Criatures 01/02/2012

L'atenció a la diversitat

7 min

L’atenció a la diversitat és a la base de l’activitat docent. I ho és per la senzilla raó que tot professional que tracta amb persones es troba constantment exposat a una diversitat absoluta ja que, efectivament, per sort, no hi ha dues persones iguals, cosa que el mestreha de tenir sempre ben present. Ara bé, en aquest article, no es vol parlar de la diversitat entesa com el que és en realitat, sinó a l’eufemisme que, per no fer servir paraules més dures, utilitza normalment el sector educatiu per a referir-se als nens que tenen problemes d’aprenentatge. En qualsevol cas, malgrat la meva prevenció a fer servir termes eufèmics, assumiré la denominació a l’ús per tal de no cansar el lector. I la veritat és que tant eufèmic és dir-ne “diversitat” com anomenar “atenció” el tractament que se’n fa perquè la veritat és que aquesta diversitat necessita moltes coses que l’escola primària, no li dóna. Segurament perquè no pot, però les coses són com són i podem embolicar-les amb les paraules més boniques que sapiguem trobar, però la realitat és tossuda i només té un camí. Segurament, l’escola sí que és capaç d’atendre els casos menys greus; els d’aquells nens, doncs, que arrosseguen un petit retard, que podran neutralitzar si algun professional els atén un parell d’hores a la setmana i els posa al dia, repassa els dubtes i referma els continguts que puguin haver quedat poc clars. Però aquests són nens que, en general, tot i que potser amb algun petit entrebanc, poden seguir el nivell estàndard del grup classe. Ara bé, si parlem de nens amb dictamen, de nens que han de ser atesos pel responsable de l’aula d’educació especial o de nens sense dictamen però amb retards considerables, crec que és materialment impossible que l’escola aprofiti totes les potencialitats d’aquests petits individus –siguin moltes o siguin poques- si procedeix com es fa actualment a la majoria dels centres del país. I això és així, simplement perquè un nen d’aquestes característiques -segons el cas, naturalment, però, en general- necessita molta més atenció que no pas la que pot oferir-li l’escola, encara que sigui amb la millor de les intencions si el docent que n’és responsable durant la major part de la jornada ha d’atendre també una classe d’entre 20 i 25 nens, cadascun amb les seves peculiaritats. Sovint, els mestres ens enganyem, segurament de bona fe, pensant que, preparant moltes fitxes per a aquests nens i donant-los feina adaptada mentre ens dediquem al gran grup, ja els atenem com cal, quan, en realitat, el que fem és, simplement, entretenir-los. Fa de mal dir, però és ben bé això. Solem donar-los feines que ja saben fer perquè, si els en donéssim d’un altre tipus, no podríem atendre l’allau d’interrupcions que es produirien cada cop que el nen no sabés continuar. És cert que no podem fer una altra cosa, però com farem avançar aquests nens? Si es tracta d’un alumne de cinquè que no sap multiplicar, per exemple, el farcirem de sumes i restes, però quan aprendrà, aquest nen, a multiplicar? I a dividir...? Quan podrem dedicar-li les hores que necessita perquè interioritzi significativament els procediments de la multiplicació i de la divisió i, sobretot, els conceptes que hi són inherents, que és encara matèria més complicada? I, si no, qui ho farà? Aquell altre professor que, en l’horari que li sobra de la seva classe ve a fer-li llengua i/o matemàtiques una hora el dilluns i una altra el dijous, amb quatre nens més de característiques no pas necessàriament semblants a les seves –no ens confonguem-, sinó tan sols diferents de les de la resta dels companys que formen part del gran grup i, per tant potser també diferents de les d’ell? Francament, em sembla una ingenuïtat pensar que aquest professor intermitent podrà, efectivament, donar-li el que necessita. Les escoles no podem atendre l’anomenada diversitat com cal. Podem fer-ho veure, però no pas dur-ho a terme amb el rigor necessari. Cal, per tant, un replantejament dels usos i costums que ha implantat el Departament d’Ensenyament perquè no són més que una pàtina del que hauria de ser. Sóc conscient que no estan els temps per a grans despeses. I l’atenció a la diversitat és un dels fenòmens que necessita una despesa més elevada. Però sóc del parer que cal, en primer lloc, no confondre el contribuent amb noms grandiloqüents com ara l’actual SEP (Suport Escolar Personalitzat) per a referir-se al que sempre s’ha fet, que és atendre de manera insuficient i en petit grup els sis o set nens de cada classe que no acaben de sortir-se’n amb els estudis, encara que ara es vulgui vestir d’innovació fent-ho parcialment fora de l’horari de classes en algun nivell. Una veritable atenció a la diversitat necessita, d’una banda, temps. I temps dedicat a aquests nens individualment o en petit grup. I, a més, molt més del que s’hi dedica. No oblidem que es tracta de nens que passen la major part de la jornada en gran grup amb un sol mestre, que tal com he explicat més amunt, no pot donar-los l’atenció que necessiten precisament perquè s’ha d’ocupar dels altres nens. I, naturalment, amb les dues, tres o, en casos excepcionals, quatre hores en què gaudeixen d’un professor de suport, és impossible fer-los un seguiment com cal i ajudar-los en la mesura en què ho necessiten. Cal per tant, dedicar específicament a aquests nens moltes més hores de professor en petit grup perquè la major part de les que passen sense atenció individualitzada són temps perdut. Solen ser nens que treballen lentament, que no saben organitzar-se, que són encara molt dependents i dispersos i, en molts casos, que no estan disposats a esforçar-se. Per tant, caldria dedicar-hi una quantitat d’hores que cobrís, com a mínim, la totalitat de l’horari de les àrees instrumentals i de totes aquelles que aquests alumnes fossin incapaços de fer en gran grup per tal que aquestes hores constituïssin el seu horari de referència en aquelles àrees i no pas un suport a la dinàmica general de la classe en gran grup, que tampoc no poden aprofitar bé. D’altra banda, caldria que els pares entenguessin que aquests nens han de deixar-se de gaires activitats extraescolars de caire acadèmic com ara l’anglès, posem per cas, i que han d’ocupar el seu temps lliure en activitats que els apugin l’autoestima, com ara l’esport, les arts plàstiques o la música si són hàbils en aquestes disciplines i saben gaudir-ne. Però, evidentment, si a l’escola, no se’ls ha pogut atendre bé, solen haver de dedicar un horari extra, naturalment a càrrec de l’economia familiar, a rebre classes de matemàtiques o de llengua per tal de poder obtenir els beneficisd’una veritable atenció individual, cosa que impedeix que es puguin dedicar a desenvolupar aspectes de la seva intel·ligència que l’escola encara potencia poc. I això és sempre un pegat molt poc recomanable. A més, aquestes criatures necessiten una veritable adaptació de la programació que concedeixi importància als elements essencials i més pràctics de cada àrea i n'obviï els més secundaris. Però si volem que aquesta programació pugui ser duta a terme amb eficàcia, ens tornem a trobar amb el mateix impediment ja referit: calen hores durant les quals els professor encarregat pugui dedicar-se a impartir-la, sense tenir res més a fer durant aquell horari que consagrar-se a ajudar aquests nens amb dificultats. I aquestes hores han de ser suficients. Moltes més de les dues o tres setmanals que deia més amunt i que sovint, a més, han de compartir amb altres nens amb problemes diversos. Per poc que hi pensem, deduirem que, de cap manera, no poden tenir-ne prou amb això i amb el temps que el mestre, amb la millor de les voluntats, pugui robar al gran grup -és a dir, amb les escorrialles-, quan solen ser individus que, de fet, necessiten una atenció més gran que els altres. Cal que el Departament d’Ensenyament i sobretot les escoles revisin l’anomenada atenció a la diversitat amb urgència, perquè el sistema actual, amb la seva manca d’eficàcia, no fa més que confirmar llastimosament a aquests nens la seva incapacitat per a aprendre, una incapacitat que sovint no és tal, -i ara parlo en els termes que proposa Howard Gardner en la seva teoria sobre sobre la multiplicitat de la intel·ligència-, sinó, simplement, un grau més alt de dificultat per a aprendre o per a desenvolupar-se en les capacitats que prioritza l’escola, que no són pas totes. I, d’altra banda, la seva dificultat pot ser deguda no pas a un problema d’intel·ligència, sinó a raons de tipus social, familiar, d’autoestima o d’estabilitat emocional, entre d’altres. I el que és pitjor: la manera de fer actual, a parer meu, legitima i, en molts casos, fins fomenta la manca d’esforç d’aquests nens, que veuen en la seva dificultat una forma de justificar el seu escàs progrés, ja que la impossibilitat de fer-los un seguiment continuat i de qualitat es tradueix en una exigència feble per part dels mestres. Això debilita el seu esperit de superació i, per tant, les seves possibilitats, de tal manera que molts arriben al final de la primària convençuts que no poden progressar i que, a més, no tenen cap obligació de fer-ho perquè s’han acostumat a ser tractats amb el grau d’indulgència que l’escola els dispensa, però que difícilment trobaran en la societat en què hauran de desenvolupar-se quan siguin grans. Naturalment, l’ideal seria augmentar els recursos de què disposen les escoles fins al punt que fos possible oferir un servei amb la qualitat que mereixen aquestes criatures, però si, amb els temps que corren, de moment és inviable augmentar aquests recursos, personalment optaria per un sistema que prioritzés la qualitat en detriment de la quantitat, en base al qual, caldria reduir el nombre de beneficiaris del suport i augmentar la intensitat de l’ajuda als escollits. I ho faria, fonamentalment, en funció de les diferents necessitats dels alumnes i de la seva disposició personal per al treball per tal que hi hagués una mínima garantia d’aprofitament. Sóc conscient que és una mesura que seria impopular i que potser comportaria errors (no pas més dels que es cometen ara, tanmateix), però el que és evident és que el sistema extensiu actual no funciona i que bona part dels recursos que s’hi dediquen es perd llastimosament, mentre que si es pogués aplicar el pla intensiu que proposo, potser no en serien tants els beneficiats, però aquells a qui arribés l’ajut gaudirien d’una eficàcia de què avui no pot gaudir ningú, simplement perquè el sistema és del tot ineficaç i els escassos però costosos recursos que hi ha es malbaraten d’una manera lamentable, en detriment –no ho oblidem tampoc- de la qualitat global del servei que ofereix el sistema educatiu.

stats