ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Gràcies!

IMG-20150509-WA0006 Zoom

IMG-20150509-WA0006

Divendres vaig viure una de les experiències més satisfactòries que pot arribar a oferir la professió docent: vaig assistir a una trobada que havien organitzat els alumnes d’una promoció que vaig tenir fa més de trenta anys. No els havia vist des de llavors i, naturalment, tots vorejaven ja la cinquantena, però observant els seus rostres era fàcil, molt fàcil, retrobar-hi aquell petit dimoniet que solia alterar la dinàmica de la classe o aquell altre que s’estimava més passar desapercebut, aquell que tenia sempre dificultats o aquell altre que excel·lia en tot allò que feia. Però això era, ara, només un record irrellevant, un detall del passat, que ja no existeix més que en la memòria.

I era irrellevant perquè, al davant, hi tenia persones, persones adultes, persones de veritat, fetes i dretes, amb una història pròpia al darrere, amb unes responsabilitats a assumir sobre la pròpia vida i amb decisions importants a prendre a partir d’avui mateix. Persones que jo havia conegut i tractat quan eren simplement nens i nenes. Nens i nenes, però, que ja tenien els seus propis problemes, igual que tothom i que, també igual que tothom, havien d’afrontar. Personetes que, per la seva escassa experiència de la vida, necessitaven que els seus adults els fessin de crossa imprescindible.

Sovint, menystenim la vida interior de la canalla, que sol ser intensa, però sobretot, molt confusa perquè es mou en un mar de dubtes, temors, incerteses i veritats apreses a mitges que no els permet entendre bé allò que els envolta. I que poden començar a apamar només a base de donar-s’hi cops, patir frustracions i rebre desenganys. I això sol ser molt dur. Per tant, pensem-nos-hi dos cops quan resolem el plor, la tristesa o la preocupació d’un nen amb un evasiu “Ja li passarà... Són coses de criatures...”. Els nens, se’ls ha d’escoltar, s’ha de baixar fins al seu món, senzill i complexíssim alhora, fet de colorins, però extremament cruel al mateix temps. Ensems, banal i crucial. I, per això mateix, s’ha de fer un esforç per a intentar entendre’ls i ajudar-los a entendre’s i a entendre el lloc que ocupen en aquesta societat tan imperfecta. Si jo, en alguna mesura, els vaig poder ajudar, si vaig ser, en algun moment, aquella crossa imprescindible, n’estaria molt satisfet.

Divendres vaig sentir, sobretot, molt d’afecte, reconeixement i gratitud dels meus antics alumnes, que em van dir paraules molt estimulants sobre la meva feina i sobre la meva relació amb ells, paraules que ja no podré oblidar mai més. I, tanmateix, jo no podia ni tan sols sospitar, quan els feia classe, perquè era encara molt jove, que la feina d’un simple mestre pot arribar a deixar petges tan profundes en un nen, empremtes que poden resultar indelebles, marques a través de les quals un docent pot arribar a ser, si no decisiu, sí molt important en la vida futura d’un nen.

Des d’aquesta modesta tribuna vull agrair-los profundament i de tot cor que pensessin que valia la pena de convidar-me a la seva trobada, que, de retruc, em va permetre també tornar a veure algun antic company. I vull agrair també molt sincerament les paraules que alguns dels assistents em van dir en privat, les que em van dir en públic, en els parlaments improvisats que es van fer després de sopar, i molt especialment les que em va dedicar, en una cançó que va compondre especialment per a l’ocasió, aquella antiga alumna que, si no recordo malament, seia amb posat insegur i actitud discreta en un dels pupitres d’aquella aula petita, més llarga que ampla, que hi havia en el segon pis de l’escola.

Sovint sento a dir que és ingrata, la professió de mestre. Sempre m’hi he revoltat, contra aquesta afirmació, que considero desafortunada i del tot falsa. Tot depèn de què s’entengui per gratitud. Si el docent espera reconeixements explícits, sí que pot ser que se senti frustrat perquè un nen no sol fer aquest tipus de reflexions de manera conscient. El mestre s’ha de sentir prou pagat veient una determinada evolució en la canalla que tracta, comprovant que els alumnes, efectivament, se l’escolten, que la seva acció professional té algun efecte positiu en els nens i també, sobretot, sabent detectar aquell espurneig en els ulls i en l’expressió de l’infant, que és prova evident que s’ha establert el corrent afectiu imprescindible perquè es produeixi un acte veritablement educatiu.

Gràcies, antics “leticians” —vosaltres ja sabeu per què us anomeno així—, gràcies per una vetllada inoblidable, gràcies pel vostre afecte, gràcies per haver-me fet sentir que el meu pas per la vostra vida va ser mínimament profitós i gràcies per haver-me donat un reconeixement explícit, que aquest sí que és escadusser. Ara que em trobo, sens dubte, en el darrer tram de la meva vida professional, el vostre escalf ha representat, per a mi, una extraordinària injecció de raons per a continuar fent la meva feina tan bé com pugui i sàpiga fins que m’arribi l’hora de deixar les aules definitivament.

I, per acabar, voldria dir-vos que, a les pàgines prèvies del darrer llibre que he publicat, Fer de mestre, hi ha una dedicatòria on s’hi pot llegir: “Als meus alumnes i exalumnes”. Permeteu-me doncs, que simbòlicament, adreci aquesta dedicatòria d’una manera molt especial als meus exalumnes d’aquella escoleta tan petita que hi havia a Sarrià i que va ser el meu primer contacte amb el món de l’educació. Perquè vosaltres també vau ser molt importants per a mi. Vau ser el tast necessari que em va convèncer que aquest era, efectivament, el camí que havia de seguir i vau ser l’acte iniciàtic que em va donar el tret de sortida per a dedicar la meva vida a una professió que no m’he penedit mai d’haver triat perquè només m’ha donat satisfaccions.