I després de la sentència, què...?

La darrera mostra de l’ofensiva anticatalana a què s’ha llançat, ja sense complexos, l’estat espanyol i que va tenir el seu tret de sortida en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ens l’ha donada el Tribunal Suprem dictant també una sentència que insta la Generalitat a introduir en el seu sistema educatiu les modificacions oportunes per tal de contribuir a aconseguir l’objectiu final, que és que qualsevol ciutadà que visqui a Catalunya pugui, si vol, comportar-se lingüísticament igual que ho faria a Salamanca, a Guadalajara o a Santander. No hi ha dubte que l’estat espanyol està fermament decidit a posar fre a les tímides aspiracions nacionals de Catalunya, que encara continua tossudament votant molt majoritàriament partits mesells, partits que ens volen fer creure que, dins d’Espanya, aquest país nostre pot desenvolupar-se amb normalitat. I precisament per això, perquè l’estat sap que la nostra actitud és contemporitzadora i poruga, quan ha vist que sectors encara minoritaris tenen aspiracions nacionals plenes i que aquests sectors són capaços d’engrescar cada cop més membres de la societat i, per tant, capaços d’expandir-se fins a esdevenir perillosos per a la unitat de l’estat, ha decidit posar fi per la via més expeditiva a totes les iniciatives catalanes que vulguin anar una mica més enllà del més estricte autonomisme regionalista de curta volada. Hem de pensar que des del Partit Popular, que és una força política clarament compromesa amb l’estat i sense cap més obediència que l’estat, fins a Ciutadans, que va néixer en el sí del nostre país, hi ha tot un ventall d’entitats i organismes -tant estatals com estrictament catalans i, fins i tot, que pertanyen a l’àmbit d’altres autonomies de l’estat- que han aixecat la seva veu contra les nostres maneres de fer i han interposat recursos a diverses iniciatives catalanes. Parlo d’entitats com els partits abans esmentats, PP i C’s, però també del Defensor del Pueblo, de governs autonòmics diversos, de Convivència Cívica Catalana i de tota una sèrie de persones que han actuat contra decisions legítimes dels catalans, preses amb un escrupolós respecte pel comportament democràtic. Fins i tot, un membre del govern acabat de sortir de les urnes, l’actual consellera de Justícia, la senyora Pilar Fernández Bozal, va ser la primera que, actuant com a advocada de l’estat, va intentar aturar per la via judicial el referèndum d’Arenys de Munt. El president Mas es va omplir la boca de grans paraules durant la campanya electoral, però ja ens ha dit que, de vel·leïtats independentistes, de moment, cap ni una; i, al final, a més, ha nomenat qui ha nomenat per a Justícia, essent com és un dels àmbits on l’ús del català és més precari. Vista, doncs, l’actitud poc combativa que ha pres el govern i vista també la tendència dels poders estatals, ja ens podem anar preparant perquè ens tocarà rebre més d’un cop aquesta legislatura. I no hi ha dubte que, en aquest sentit, un dels àmbits que més afectat se’n pot veure, precisament perquè és un dels més desenvolupats en matèria competencial, és l’educació. Per tant, farem bé, els catalans, d’intentar blindar-nos una mica de cara a la més que segura escalada de l’ofensiva nacionalista espanyola. Perquè, a més, a l’aguait, hi ha el PP, esperant els resultats de les eleccions estatals per tenir l’oportunitat de demostrar qui és el qui sap defensar millor Espanya...! I, arribats al punt on som, en què l’estat ha perdut la vergonya d’aplicar la seva força, en què el poder judicial s’ha polititzat fins a extrems que ja comencen a ser massa cridaners i ja no s’està de reconèixer que vol la llengua castellana per damunt de la catalana, no podem quedar-nos quiets més temps perquè el temps ens corre en contra i ens pot passar que, quan vulguem posar-hi remei, ja no hi arribem. Per tant, ara toca dur a terme accions contundents, accions que deixin palès que no estem disposats a deixar-nos trepitjar, accions en què els catalans que estimem el nostre país deixem clara la nostra unitat, una unitat que ha de passar per damunt de les ideologies partidistes de cadascú. Més enllà d’accions com la manifestació del 10 de juliol, que tampoc no és que hagin de deixar de fer-se, caldrien accions que no s’han dut a terme encara d’ençà de la reimplantació de la democràcia. Quin ressò no tindria, per exemple, que els tres expresidents vius es plantessin a Madrid i exposessin al rei espanyol la seva preocupació pel futur de Catalunya? O si es demanés empara a les autoritats europees? O si, vista la tendència a restringir el català a l’escola, els ensenyants ens plantéssim i féssim una vaga unitària, ben organitzada i amb una única consigna: “En defensa del català” o cosa semblant? Naturalment, això hauria d’anar agombolat amb el suport de la ciutadania, que hauria de sortir al carrer massivament en cas de convocatòria com va passar el mes de juliol. No dic pas que tot això sigui fàcil de fer. De fet, és difícil. Molt difícil. I requereix voluntat per part de tothom, però és que la situació davant la qual ens trobem és gravíssima i ho serà cada cop més perquè les forces espanyolistes han decidit treure’s del damunt els complexos i han dit prou. Estan convençuts de tenir el poble espanyol de matriu castellana de costat seu. Per això, els dos grans partits estatals, PP i PSOE rivalitzen en espanyolitat. I per això, tota acció política que es fa contra Catalunya els proporciona vots. I també per això, PP i PSOE no tenen cap mena d’inconvenient a actuar contra Catalunya cada cop que en tenen l’ocasió. S’ha acabat aquell sentiment solidari que tenia, si més no, una part de l’esquerra espanyola cap a Catalunya durant l’època de la transició. S’ha acabat reconèixer que els bàrbars atacs que es van cometre contra la nostra cultura durant el franquisme han deixat el català en una situació que necessita -i necessitarà probablement durant molts anys- ser discriminat positivament. I que, per això, cal que sigui llengua vehicular única del nostre sistema educatiu. Això és l’única cosa que ens pot garantir que la totalitat dels nens escolaritzats a casa nostra, encara que visquin en un entorn totalment castellanoparlant, tinguin un coneixement, si més no, passiu de la llengua del país. Per això ens ho volen prendre. I el nou govern de Catalunya hi té una gran responsabilitat, en aquesta matèria, perquè és qui ha de liderar totes aquestes iniciatives si volem que tinguin la resposta d’un escalf aclaparadorament majoritari per part de la ciutadania. I, lògicament, els partits no governamentals també han de donar-hi el seu suport actuant per damunt dels propis interessos. Ara, toca unitat. Però de la bona. No la unitat de pega que ens ha sortit sempre que ho hem intentat, pel cap baix, en els darrers trenta anys. Ens hi juguem molt. I l’educació és una de les coses més importants. No, aquí. Arreu.