Criatures 03/06/2013

Agrupaments d'aula: què, qui i com?

4 min

El debat al voltant de com han de ser els agrupaments dels alumnes a les aules ha tornat a revifar . El detonant ha estat l’anunci de la posada en marxa del programa intensiu de millora (PIM) que el Departament d'Ensenyament iniciarà el proper curs. El programa vol oferir atenció específica als alumnes de primer d’ESO que arriben de primària amb un nivell molt baix de llengua i matemàtiques. Dubtes a banda sobre com acabarà implantant-se aquest programa, l’anunci del mateix reobre una discussió mai ben prou ben tractada ni prou ben tancada en el món educatiu: Quina és la millor fórmula a l’hora de fer els agrupaments a l’aula que garanteixi l’èxit en els aprenentatges de tots i cadascun dels nois i noies? Després de gairebé vint-i-cinc anys de docència m’atreveixo a dir que la pedra filosofal no la tenim en aquest tema , però sí que sabem algunes coses. Sabem dels efectes de les classes homogènies. En aquestes, s’agrupen als alumnes en funció del seu nivell acadèmic , un concepte que ens entretenim poc a definir què vol dir , però que a la pràctica es redueix a la premissa del tu ets llest , vas al grup A , tu ets ruc vas al grup Z. Aquesta classificació pressuposa que la intel.ligència és una qualitat innata , inamovible i definitòria en l’aprenentatge dels nois i noies i per tant no contempla la possibilitat que aquesta evolucioni i millori. Es practica en alguns centres sota el paraigües de l’eficàcia en la gestió de l’aula . És un tipus d’agrupament que etiqueta als estudiants i crea compartiments estancs dels quals es fa difícil sortir perquè la trampa és que, a cada un dels grups, els atribuïm unes expectatives que tendeixen a complir-se: el grup bo va bé i el grup dolent va malament. Tots els estudis de la neurociència indiquen que el cervell humà és del tot mal•leable i amb els estímuls que rep, es va modificant a mesura que va madurant. També sabem que el cervell humà busca la despesa d’energia mínima, s’esforça fins on entén que se li demana , no més, de manera que si no rep estímuls i no se l’entrena, s’acomoda i es perd la possibilitat de desenvolupar-se més. També és cert que el repartiment de la intel.ligència no és equitatiu , és a dir no tothom té en la mateixa mesura , el domini de la competència lògico-matemàtica o la lingüística que són les que més demanem a l’escola. De la mateixa manera que uns són més alts que uns altres , unes persones dominen millor aquestes àrees que d’altres. Certament a uns alumnes se’ls haurà d’ajudar més i necessitaran més atenció. Howard Gardner ens ho recorda a la teoria de les intel.ligències múltiples. Si sabem tot això, és evident que agrupar als alumnes fixant-nos només en el grau de domini de determinades intel.ligències- principalment la lògico matemàtica i la lingüística- és deixar moltes coses pel camí. Perdem la possibilitat que de la seva interacció, uns estimulin als altres. Aquells alumnes que necessiten més atenció, si no tenen altres referents , no poden aprendre del modelatge i l’exemple. De la mateixa manera , els grups “millors” solen entrar en un estat d’autocomplaença procliu a un “Splendid isolation” poc edificant des del punt de vista de la maduració personal. A l’aula no només s’aprenen continguts, l’educació és encara un dret universal fins als setze anys i tot el que acompanya a la convivència , a la gestió dels reptes col.lectius també és formació i aprenentatge i probablement ara prenen més importància que mai. Els grups que tenen diversitat d’intel.ligències a l’aula són més rics i es poden estimular molt millor que aquells en els que les fortaleses o les mancances són les mateixes. No he vist un sol grup dels mal anomenats “dolents” que al final de curs hagués fet una evolució positiva. La corba d’aquests tipus de grup és sempre descendent. Les mancances es retroalimenten i es fan grans. S’hi afegeix un factor molt determinant i és que el grup que agrupa els nois i noies amb dificultats solen coincidir amb els que tenen els condicionants socioeconòmics més complexes i aquests acaben pesant de manera clara a l’hora d’aprendre. Hi ha prou coneixement, estudis i experiència com per saber que aquest model d’agrupament no aconsegueix l’objectiu d’èxit de tots els nois i noies. Per què doncs es segueix agrupant als alumnes així? La meva proposta aniria en la línia d’agrupar l’alumnat de manera diversa i heterogènia en grups que no sobrepassessin el nombre de vint. Faria franges horàries més amples i en cada franja hi treballaria matèries susceptibles de ser compartides de manera que a l’aula hi pogués haver dos professors . Això facilitaria poder atendre molt de prop als alumnes que més ho necessitessin. El treball per projectes permetria practicar ,almenys una vegada per trimestre, els grups de treball cooperatius i d’aquesta manera es gestionarien reptes de manera col.lectiva . Cadascú podria mostrar i desenvolupar les seves i intel.ligències mentre es milloraria en les altres . Les lleis actuals no estan per punyetes, ho sé, però tal com diu John Mac Beath, professor emèrit de la Universitat de Cambridge, a vegades cal volar per sota el radar polític per aconseguir que els nostres alumnes puguin elevar-se i aixecar el seu propi vol. Podeu veure Pere Pujolàs: "Com organitzem l'aula" Tribuna Edu21 . 17 de novembre de 2011 XVII Tribuna Edu21. Com organitzem l'aula? from Edu 21 on Vimeo.

stats