Criatures 19/08/2012

I ara, què?

3 min

Molts recordarem l’estiu del 2012 per tot allò que hem hagut de deixar de fer. La voracitat de la crisi ha tocat terra per a moltes famílies que fins ara s’havien considerat classe mitjana. A casa nostra hem après què vol dir no percebre la nòmina corresponent a final de mes. Hem descobert quin pa s’hi dóna, o precisament quin no s’hi dóna, iniciant així l’escalada de la incertesa que aquesta situació genera. Quan s’entra en aquesta lògica, assalten els interrogants temuts: com es pagarà la hipoteca, els càrrecs del banc, el material escolar dels fills, i tantes altres despeses, la majoria de les quals ara estan sota la pressió del proper augment de l’IVA . Reordenar les prioritats familiars en funció del seu cost econòmic , i que això tingui els efectes mínims sobre els seus components, és un sudoku de nivell alt que toca fer. Si poguéssim obviar el motiu pel qual ve imposat aquest canvi de dinàmica, l’exercici en sí mateix, tindria la seva gràcia. Encarar un inici de curs en aquestes circumstàncies és , com a mínim , desconcertant. I ho dic tant des del pla professional com també des del pla familiar. Tindrem unes condicions internes i externes molt adverses i amb tot, entenc que el compromís amb l’aprenentatge dels nostres alumnes, que són alhora també els nostres fills, s’ha de mantenir intacte. Aprendre és una activitat humana tan essencial com gairebé la de respirar i és inherent a la nostra condició cultural en constant evolució. És una activitat que no podem fer sols ni la podem escatimar a cap generació. Fer possible l’aprendre vol un ferm compromís social per fer possible un futur. Donant tombs a aquesta qüestió em va arribar a les mans l’article de Ramon Barlam , professor de secundària, a l'Institut Cal Gravat de Manresa i coordinador pedagògic del projecte Espurn@. Al seu bloc “Arran de pupitre” , proposa dotze consells per a començar el curs amb bon peu , donada la situació d’extrema dificultat amb la que ens trobem. Cadascun d’ells projecta futur i renova el compromís amb la professió educativa: Formar-nos, enxarxar-nos, llegir, experimentar, compartir materials, explicar i difondre el que fem. També mobilitzar-nos, perquè segur que caldrà . Esperança i determinació són el denominador comú de les seves paraules que us recomano llegir. http://5centims5.blogspot.com.es/2012/08/12-consells-per-comencar-el-curs-amb.html Des del llenguatge de l’esperança també parla Jordi Grané, filòsof i autor del llibre “La resiliencia, crecer desde la adversidad”. L’esperança és el que ens procura ser resilients, ens procura saber-nos sobreposar als períodes de desfeta. Jordi Grané, creu que l’educació ha de ser esperança: mentre hi ha esperança hi ha vida, afirma. D’ell he conegut el concepte del llenguatge apreciatiu i generatiu, aquell que parla de potencialitats, recursos, fortaleses, èxits, possibilitats , inclusió, enfront del llenguatge deficitari que identifica vulnerabilitats i dèficits. Probablement, a les escoles, ens hem passat massa temps identificant-nos en aquest segon llenguatge però ara ens haurem d’arrenglerar per supervivència i espero que per convicció , al registre apreciatiu i generatiu: a saber transmetre expectatives esperançadores i realistes als nostres joves i sobretot viure les pròpies expectatives des d’aquest realisme esperançat. El marge per petit que sigui , sempre hi és. Per la seva banda, Enric Roca, Doctor en Ciències de l’Educació per la UAB i professor titular del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social d’aquesta universitat, ens proposa canvis metodològics que promoguin unir-se per projectes d’innovació , afavorir noves organitzacions d’espais i horaris i promoure la multidocència a les aules, optimitzar les TIC i potenciar l’orientació educativa i tutorial com a competència professional compartida per tot l’equip docent. http://mestres.ara.cat/blogedu21/2012/07/31/unir-se-per-projectes-dinnovacio-i-reforma/ http://www.edu21.cat/ca/continguts/82 Tres autors amb tres propostes que ens obren portes quan d’altres s’han tancat. Són aquestes aportacions capaces d’inspirar-nos quan tot sembla embarrancar , les que fan que els seus autors siguin mestres en majúscules. I ara els necessitem més que mai. Però en això estem de sort: de ben segur que seguiran al peu del canó malgrat tot, i a més, no estan sols. De persones compromeses, disposades a seguir aportant la seva saviesa en el nostre petit país, n’hi ha moltes.

stats