ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

"Fer de mestre"

Poso en coneixement dels lectors d’aquest blog que l’editorial Malhivern ha tret al mercat un llibre, del qual sóc autor, amb el títol de Fer de mestre. Heus-ne aquí la portada i la contraportada.

Fer de mestre PORTADA BQ Zoom

Fer de mestre PORTADA BQ

Fer de mestre CONTRA BQ Zoom

Fer de mestre CONTRA BQ

Està previst de fer-ne actes públics de presentació, als quals em satisfà de convidar-hi tothom que vulgui assistir-hi. Serà un plaer de poder-vos saludar personalment.

La primera presentació anirà a càrrec de Salvador Cardús, professor de sociologia a la UB, i tindrà lloc a les 20.00 h, a la Biblioteca Municipal Núria Albó de la Garriga (c. del Centre, núm. 49), el proper dia 17 de desembre de 2014.

Gregorio Luri (filòsof i pedagog),el presentarà a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal de l'Ametlla del Vallès (c. Sebastià Bassa, núm. 10), a les 20.00 h, el dia 15 de gener de 2015.

Carles Capdevila, periodista i director del diari Ara, en farà la presentació a la Casa de Cultura Sant Francesc de Granollers (c. Espí i Grau, núm. 1, al costat de la Biblioteca Can Pedrals), a les 19 h, eldia 22 de gener de 2015.

El calendari d'altres possibles actes de presentació es comunicarà puntualment a través d'aquest mateix blog. Però, per tal que el lector es pugui fer una idea del tarannà i del to del document, n'he extret uns fragments de capítols diversos:

Introducció

“El llibre que teniu a les mans s’adreça a tothom que senti un cert interès per l’educació i, molt especialment, a docents, pares i mares, sindicats d’ensenyament i autoritats educatives. El resultat és el fruit d’una llarga i crec que serena reflexió de qui transita ja pel darrer tram de la seva vida professional sobre molts aspectes que afecten aquesta tasca tan important que tenim encomanada els qui ens dediquem a educar criatures. A més, ha estat concebut com la modesta aportació que puc fer-hi després de més de quaranta anys exercint-la amb la preocupació d’observar que hi ha en­cara moltes inèrcies, molts tabús, molts fantasmes i molts apriorismes que enterboleixen la bona feina que es podria fer al nostre país si la quantitat d’entusiasme i ganes de treballar que mostren la majoria dels nostres do­cents poguessin desenvolupar-se lliurement i sense aquests impediments, que pesen com una feixuga llosa damunt la manera de dur a terme aques­ta activitat professional”.

Les administracions

“No és intenció meva passar de puntetes per damunt d’una manera d’ad­ministrar que em sembla grotesca i absolutament denunciable, però un lli­bre que es diu Fer de mestre no pot tenir com a objectiu la crítica constant a l’administració ni l’exigència il·limitada de recursos. I, sobretot, no pot fer de la crítica a la gestió econòmica un casus belli ni tampoc transformar-la en l’excusa necessària que justifiqui el mal funcionament de tot plegat [...] Els professionals de l’educació, els pares i, fins i tot, la societat —i també les autoritats educatives, naturalment— hem de fer una reflexió serena i honesta i veure què podem canviar des de la nostra posició —des de la de cadascú— en comptes de carregar els neulers sempre a la manca de recursos i a l’administració [...]. I cal que tots plegats assumim la part de culpa que ens correspongui”.

Elements de control

“Començaré dient que trobo que l’eficàcia en el control de l’activitat dels centres docents de Catalunya, simplement, tendeix a zero”. “La Inspecció és l’element de control dels centres més important de què disposa el Departament d’Ensenyament. Ara bé, d’això a dir que aquest control s’exerceix de manera rigorosa, n’hi ha un bon tros. Sí que és cert que l’inspector passa, de tant en tant, per cada una de les escoles que li han estat assignades; però no és menys cert que aquestes visites no són ni tan freqüents com caldria ni tan aprofundides com fóra desitjable”.

Autonomia de centre

“[...] la primera cosa que cal considerar és que qualsevol idea nova no és bona simplement perquè sigui nova, sinó pels elements reals de millora que pugui aportar, una consideració que a vegades s’obvia perquè sembla que sigui obligatori acceptar qualsevol idea pel sol fet de constituir una novetat. I no totes les innovacions són capaces d’aportar elements positius”.

Vocació o professió

“No hi ha res més compensador que el reconeixement d’un nen, tant si aquest és explícit com si és implícit. Un bon dia et saluda pel carrer un alumne teu, actual o antic, i quan te n’acomiades i continua el seu camí, t’adones que ha hagut de travessar tota la plaça per a fer-ho i que s’ha estimat més venir a salu­dar-te que no pas passar de llarg, que li hagués estat més fàcil. I aleshores el recordes dos pams més baixet, assegut en aquell pupitre fa uns quants anys, movent brega a classe, i reconeixes en aquell petit dimoniet tots els trets positius que, poc o molt, tu vas contribuir a potenciar; i penses que l’home o dona que acabes d’acomiadar també és una mica obra teva. I això és fantàstic. No hi ha sensació més compensadora. O bé, un dia, se’t queda mirant fixament un dels teus alumnes i quan l’interrogues sobre el seu posat, t’etziba un “Ets el millor profe que he tingut”. I, encara que tu saps que no t’ho has de creure, saps també que és una expressió sincera, una expressió que s’hauria pogut estalviar, una expressió que no se li hau­ria acudit mai si el que perseguia era tan sols fer-te la rosca”.

L’autoritat i el poder

“[...] inhibir-se de l’exercici del po­der quan aquest és legítim, a part de constituir una inadmissible falta de responsabilitat, és també un gravíssim error perquè el poder no quedarà mai desert. Sempre hi haurà algú que agafarà el relleu i es col·locarà en el lloc d’aquell qui renuncia a exercir-lo: un alumne, un grup d’alumnes o la classe sencera, que ho faran, a més, de manera il·legítima i amb objectius probablement contraris als que demana el sentit comú. El sentit democràtic i el respecte per l’alumne no ens poden fer caure en la inoperància. No obli­dem que la democràcia consisteix a delegar el poder. No pas a eliminar-lo”.

El càstig

“Tal com jo ho veig, el càstig és sempre la conseqüència d’un fracàs, el resultat de la impotència del docent i, sobretot, la renúncia al diàleg. Per tant, no trobo que sigui una mesura gaire edificant: no té la capacitat d’arreglar res que no es pugui arreglar d’una altra manera i, en canvi, en moltes ocasions, és capaç de generar una certa dosi de rancúnia que val la pena intentar evitar”.

Escola i realitat

“Sí que és cert que l’escola, que és una institució de les més importants i que té un rol determinat i una funció social més o menys definida, pot exercir i, de fet, exerceix una certa influència sobre la societat, en tant que educa aquells individus que han de constituir el futur, però hem d’anar amb molt de compte de no magnificar aquesta força i, sobretot, hem de ser molt conscients que la que la societat exerceix sobre l’escola és infinitament més potent i, sobretot, més sigil·losa i, per tant, molt més efectiva per la senzilla raó que, com ja he apuntat més amunt, és l’escola la que sorgeix de la societat i no pas a l’inrevés”. “La societat ha canviat i l’escola [...] ha de ser conscient que la majoria de les vegades que creu anar contra corrent, avui en dia, no fa més que actuar mimèticament, aplicant fil per randa tots els tòpics i reivindicacions de la societat dita progressista, que actualment s’enfronta d’una manera tova i còmoda a allò que està establert. Quan l’escola es manifesta ecologista, no sexista i ferma defensora de la pau, no va contra corrent. Només és utilitzada pels seus gestors per a dur a terme les reivindicacions que una immensa majoria –sens dubte– aplaudirà gregàriament. Altrament, en una societat democrà­tica com l’actual, si una determinada escola es proposés canviar la societat amb plantejaments veritablement singulars i no compartits per la majoria dels membres d’aquesta societat, amb quin dret ho faria? Per què hauria d’arrogar-se ella sola la responsabilitat d’influir d’una determinada manera en els seus alumnes? No seria manipulació, això? No seria una utilització il·legítima de la institució per a influir ideològicament en la societat?”

La cultura de l’esforç

“L’escola actual i, en general, l’educació –també la que té lloc en el si de la família– han de lluitar contra un prejudici extremament perniciós, que és conseqüència directa de les maneres de fer d’una societat que tendeix a la comoditat i que ha posat la tecnologia al servei d’aquest objectiu. Un nen que no ha de fer mai operacions matemàtiques perquè ja hi ha màqui­nes a l’abast de qualsevol economia que les fa en un instant, un nen que no ha d’aixecar-se del sofà si vol canviar el canal del televisor i, al mateix temps, veu que no cal ni tan sols sortir del cotxe per a obrir o tancar la porta del garatge ni consultar un mapa quan ens hem perdut perquè el GPS ja fa la feina, un nen que no té necessitat de recordar cap número de telèfon i ni tan sols prendre’s la molèstia de marcar-lo quan s’hi vol posar en contacte, entre mil detalls més, és forçosament, un nen a qui costarà molt d’entendre que la vida requereix esforç”. “[...] hem d’entendre que no es pot exigir a un mestre que es converteixi en un showman o en una cheerleader quan fa classe perquè ni és la seva missió ni és la millor ma­nera de transmetre il·lusió per aprendre. Un mestre ha d’haver estat ensi­nistrat per a fer de mestre i no pas per a fer de dinamitzador de lleure. En canvi, en general, està molt assumida aquesta creença, que em sembla força perillosa perquè contribueix, en gran mesura, a aquesta manera de entendre l’escola com un lloc on, fonamentalment, els nens han de jugar i passar-s’ho bé”. “Ja he explicat que entenc que el mestre ha de motivar el nen a partir de la matèria que ensenya i de l’actitud amb la qual s’hi acosta. Més enllà, freguem perillosament la zona que ratlla amb l’engany i el frau [...]. Es tracta, doncs, de no amagar l’ou: a l‘escola, no s’hi va a jugar. S’hi va a aprendre”.

Espontaneïtat i disciplina

“Hi ha qui pugui negar que som éssers fonamentalment, constantment, sotmesos a disciplina i que, sense aquesta disciplina, el món seria encara més caòtic?” “Els nens són espontanis i hi ha qui pen­sa que és un do que tenen, un do que es perd quan esdevenen adults i que, com a tal, cal preservar-lo com si es tractés d’un present dels déus. No oblidem, però, que l’espontaneïtat és allò que permet a una criatura pre­guntar directament a una senyora que acaba de fer setanta anys per què té la cara tan arrugada, fer-se burilles a taula o esclatar a riure sorollosament si algú s’entrebanca i cau a terra”.

El tractament de la diversitat

“No m’entra al cap, per molt que m’hi capfiqui, com pot ser que el Depar­tament faci la provisió de places de cada centre en funció de la quantitat d’alumnes que s’hi matriculen i obviï gairebé del tot la qualitat. És molt més fàcil fer una classe amb vint-i-cinc alumnes que tinguin un ritme d’aprenentatge més o menys homogeni que fer-ne una altra amb només quinze, dels quals deu siguin d’aquest mateix ritme d’aprenentatge homo­geni, però dos no entenguin l’idioma, un estigui afectat de TDAH i dos més tinguin un entorn social o familiar poc favorable que els bloquegi les capacitats i els condicioni el comportament”.

Hàbits i continguts

“És realment im­portant que un nen sàpiga de memòria els noms dels ossos del cos, que retingui les causes que desencadenen l’erupció d’un volcà o que memorit­zi el procediment per a obtenir el màxim comú divisor de dos nombres? Francament, crec que no. Ara bé, vol dir això que no ho hagi d’aprendre? Doncs, tampoc. I, a més, taxativament, no. M’explicaré: Aquests coneixe­ments o altres d’anàlegs no són especialment importants per si mateixos. Si més no, a primària. Ho són, en la mesura en què que adquirir-los obliga el nen a cenyir-se a unes disciplines que li fan adquirir uns hàbits del tot imprescindibles en el futur per al qual es prepara”.

Tractament de la llengua

“Mantenir la condició de llengua vehicular única de l’educació és indis­pensable per a la llengua catalana si, efectivament, volem que continuï existint. En primer lloc, perquè la fa útil i necessària i, en segon, perquè li confereix un prestigi i una legitimitat que minvarien considerablement en pocs anys en cas que no fos així”.

L’ensenyament de l’anglès

“Als nostres nens, ja acostumem a demanar-los poc esforç en tots els àmbits, però quan es tracta de l’anglès, és gairebé com si ens haguéssim de fer perdonar: els ho hem de posar tan fàcil, tan fàcil, que no els calgui fer ni una miqueta d’esforç”. “[...]els nens tenen una més gran facilitat per a aprendre llengües que no pas els adults, però això només és així si es troben en situació d’im­mersió. Ara bé, si han d’aprendre anglès tal com es fa a les escoles, durant dues o tres hores cada setmana, en una aula on hi ha vint-i-cinc o trenta companys que viuen en un entorn on l’anglès no és una eina d’ús normal, sinó que forma part de les coses exòtiques, i, a més, en una societat on l’aprenentatge de llengües no figura entre les prioritats de la majoria, no hi ha dubte que un adult, normalment, avançarà amb més rapidesa que no pas un nen”.

Les activitats complementàries

“L’escola, en canvi, no ha de sentir-se obligada a fer activitats que tinguin com a objectiu divertir els nens ni tampoc exhibir-los davant dels pares. Entenguem-nos: això no vol dir que els nens no puguin divertir-s’hi ni tampoc que no puguin ser exhibits. El que vol dir és que aquest no pot ser l’objectiu. I, em temo que, a vegades, les activitats complementàries tenen, sense que es reconegui obertament —i, molts cops, fins i tot, sense ser-ne del tot conscients— una d’aquestes dues finalitats o totes dues al­hora com a prioritàries”.

Greuges i tòpics al sector docent

“És freqüent que quan s’acosten Nadal, Setmana Santa o l’estiu, hi hagi qui s’exclami de les vacances que tenim els docents. És cert: penso que no caldria que en tinguéssim tantes, sincerament. Amb un mes, n’hi hauria prou. Perquè ensenyar no és una heroïcitat. Ensenyar és una feina que té avantatges i inconvenients com qualsevol altra”. “En qualsevol cas, però, les vacances dels mestres es veuen com un pri­vilegi i, és cert: ho són. Ara bé, també és un privilegi guanyar tants diners com guanyen, posem per cas, els dentistes o els esportistes d’elit i ningú no els ho qüestiona. O que els taxistes puguin plegar de la feina quan els vingui bé, o fer més hores si els convé guanyar més diners; o treballar en una oficina sense que ningú t’atabali i amb aire condicionat; o en una fàbrica i, quan plegues, oblidar-te’n per complet fins l’endemà... Són o no són privilegis, tot això, també? Privilegis dels quals els docents no gaudim perquè hem escollit la feina que hem escollit. Com tothom, que podent haver intentat fer-se mestre, va optar per fer-se dentista, o esportista d’elit, o taxista, o oficinista, o operari d’una fàbrica”.

Paper de la família

“Els agents educatius directes més importants són els pares, però sí que és cert que l’escola és un àmbit ideal per a educar en aquests aspectes perquè és una societat controlada que té unes normes a complir i unes autoritats que haurien de poder fer-les complir. El que succeeix és que és fals que l’escola eduqui de manera autònoma. L’única cosa que pot fer l’escola és actuar com a complement de la família per a confirmar uns va­lors prèviament acceptats de comú acord per tota la societat”. “[...] un nou cas d’inhibició educativa. Uns pares que actuen així, permeten que el seu fill o filla, l’eduquin els altres. Perquè l’infant, sens dubte, aprendrà. Això és segur. Aprendrà el que els pares volen que aprengui o aprendrà el que no volen que aprengui, però aprendrà. Aprendrà perquè el nen interactua amb el món, hi siguin o no hi siguin els pares. No és un ninot mecànic que només s’activa en presència seva, sinó que aprèn constantment, simplement del seu contacte amb el món i de totes les situacions que viu, perquè totes li aporten notícies i in­formació de com és la realitat a la qual s’ha d’adaptar”.