Criatures 27/12/2012

El sistema educatiu encara està massa Wert

4 min

Aquest article va aparèixer publicat a El 9 NouAquest article va aparèixer publicat a el 24/12/12 He de confessar que poques vegades m’ha semblat tan encertat un símil com el que va fer el ministre Wert quan va dir que era com un toro, que s’embravia amb el càstig. Efectivament, un veritable símbol, el toro, que enorgulleix Espanya, tot testosterona, tot embranzida a cegues, tot brutalitat... I gens d’intel·ligència... No havíem quedat, arran de les consultes municipals sobre la independència —els del PP ho havien deixat ben clar—, que els bons espanyols estaven preocupats fonamentalment per l’atur, les pensions, la sanitat i la preservació de l’estat del benestar? No havíem quedat que les qüestions identitàries com ara la llengua eren minúcies sense importància...? Doncs ara surt el ministre aquest que diu que és com un animal banyut i fa servir els seus atributs masculins per a proposar una reforma educativa que és, tota ella, ideologia identitària. Es dóna la circumstància, a més, que, en el cas de Catalunya, la llei, anomenada paradoxalment "per a la millora de la qualitat educativa" (LOMCE), ve a liquidar definitivament l’aspecte que, sens dubte, funciona millor, i amb diferència, de tot el sistema educatiu català, la immersió lingüística. La proposta és, doncs, un atac frontal a Catalunya, un globus sonda per a mesurar la nostra capacitat de reacció i un càstig pel nostre atreviment del 25-N. I, a més, aquestes envestides continuaran. Cal estar-hi preparats perquè són en l’ADN de la manera de governar dels espanyols: a cop de mando i quiero i, sense atendre més raons que les seves, que, són les encertades per la gràcia de Déu. Després, es ficaran, per exemple, amb la llengua de l’administració i, així, anar tirant... Si, realment, l’estat té interès a conservar el territori català, qualsevol demòcrata, pensaria que el més assenyat fóra treballar en la direcció de fer Espanya més agradable als catalans, però naturalment, d’un poble que s’alimenta de la nostàlgia d’un imperi perdut que, com tots els imperis, fou bastit a cops de sabre, no podem esperar gaires subtileses i, per tant, el que ens caurà a sobre des d’ara fins que Catalunya assoleixi els objectius nacionals que una majoria s’ha fixat és, simplement, xarop de bastó a tort i a dret. L’assumpció d’una proposta com la del ministre que s’ha tocat ell, tot solet, amb una llustrosa cornamenta tindria unes conseqüències devastadores per al país: seria inevitable la sensació de càstig del vençut, una sensació semblant a la que devien experimentar els nostres avantpassats de 1716 amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta, cosa que comportaria probablement un augment de la virulència reivindicativa en els sectors més conscienciats, però també un desencís enorme en la immensa majoria de la població que, probablement, actuaria com a element dissuasiu. I, sense la llengua encimbellada al capdamunt de les assignatures importants, com la té ara el nostre sistema educatiu, seria inevitable que aquella patís una progressiva pèrdua de prestigi, en primer lloc, entre els joves; en segon lloc, entre els ciutadans procedents d’altres estats i, en tercer lloc, entre el catalans que no tenen el català com a primera llengua o amb arrels a l’estat espanyol. Probablement, hi seguiria la població autòctona, que entraria en una certa deixadesa, que faria inevitable la residualització del català en dues o tres generacions fins a arribar anivells semblants als del País Valencià, amb una certa resistència en determinades zones del país, allunyades dels nuclis urbans. I ens cal no oblidar que això és precisament el que persegueixen els espanyolistes, com tampoc no hem d’oblidar que el nostre únic objectiu per a sortir d’aquesta situació insostenible ha de ser la plena sobirania, si és possible en el marc de la Unió Europea, i si no és possible, fora, que tampoc no seria tan terrible. Ens ho hem jugat al tot o res i ara no ens en podem fer enrere. L’única fugida possible és cap endavant. Enrere hi ha solament la misèria i la ignomínia nacionals. Cal que ICV, encara indecís, i el PSC, en revisió profunda dels seus plantejaments, i les CUP, força amb la qual també s’ha de comptar, siguin conscients del moment crucial que vivim. I cal que els qui tenen més possibilitats de remenar les cireres, CiU i ERC, assumeixin el mandat que els hem fet els catalans, es deixin de mesquineses partidistes, facin un exercici de generositat i treballin pels interessos del país. L’opció que hem pres els catalans és més difícil i més intrèpida que no pas haver donat la majoria absoluta a CiU. Per això, un govern en què hi participessin totes les forces sobiranistes tindria molta més força que no pas un govern en minoria amb una crossa. Per tant, si no és ara, sí almenys en el moment de la veritat, caldrà fer un cop de cap i formar un executiu fort i compromès que tingui la capacitat d’aconduir el nostre país a abastar les màximes cotes de sobirania.

stats