ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Conclusions després del 21-D

Aquest article va ser publicat al diari 'El 9 Nou' el dia 5 de gener de 2018

De les recents eleccions que hem viscut, tal com ho veig jo, hauríem de ser capaços d’extreure unes quantes conclusions, que miraré d’exposar a continuació:

Primera

L’1-O, Els partits unionistes van voler callar la veu dels seus per impedir que l’independentisme pogués mostrar la seva força. Però aquesta darrera contesa electoral ens ha permès comptar-nos bastant aproximadament. I, d’aquest recompte, es desprèn el següent:

  1. El bloc unionista puja aproximadament 4,1 punts percentuals (43,3% de vots), gràcies a l’alta participació, mentre que l’independentista, malgrat tot, manté la seva força (47,5% de vots).
  2. Com a conseqüència, l’unionisme queda novament en minoria. Una minoria molt significativa, però que, com a tal, no té legitimitat per a fer valer la seva voluntat per damunt de la voluntat de la majoria independentista, que tot i no ser absoluta, supera l’unionisme en 4,2 punts percentuals. Perquè, dins l’unionisme, són els que són. I no n’hi ha més. I avui no són majoria t’ho miris com t’ho miris. Són una minoria molt respectable, però minoria. Ha quedat clar?
  3. La famosa majoria silenciosa, que resulta que no era majoritària, ha parlat clarament a través de la teoria de vasos comunicants: Ciutadans puja fins al seu cel i, com a conseqüència, el PP baixa fins a l’infern més absolut. Per tant, si en un futur puja el PP, probablement baixarà Ciutadans.
  4. Difícilment, a Catalunya hi deu haver cap votant avui que no s’hagi decidit ja per una de les dues opcions, però l’estratègia dels dirigents de Catalunya en Comú-Podem, on s’apleguen unionistes i independentistes, no ens permet acabar de fer el recompte de manera completa perquè no volen ser comptats en cap de les dues opcions, per més que els unionistes sempre se’ls apropiïn de manera fraudulenta. Ara, el dia en què ho poguéssim fer en un referèndum homologable, on els seus votants podrien manifestar-se per una opció o l’altra, molt malament hauria d’anar perquè l’independentisme no aconseguís el 2,6% de vots que li falta per a obtenir la majoria absoluta.

Segona

Amb tot, l’independentisme no ha pogut mostrar prou força per a actuar unilateralment sense, almenys, haver intentat el diàleg de nou. Per tant, ha d’eixamplar la seva base social. I ho ha de fer pouant en la sensibilitat sobiranista, capaç d’exigir un referèndum sense optar necessàriament per la independència, però sí per la democràcia. I, sobretot, ha de deixar ben clar que, quan reclama drets per als catalans, ho fa per a tots els ciutadans, unionistes inclosos.

Tercera

Parlar de fractura social em sembla massa tremendista, però no crec que hàgim de negar-la taxativament perquè seria tancar els ulls a la realitat. Ara bé, dues observacions: 1) la convivència no en surt afectada i 2) el fenomen no és d’ara. Ho explico:

  1. L’anomenada fractura es limita al fet que els ciutadans de Catalunya que votem ens podríem alinear amb facilitat en dos blocs. Fins i tot, els que voten Catalunya en Comú-Podem. Els seus dirigents no es volen definir, precisament, perquè saben que, entre els seus militants, hi ha de tot. Ara bé, més enllà que, en certes reunions familiars o socials, s’hagi d’anar amb compte de no ferir sensibilitats i s’hi autoimposi no fer determinats comentaris, no hi ha res més. Igual que passa arreu del món on hi pugui haver, posem per cas, gent d’esquerres i de dretes o gent del Barça i del Madrid. L’historiador senyor Josep Burgaya deia divendres passat en aquest mateix diari que els resultats deixen clar que no som un sol poble, en referència al lema amb què l’independentisme mostrava el seu tarannà inclusiu. No puc estar-hi més en desacord. Catalunya és, efectivament, un sol poble amb una diversitat que enriqueix, però que genera, alhora, certes complicacions. Ara, d’això a dir que no som un sol poble, hi ha un abisme. Els pobles, per a ser-ho, no han de pensar ni votar necessàriament de manera monolítica, sinó tan sols comportar-se com a tals i el comportament col·lectiu dels ciutadans de Catalunya és simplement exemplar. Per Catalunya, es pot passejar una estelada o una bandera espanyola i no passa res. Tret dels cafres habituals, que hi són arreu, tot i que potser actuen més des d’una banda que des de l’altra, no hi ha conflictes al carrer i les persones no ens anem provocant perquè, en general, s’aplica el seny i existeix respecte per l’altra opció, malgrat els esforços que s’han fet des del govern de Madrid i des dels mitjans de comunicació espanyols perquè no fos així. Els comentaris malintencionats del senyor Albiol dubtant de la normalitat de la gent de TV3 o els del senyor Borrell promovent una desinfecció ideològica, que se suposa que hauria d’afectar més de dos milions de ciutadans, doncs, no arriben a crear la mala maror que persegueixen perquè són més propis d’energúmens incendiaris a ignorar que no pas de persones a qui se suposa un cert nivell d’educació.
  2. D’altra banda, no és que aquesta mal anomenada fractura no existís abans. Ja existia com a conseqüència de la diversitat de la nostra societat. Ara, sí que és veritat que, col·lectivament, l’independentisme estava més calladet. I calladets, els indepes els semblem més guapos: una mica de xivarri simpàtic cada Onze de Setembre i després, a desar les estelades fins a l’any següent. I quan ha estat l’hora de materialitzar la reivindicació, com que els que callaven perquè ja els estava bé l’statu quo s’han posat a cridar, s’ha visualitzat la divisió. Què hauríem de fer, senyors Arrimadas, Iceta i Albiol perquè desaparegués la que vostès anomenen fractura social? Què hauríem de fer, senyor rei? Callar i aguantar, oi? Doncs mirin: ara, si volen, callin i aguantin vostès, que nosaltres ja portàvem una bona temporada fent de bons minyons. Renunciïn als seus plantejaments unionistes i ja veuran que bé que anirem sense fractures d’aquestes que diuen vostès... I si no volen callar, que estan en tot el seu dret, aguantin fractura, però no en carreguin els neulers a l’altra banda, que totes dues opcions són, com a mínim, igual de responsables.

Quarta

Senyora Arrimadas, vostè, que ha guanyat les eleccions, torni a explicar-nos això que diu que si governa ho farà per a tots els catalans. Ens ho explicarà en castellà, suposo... Igual que va fer íntegrament en el seu discurs triomfal el vespre electoral quan ja no necessitava el vot dels qui tenim com a llengua pròpia la catalana, oi? Tota una declaració de principis sobre la seva manera d’entendre el govern per a tots els catalans! Sí, senyora. I, al damunt, el pintoresc projecte de Tabàrnia, que accentua encara més la divisió: les grans ciutats contra la resta del territori. Fantàstic! Això acaba de demostrar quines són les intencions reals de Ciutadans. Sort que vostès estan condemnats a l’oposició, per molt que el seu hagi estat el partit més votat, gràcies a l’estulta estratègia del PP i al fet que els independentistes es presentessin en llistes separades.

Cinquena

I tampoc no podem passar per alt l’interès que tenia el senyor Iceta, en el darrer debat electoral de TV3, a demostrar que el dèficit fiscal català era només de 2.500 M €, i no de 16.500 M €, com sostenia el senyor Turull. El senyor Iceta sustentava la seva opinió en afirmacions que, segons ell, havia fet el senyor Mas Colell, cosa que, dos dies després, l’exconseller va desmentir amb arguments irrefutables en un exhaustiu article al Diari Ara (20/12/17). Excel·lent manera de defensar els nostres interessos, senyor Iceta: mirar de demostrar que se’ns deuen 14.000 M € menys dels que se’ns deuen. Sí senyor! El PSC –i ho dic amb molt de dolor– és la veu del PSOE a Catalunya i passa sempre per damunt dels interessos dels catalans per tal de no incomodar el partit mare, sobre el qual sosté el seu precari equilibri. Els interessos de Catalunya s’han de defensar des de Catalunya, senyor Iceta, perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

         Serà bo de recordar totes aquestes premisses de cara a unes pròximes eleccions. I les municipals no són gaire lluny.