Testos i olles

Un dels errors típics d'alguns pares és comparar la seva infància amb la dels seus fills en el sentit de resignar-los a la sort -diguem-ne genètica- que segons ells els ha tocat. Us en posaré un exemple real: En una reunió de famílies un pare em va certificar una cosa que el nen em deia constantment: - Jo de petit era molt mal estudiant, sempre feia campana, no m'agradava gens estudiar, no m'estranya que el nano no se'n surti. Aquell nen tenia un mal model a casa ja que en comptes de motivar-lo a superar-se es dedicava a recordar-li el mal estudiant que havia sigut ell i que tot i això ara es guanyava la vida. La mare, present en cos però no en veu, es mostrava orgullosa del seu marit en el sentit que tenia una feina ben vista i no mal pagada. L'er

ror era pensar que els estudis no servien per a res i la prova estava en la feina del pare; aquella família li estava inculcant al seu fill una cosa bona que era el valor d'aconseguir una feina i espavilar-se en la vida però li negaven la possibilitat d'almenys intentar estudiar per tenir un ventall potser més gran d'oportunitats en el futur. El nen quan rebia una nota indicant que no havia presentat els deures el pare en comptes de demanar-li explicacions es dedicava a explicar-li històries de "campanes", xuletes i desconsideracions diverses als mestres. Tot això va arribar a un punt molt preocupant ja que l'alumne a sobre es comportava malament i distorsionava el funcionament de la classe. Tots els mestres ens hi vam esforçar molt però el nen no se'n va sortir amb els estudis. D'això ja en fa uns quants anys; espero que avui el noi s'hagi llevat a les set per anar a treballar.