ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Sincerament, no ho entenem... Ens ho expliqueu?

Aquest article va ser publicat al diari 'El 9 Nou' el dia 6 de novembre de 2017

Estic disposat a entendre que, a Catalunya, hi hagi plantejaments nacionals tan diametralment oposats al meu com el de Ciutadans o el dels catalans del PP (Albiol, Millo, Sánchez Camacho i companyia). Puc entendre-ho perquè hi ha d’haver gent per a tot i aquests parteixen d’unes premisses segons les quals Espanya és al centre i Catalunya o qualsevol altra de les nacions que hi ha a l’estat són maneres de ser espanyol, peculiaritats  a les quals es pot concedir una certa atenció sempre que no destorbin ni qüestionin la que consideren nació de veritat, l’espanyola. Un plantejament, a parer meu, completament equivocat, ple d’autoodi i profundament antidemocràtic, però que manté una certa coherència interna perquè no és un plantejament catalanista.

Ara bé, per més que m’hi esforço, no entenc els plantejaments unionistes des del catalanisme. I crec que, a la majoria d’independentistes, ens passa el mateix. Assisteixo atònit, per exemple, al procés del PSC, que ja no és el PSC dels anys vuitanta. Em produeix molta tristor, però ho entenc. Simplement, han deixat de ser catalanistes. La deriva unionista a què l’han aconduït en els darrers deu o quinze anys, amb l’època de Miquel Iceta com a màxim exponent d’aquest procés, l’han convertit en una altra cosa, en un partit despersonalitzat, que no conserva gairebé res del que era en l’època de la transició i els anys posteriors i que al llarg de la darrera dècada o potser una  mica més s’ha convertit en el braç executor del PSOE a Catalunya, que al seu torn, és avui l’eco del PP a Espanya. Per tant, amb tot el dolor del meu cor, he d’assimilar-lo al grup a què em refereixo en el primer paràgraf.

I aquesta és la causa de les múltiples hemorràgies de militants i de votants que va patint el partit ja fa uns quants anys, amb Pasqual Maragall donant-hi el tret de sortida fins a, darrerament, Jordi Ballart des de Terrassa i tots els que han caigut i cauran pròximament. Des dels més de 40 escons als anys vuitanta, fins als 16 que tenien aquesta legislatura! I aquí és on em vull aturar. N’hi ha que han hagut d’abandonar el partit. Càrrecs, militants o votants. Persones que, dignament, no han resistit aquesta actitud col·laboracionista, probablement per un esperit democràtic i sincerament catalanista que no els permet continuar tenint el fetge de pertànyer a una formació que actua com actua el PSC. Però que, tanmateix, legítimament, mantenen intacte el seu unionisme.

Com em deixa perplex també el discurs dels diputats de Catalunya Sí que es Pot, que se situen en el catalanisme i a favor del dret d’autodeterminació, però, en canvi, n’hi ha un bon gruix que no es considera independentista, com ara un dels polítics que em mereix més respecte de tot l’espectre no independentista. Joan Josep Nuet, que ha demostrat un admirable esperit democràtic insubornable i una honestedat política de les que no són freqüents. Però per què no són independentistes? Què hi veuen a Espanya?

Quins són els avantatges que es troben, des del catalanisme, a mantenir-nos lligats a un estat que es podreix damunt la seva corrupció i amb un deute astronòmic que el fa inviable com a tal estat?; un estat que manté Urdangarin, Bárcenas i Millet en llibertat i empresona el govern català democràticament elegit per tots els ciutadans de Catalunya; un estat que vol la llengua catalana sotmesa a la castellana; un estat que, sempre que ha pogut, ha posat bastons a les rodes al nostre Parlament quan aquest ha volgut legislar; un estat on la inexistent separació de poders queda beneïda pels dos partits majoritaris; un estat on aquests dos partits tenen una voluntat centralista indubtable; un estat la població del qual manté, des de fa tants anys, l’alternança d’aquests dos partits al poder; un estat que mai no permetrà que Catalunya es desenvolupi estrictament d’acord amb la voluntat majoritària de la seva població quan aquesta es desviï mínimament d’allò que el seu centralisme considera tolerable; un estat que arrossega la rèmora d’una monarquia reinstaurada per Franco i que, a més, va deixar clar que regna per a tots els espanyols menys per als catalans que som independentistes; un estat que envia la seva policia a agredir brutalment persones indefenses... Cal continuar...? Expliquin-nos-ho, si us plau. Vostès que són d’esquerres com jo, què hi troben d’avantatjós en la pertinença del nostre país a un estat així?

Senyor Nuet, des de la discrepància en aquest punt, vostè em mereix un escrupolós respecte i me l’escoltaré atentament si s’avé a explicar-nos-ho. I miraré d’entendre’l. Li ho prometo. Segurament, no em convencerà però, si més no, potser entendré les raons per les quals no li sembla ingenu pensar que algun dia l’estat espanyol permetrà de bon grat que Catalunya s’autodetermini; o que algun dia l’estat espanyol arribi a permetre que les llengües catalana i castellana tinguin el mateix rang a Catalunya (recordeu que la Constitució consagra la castellana com a dret i com a deure, mentre que la catalana només és un dret); o que renunciï algun dia al joc brut i a les clavegueres; o que assumeixi democràticament iniciatives simbòliques tan sensibles per al nacionalisme espanyol com ara la de prohibir els toros a Catalunya i coses semblants...

Tal com han anat les coses darrerament i tal com ho veig jo, Catalunya només té dos camins: resignar-se a ser una regió espanyola a la qual se li consentin certes vel·leïtats nacionals, mentre no s’excedeixi; o bé emancipar-se definitivament. De veritat que hi veuen cap altra sortida? Un camí del mig que no sigui poc més que un brindis al sol...? Avui, mentre escrivia aquest article, he sentit el ministre Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol, dir que Catalunya té autonomia (sic) gràcies a la Constitució! Mare de Déu...! Que no ho veuen, que no entenen ni volen entendre res del nostre país...? Que no ho veuen, com han actuat contra les nostres institucions i contra les nostres persones...? Què ens ofereix Espanya? Quin inconvenient hi veuen, en una república catalana independent? Quin avantatge, en el fet d'haver de dependre dels interessos dels espanyols? Expliquin-nos-ho perquè crec que som molts, els independentistes que no ho entenem.