El català a l'escola, un altre pas enrere
Aquest article va ser publicat, el proppassat dia 10, al diari El 9 Nou. Fa ja força anys que els partits espanyols majoritaris —el PP sense manies ni complexos i el PSOE amb certs prejudicis perquè vol semblar políticament correcte, però amb idèntic afany— tenen l’objectiu de fer caure allò que és més definitori del sistema educatiu català: el tractament de les llengües, que tot sigui dit, ha donat uns excel·lents resultats, gràcies als quals, tot nen que entra de petit a l’escola, en surt amb el domini dels dos idiomes oficials. Actualment, a més, amb el procés sobiranista engegat i llançat a tota màquina per un camí que ja no permet fer marxa enrere, aquest objectiu s’ha reforçat amb allò que tan bé va saber definir José María Aznar quan va venir a dir que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Perquè —no en dubteu—, ara, l’objectiu és de trencar Catalunya, partir-la en dos i desfer l’harmonia social de què gaudim a base de crear la consciència, en aquells que legítimament discrepen del procés, que els qui —també legítimament— hi estem a favor volem una Catalunya excloent, on ells no hi caben, i una Catalunya basada en un totalitarisme que només poden arribar a concebre ments totalitàries com les que escampen aquests temors, però que, sortosament, és ben allunyat del tarannà àmpliament majoritàri dels ciutadans d’aquest país. Ara, el TSJC ha dictat una sentència que obliga a fer una quarta part de les classes usant el castellà com a llengua vehicular a cinc centres docents de Catalunya, un dels quals l’Institut Alba del Vallès de Sant Fost de Campcentelles, per a protegir el dret de cinc famílies que han demanat classes en castellà, ignorant, així, el dret de totes les altres, que són tota la resta, a no ser violentades a haver de sofrir, en la carn dels seus fills, un sotrac com aquest a mig curs. Independentment dels recursos que pugui presentar la consellera Rigau, independentment de la resistència més o menys bel·ligerant que puguin presentar els centres —en el cas de l’Institut de Sant Fost, que és l’únic públic dels afectats, no podrà ser gaire gran perquè l’haurien de fer efectiva funcionaris, que s’exposarien a mesures disciplinàries—, aquells que han de demostrar clarament el seu rebuig a la sentència són els afectats, les famílies que ja veien amb bons ulls el sistema que tan bons resultats ha donat fins ara. És imprescindible que donin clares mostres de fermesa, que facin costat a la llei que fa del català la llengua vehicular de l’ensenyament, que deixin ben establerta la seva voluntat de no blegar-se als desitjos d’una minoria escassíssima —vuit nens de cinc famílies—, la voluntat de la qual es vol fer prevaler per damunt de la majoritària per a intentar que actuï amb un efecte multiplicador i aixequi altres veus que fins ara no havien trobat raons per a queixar-se perquè valoraven l’statu quo positivament o, si més no, de manera neutra. Cal, doncs, que adrecin cartes de suport a la consellera i de protesta al TSJC, cal que surtin al carrer i cal que deixin de dur els seus fills a l’escola, si s’arriba a complir la sentència, perquè la situació és tan greu i estan tan decidits a fer caure el sistema, que calen accions contundents que ofereixin mostres inequívoques del nostre ferm convenciment de no permetre que aixafin l’ordenament de què, legítimament, ens hem dotat. Però cal també que tot això es faci de manera exquisidament pacífica i democràtica i també que deixin clar que no s’oposen al dret de les famílies que han demanat per als seus fills educació en castellà, però que exigeixin, alhora, que el compliment d’aquest dret no afecti en absolut les altres. Perquè la democràcia es caracteritza pel respecte del dret de les minories, però també per garantir la voluntat de la majoria, que en aquests casos, queda clarament conculcada. No es pot deixar sola la consellera en aquest afer perquè ens afecta a tots. La resta de la societat no podem tampoc deixar soles les famílies afectades. Cal que fem pinya i que, des de la societat civil, mostrem també d’alguna manera el nostre rebuig a la sentència. Siguem conscients que, a poc a poc, però de manera constant, sense fer cap pas enrere i a través d’un pla metòdicament pensat, se’ns van menjant el terreny i van arrabassant-nos allò que, al llarg de trenta anys hem anat conquerint després de períodes d’infausta memòria. I ens hem de plantar. Perquè allò no ens pot tornar a passar.
