Apte per a l'adopció

“Approved for Adoption” és un documental del tot recomanable que explica en primera persona l’experiència adoptiva de Jung , un noi nascut a Corea i adoptat a Bèlgica als anys setanta. Amb una sensibilitat colpidora , Jung narra el fet adoptiu a través d’un viatge que fa al seu país d’origen. Combina l’animació amb les imatges reals per a conduir-nos per les diferents estacions de la seva vida i se serveix del dibuix animat per a fer-nos entrar en els espais més foscos d’aquestes estacions: els moments de les preguntes sense resposta, els moments d’incomprensió, de solitud o d’incertesa davant la seva adopció. No és casual que faci servir el dibuix animat. Per ell dibuixar va ser, durant molts anys, una eina d’evasió des de la qual imaginava respostes als seus interrogants. És gràcies a aquests dibuixos que el documental s’encara amb valentia a molts dels dracs propis de l’adopció internacional . Des d’una mirada que és personal i intransferible Jung transita pels impactes que l’abandó, el pas per l’orfenat, l’arribada en el sí de la nova família, la necessitat de saber de la mare biològica o el canvi idiomàtic i cultural han tingut sobre la seva persona. El documental toca de ple en la ferida i alhora és un cant a l’esperança : La comprensió del fet adoptiu viscut, és possible quan les peces encaixen. Ara que comencem a tenir experiència adoptiva al nostre país, és l’hora d’enfocar la nostra mirada a tot allò que ens fan arribar els nostres fills adoptats de les seves pròpies experiències. Tal com explica Mireia Sala , pedagoga i logopeda especialitzada en psicopedagogia infantil i Professora a la FPCEE Blanquerna- Universitat Ramon Llull, ens hem de recordar , famílies i centres educatius, el pes que ha tingut per al seu desenvolupament, els mesos que van ser gestats als ventres de les mares biològiques perquè allà dins hi van passar coses importants. Malgrat no en quedi record aparent , abans de ser amb nosaltres, van viure la pèrdua de vincle amb aquesta mare biològica i estats de privació derivats de la seva estada en institucions i orfenats. La desnutrició, la falta d’atenció i d’estimulació, la probable falta de cura adequada de les primeres malalties i sobretot la falta de la mirada amorosa constant que el nadó necessita els primers temps de la seva vida, formen part de la seva biografia primerenca i han determinat en bona part el seu procés maduratiu. Quan arriben a l’escola es troben en una situació de sortida molt desavantatjosa respecte la dels nens i nenes que han gaudit de condicions favorables en els primers temps de vida. Per a tirar endavant amb èxit dins el nostre sistema escolar fa falta que les necessitats intel.lectuals, emocionals i socials dels nois i noies estiguin cobertes. El triangle d’aquestes necessitats ha de ser un equilàter perfecte. Els nois i noies adoptats tenen una necessitat a cobrir que va per damunt de totes i toca de ple l’esfera emocional modificant aquest triangle personal. Necessiten agradar constantment per tal d’assegurar-se que són estimats. La seva prioritat no és acadèmica perquè abans han d’assegurar-se mil i una vegades que són part de la família, del seu cercle d’amics, de la seva societat i que mai més tornaran a ser abandonats. La pel.lícula de Jung ho explica molt bé, però també ens ho expliquen molt bé els nostres fills tant si nosaltres ho veiem com si no. També és habitual que totes les circumstàncies vitals dels seus inicis hagin deixat un rastre de dificultats a l’hora d’adquirir els coneixements propis de l’escola . Són freqüents les dificultats en el llenguatge i en les matemàtiques i l’acumulació de nous sabers sovint els fan perdre els primers, encara poc consolidats. Necessiten avançar amb lentitud per adquirir la base de coneixements abans que l’escola es torni massa abstracta per ells. Molts dels nostres fills adoptats han trampejat força bé els estudis fins a cinquè de primària però a partir d’allà la cosa es complica i molt. Els nois i noies es veuen desbordats per una abstracció que no comprenen i l’espiral diabòlic del “m’esforço , estudio i suspenc” una vegada i una altra , acaba per pesar més que la curiositat per aprendre. És el moment que les alarmes es disparen i potser en alguna cosa hem fet tard. Com que els pares solem donar molta importància als estudis i a les demandes del sistema escolar (insaciable en els requeriments que ens fa i limitat en els seus oferiments) solem prendre un paper d’exigència que ens confronta cada tarda amb uns deures i una agenda en total desequilibri amb el que el nostre fill o filla pot realitzar. Nosaltres hem estat tardes senceres ensenyant a estudiar , a comprendre conceptes no entesos, a repassar dubtes, en definitiva a fer d’escola fora de l’escola. L’estratègia pitjor que es pot oferir al noi i noia adoptat . Li recordem a cada segon , una de les seves pors : pensa que per culpa dels estudis, potser un dia el rebutjarem. Davant la por, els éssers humans activem el mecanisme de la fugida. Ells ho fan evadint i evitant situacions que se’ls fan doloroses. Descuits “casuals” com oblidar-se l’agenda , oblidar-se d’anotar un examen o una entrega són les formes més habituals d’aquesta fugida. Però en poden oferir moltes més! En no poder acomplir les expectatives senten perillar l’amor dels pares. Sovint comencem a modificar el nostre paradigma sobre els seus aprenentatges quan la frustració ja ha fet acte de presència . A casa l’hem modificat a cop i de dies frustrants , quan després d’hores compartides d’estudi, la nota resultant no ha arribat al tres o quan ens han recordat unes dificultats, “velles conegudes” nostres, obviant els avenços que es puguin haver donat. Em reconec com una mare exigent, que he viscut molt angoixada l’evolució acadèmica dels meus fills i ells m’han ensenyat que són molt més que el resultat d’unes notes i de l’adquisició d’uns coneixements. Jo ara sé que necessiten un entorn reparador que asseguri la calma afectiva necessària, més que un entorn angoixat que exigeix resultats com a única possibilitat . Ells han avançat malgrat l’escola i malgrat la nostra exigència però em dol no haver sabut respectar prou les necessitats del seu triangle equilàter. Els valents d’aquesta pel.lícula són sens dubte els nostres fills adoptats, resilients com pocs que ja des del dia que van arribar en aquest món , el vent els bufava en contra. Ara ja no faig de mestre amb ells. Hi sóc, però primer sóc la seva mare. Un aprenentatge dels bons, jo que sóc professora i formo part d’un sistema educatiu que prioritza l’acumulació de sabers per davant del bon pair, jo que he estat una professora molt preocupada per la transmissió de coneixements als meus alumnes . Una de les millors coses d’haver patit i haver lluitat per una escolaritat saludable per als meus fills ha estat que els guanys que hem anat aconseguint ho són també per a tots els altres nois i noies escolaritzats que també tenen les seves motxil.les carregades i el triangle de benestar escolar poc equilibrat. Una de les millors coses ha estat adonar-me a temps que el sistema educatiu necessita un canvi de mirada que integri de veritat la diversitat i seguiré lluitant perquè sigui realitat. Bones voluntats n’hi ha moltes en aquest camí. De les pitjors, ha estat constatar que el que tenen el poder de decisió han emprès el camí oposat.