en castellà implicaria conculcar el dret dels nens castellanoparlants d’aquestes escoles a aprendre català. I això no es pot fer. Conculcar un dret d’un individu no pot ser potestatiu ni dels tribunals ni de les autoritats educatives ni dels seus pares encara que es tracti d’un menor.

Vull deixar clar, en aquest punt del meu raonament, que, amb la situació tal com estava fins abans de la sentència, tots els escolars catalans d’arreu del territori acaben l’escolaritat obligatòria amb un nivell de castellà suficient per a comunicar-se amb facilitat. Naturalment, amb diferents graus de fluïdesa, segons no tan sols la llengua inicial de cadascun, sinó també segons el seu entorn familiar, social i cultural. En canvi, no tots els escolars catalans arriben a assolir aquest grau de competència en català, ja que n’hi ha que no són capaços d’expressar-s’hi amb un nivell acceptable. Sobretot, en entorns socials de majoria castellanoparlant, però també en entorns menys castellanitzats, s’observen deficiències importants.

Però vist que l’estat no acceptarà mai una realitat com la que acabo de descriure, que és, sens dubte, innegable, vegem què s’hi podria fer per a evitar entrar-hi en conflicte i, alhora complir l’esperit de la LNL, que estableix que, al final de l’escolaritat obligatòria, els alumnes han de tenir un coneixement acceptable de totes dues llengües, cosa que, com ja he explicat, avui es compleix per al castellà, però no pas per al català. Vagi per davant, doncs, que la discriminació positiva cap al català continuarà sent imprescindible en qualsevol cas si volem que els nois i noies acabin aprenent-lo. 

En aquest sentit, en primer lloc, caldria fer una diagnosi de la situació sociolingüística dels centres de Catalunya i veure quina és la llengua dominant de la majoria de l’alumnat a cada escola o institut. Això no hauria de dilatar-se gaire en el temps perquè tampoc és una cosa tan difícil de fer amb les dades que ja es tenen. No caldria recollir-ne de noves perquè ja sabem quins són els punts geogràfics o els barris de les ciutats que acusen dèficits en una o l’altra llengua i tenim també la informació que ens serveixen les proves de competències que es fan a determinats cursos a tots els centres de Catalunya.

Partint, doncs, d’aquesta diagnosi, proposo que es faci una tipificació per centres o per zones, si convingués, en funció de cada situació sociolingüística, de manera que els centres del territori català ens apareguin qualificats en tres (o potser quatre) situacions típiques revisables, segons la llengua dominant de l’alumnat. Això, partint de la base que la llengua preferent ha de ser el català, ens donaria l’oportunitat de poder fer una intervenció molt més quirúrgica i accentuar més o menys l’aprenentatge del castellà, d’acord amb les necessitats de l’alumnat de cada centre elaborant un model fix per a cada una de les tipificacions fetes. Seria una veritable temeritat deixar aquesta decisió en mans dels centres, com proposa la famosa modificació de la LPL, perquè correríem el perill que els criteris que fes servir cada claustre o cada consell escolar fossin tan allunyats els uns dels altres que ens podríem trobar amb dos centres, l’un a cent metres de l’altre i amb poblacions escolars amb situacions sociolingüístiques similars, aplicant projectes lingüístics completament diferents.

Com he explicat més amunt, cal partir de la base que, a diferència del castellà, que és present arreu, els nens castellanoparlants només aprenen català a l’escola si és una veritable eina de comunicació. És a dir, si el fan servir: és a dir, en situació d’immersió. No pas fent classe de català unes quantes hores a la setmana, que és cert que sí que serveix per a polir-lo, però no pas per a aprendre’l i per a acostumar-se a usar-lo. Sobretot, en els casos d’alumnes que, pel seu entorn social, només hi tenen contacte a través de l’escola. El que cal, doncs, és fer del català una llengua imprescindible, especialment en centres d’alumnat majoritàriament castellanoparlant, de tal manera que l’alumne hauria de sentir que saber interactuar fluidament en català li ofereix unes possibilitats i li reporta uns avantatges de què no pot gaudir si ho fa únicament en castellà. 

Un cop determinada la situació sociolingüística de l’alumnat, i un cop establerta, per tant, la quota de castellà que hauria de tenir cada centre segons la qualificació assignada, si convé, arribant fins aquest 25%, que no s’hauria de excedir, caldria posar l’atenció en l’actitud del personal que treballa al centre. Ja he dit que, fonamentalment, el professorat, però no pas únicament. Per tant, tota activitat que caigui fora de la quota de castellà fixada s’hauria de fer inexcusablement en català. I no parlo tan sols de les classes, sinó també dels patis, dels passadissos, de les reunions amb pares, de les tutories individuals, de les comunicacions a les famílies, del menjador, de la cantina, de les converses informals entre alumne i docent, de la retolació fixa i mòbil i, en definitiva de cada acte de comunicació institucional que no estigui expressament definit que ha de ser en castellà. Naturalment, vaga dir que en quedarien excloses les converses personals entre alumnes, que és un àmbit que, encara que es produeixi dins el centre, no forma part de les comunicacions institucionals i pertany al terreny privat.

I aquí les autoritats educatives, a través de la inspecció i també dels equips directius haurien d’implicar-s’hi molt seriosament. Tot al contrari del que han vingut fent durant aquestes darreres dècades fins que la situació ha desembocat en la intolerable deixadesa que es respira avui als centres, especialment als de secundària.

I no són tan sols les autoritats educatives les que s’hi haurien d’implicar. També les famílies haurien de vetllar perquè això es complís. Perquè, en definitiva, és en interès dels seus fills. I les que haurien de mostrar un major nivell d’exigència serien, sobretot, les famílies de nens majoritàriament castellanoparlants, que són els que, segurament, deuen tenir els dèficits més importants en capacitat d’ús del català. Perquè és el dret dels seus fills el que està en joc. El dret de poder aprendre català i poder, així, competir en igualtat de condicions amb els catalanoparlants, que, a diferència d’ells, són tots bilingües i tenen, per tant, la capacitat d’expressar-se en català i en castellà.

I aquí caldria una tasca molt important dels nostres polítics per a dir les coses clares i fer entendre a la població que el fet de ser espanyol no atorga el dret a rebre l’educació en la pròpia llengua, com ho demostra el fet que els fills d’un català (i, per tant, espanyols d’acord amb la lògica constitucional) no tenen dret a rebre ensenyament en la seva llengua si se’n van a qualsevol punt de l’Espanya castellana pel sol fet de ser espanyols. El dret, doncs –diguem-ho ben clar–, és d’arribar a aprendre totes dues llengües oficials amb un nivell acceptable, cosa que, vista la situació sociolingüística del país, els pedagogs han decidit que només és possible fent del català la llengua clarament preferent a l’escola. I si hi ha famílies que no volen o que els és igual que els seus fills aprenguin català, cal actuar amb valentia i dir-los fermament que és matèria obligatòria a Catalunya, com ho són les matemàtiques, l’anglès o el mateix castellà, que ningú discuteix que s’han d’aprendre i ningú qüestiona als pedagogs les estratègies que es fan servir perquè l’aprenentatge d’aquestes disciplines sigui efectiu. I impedir-los l’accés a aquest coneixement és conculcar el dret dels fills a una part de la seva educació. Per cett, m’agradaria veure on queda la reivindicació del dret a rebre ensenyament en la llengua pròpia si Catalunya proposés la immersió en anglès en comptes de proposar-la en català...!

Perquè hauríem d’anar mentalitzant-nos que ens cal abandonar aquesta idea maniquea que el castellà és un dret dels castellanoparlants i el català, un dret dels catalanoparlants i que, per tant, una família castellanoparlant té dret a exigir que el noi o noia rebi classe en la seva llengua. No és així. Perquè, de fet, tal com estan les coses a la nostra societat, que és complexa i diversa, tant el català com el castellà són un dret de tots i haurien de ser també un deure dels ciutadans que viuen a Catalunya sense excloure’n cap.

Desterrem la idea que cada comunitat de parlants té dret a lluitar per l’hegemonia de la seva llengua. Per bé o per mal, al nostre territori, se’n parlen dues d’oficials (tres, a l’Aran) i, ens agradi o no, els parlants de l’una i els de l’altra han de veure els seus drets respectats. Drets a aprendre la seva i també l’altra. I mentre tots els joves que, al final de l’ESO, no siguin capaços de dominar totes dues llengües amb un nivell de competència acceptable, estem conculcant aquests drets. Perquè l’escola no pot anar eixamplant, cada cop, més la distància entre les dues comunitats de parlants a base d’anar reforçant la llengua forta, sinó que, a partir de la discriminació positiva cap a la feble, ha d’aconseguir que totes dues esdevinguin patrimoni de tots els joves que acaben l’escolaritat en centres catalans, encara que, una de les dues, sigui la que sigui, pugui predominar en l’individu com a conseqüència natural de la seva procedència o del seu entorn familiar o social.

Les associacions contràries a la immersió i el PP, Vox i Ciutadans no tan sols representen una ínfima part de la societat catalana, sinó que, amb un nacionalisme desbocat i completament cec, actuen, contra tota lògica, mirant d’afavorir la llengua forta en detriment de la feble i contra el sentiment majoritari de la nostra societat, que és mirar de viure la nostra complexitat social de la manera més civilitzada possible. Però, com que resulta que aquesta part minoritària de la nostra societat és majoritària a l’estat, aquest els va a favor i, per això, són capaços de fer un soroll considerable, de guanyar determinades batalles a base de la judicialització del conflicte i d’anar creant, així, un clima d’enfrontament que en res beneficia el conjunt dels ciutadans de Catalunya.

Valdria la pena que s’hi repensessin dos cops abans de continuar per aquest camí, que –no ens enganyem– no persegueix més que la residualització, la provincianització i la subordinació d’una llengua, la catalana, que d’acord amb la Constitució, que diuen que és el Credo que hem de seguir tots, mereix ser “objecte d’especial respecte i protecció”.