El proper primer d’octubre és un dia important. Ho és perquè, diguin el que diguin a Madrid, marcarà un punt d’inflexió en el procés que ens ha d’emmenar a la nostra emancipació nacional, ja sigui ara o més endavant.
Gràcies a la imperícia democràtica del Govern de Madrid, cada dia n’hi ha més, de convençuts que el que més ens interessa és posar punt final a la situació que arrenca des d’aquell infaust 1714. Però també és cert que l’amenaça constant a què aquell Govern sotmet la gent senzilla del nostre poble, amb el concurs entusiasta del sistema judicial espanyol, pot actuar de manera dissuasiva i provocar actituds dimissionàries en persones que creuen en el dret d’aquest poble a decidir el seu destí col·lectiu, però que temen veure’n la seva vida personal afectada pel fet de formar part d’una mesa electoral o, simplement, per anar a votar el dia u.
A tots aquests, els diria, simplement, que sàpiguen que és molt difícil poder actuar judicialment contra un ciutadà qualsevol per accions com aquestes, que per molt que vagin dient, no són ni poden ser de cap manera constitutives de delicte. I, en qualsevol cas, hem de ser conscients que quants més en siguem, més difícil se’ls farà iniciar cap d’aquestes accions.
També hi ha qui no veu clar quin ha de ser el sentit del seu vot. Persones que estimen Catalunya i se’n senten part, però que, amb tota la legitimitat, se senten també fortament arrelades a Espanya i, per tant, que no veuen clar que s’hagi de produir aquest trencament.
A aquests els diria que, en cas de produir-se la independència de Catalunya, han de saber que no es pot privar ningú de la seva nacionalitat espanyola i, per tant, tothom que vulgui podrà continuar conservant-la. I la europea...? Doncs l’europea, també perquè va inclosa amb l’espanyola, cosa que va quedar molt clara gràcies a la malaptesa del senyor Rajoy.
D’altra banda, cal que siguin molt conscients que les autoritats espanyoles no fan distincions entre ciutadans que se senten espanyols i ciutadans que no se senten espanyols quan maltracten el nostre país; i que tots aquells que viuen Catalunya seran maltractats per igual si ens quedem a Espanya.
Però vegem quina diferència hi ha entre quedar-se a Espanya i no quedar-s’hi. Marxar vol dir una situació excelsa on tots els nostres problemes seran solucionats i ens agradaran molt les autoritats que tindrem? Naturalment que no. Marxar vol dir una negociació dura amb l’Estat espanyol, durant la qual, segurament, haurem de fer moltes concessions; vol dir un període inicial difícil; vol dir quedar-nos amb tots els catalans corruptes, que n’hi ha; vol dir que quan hi hagi eleccions, les minories hauran d’aguantar el Govern que formin el partit o partits que hagi votat la majoria i que si no ens agrada ens hi haurem de posar fulles. Vol dir tot això, que és el pa de cada dia de totes les democràcies del nostre entorn.
Ara bé, voldrà dir també que els polítics estaran estrictament al servei de les persones d’aquest país, siguin o no siguin catalans d’origen i hauran de vetllar exclusivament pel seu benestar. Ho faran amb més o menys traça i amb més o menys honestedat, però per a això hi haurà, a casa nostra, una majoria que s’encarregarà de controlar les seves accions de govern i que podrà fer-los fora si ho estima convenient. No pas com ara que les nostres voluntats majoritàries es veuen sistemàticament diluïdes en les voluntats majoritàries del poble espanyol, sovint hostils i, en molts casos, altament tòxiques per als interessos del conjunt dels catalans, com ho prova el fet que, durant tants anys, ens hàgim hagut d’empassar un Govern estatal format per un partit que sempre ha estat clarament minoritari al nostre país.
I, finalment, votant indecís, què vol dir quedar-se a Espanya? Doncs vol dir quedar-nos exactament com estem avui, però amb un perill afegit, si l’opció del no sortís majoritària: el tan espanyol ‘Pues ahora sus vais a enterar’. Si l’opció del sí sortís triomfadora, el procés continua i el desenllaç és incert, però el triomf del no és la fi del procés. I, per tant, la continuïtat d’una fiscalitat clarament desfavorable; d’uns trens antiquats que han de viatjar amb unes infraestructures altament inadequades; d’un finançament, amb els nostres impostos, d’aeroports, autopistes i AVEs escampats per territori no català absolutament deficitaris; d’un corredor mediterrani que passi lluny del mediterrani, d’un monolingüisme oficial amb una mica de peixet per a la nostra llengua; d’un Tribunal Constitucional i d’un sistema judicial que ja ho veieu..; de la sistemàtica anul·lació de lleis catalanes que incomoden el Govern de Madrid, com ara la de pobresa energètica; d’una policia catalana marginada de l’Europol; del tancament de delegacions a l’estranger que dinamitzen la nostra economia i d’una monarquia sempre disposada a ser subvencionada per a caçar elefants i a posar-se al costat de tot això. I, a sobre, el més que probable ‘Pues ahora sus vais a enterar’, que faria de cirereta del pastís.
I la decisió es troba, per paradoxal que sigui, en mans dels indecisos. Vosaltres teniu la paraula. Ara, això sí: la teniu gràcies al Govern de la Generalitat, eh...? Que el de Madrid farà tot el que pugui perquè no la tingueu. Que aquest és un altre dels al·licients de quedar-se en aquesta Espanya casposa que s’atreveix a intervenir la nostra autonomia suspenent-la de facto; envia la Guàrdia Civil, que com el seu nom indica, és un cos militar, a intervenir material que convida a votar i entra a escorcollar impremtes i mitjans de comunicació, igual que es feia en els feliços cinquanta...
Escric aquest article el dia en què la Benemérita ha entrat a diverses seus del Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat s’ha arrogat la facultat de gestionar les nostres finances. Ves a saber quins arguments més ens poden arribar a donar entre avui i demà passat, que és el dia en què ha de sortir publicat...!
