Tània Soler: "Ja d'adulta vaig descobrir esdeveniments cabdals de la meva vida que ignorava"

BarcelonaAbans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

I t'ha costat?

— No ha estat senzill, però posar els meus fills al centre és una cosa que em neix, i no em penedeixo de res.

Què més t'ha sorprès de ser mare?

— Pensava que l’educació seria una cosa més planera, i trobo que ser constant en els missatges que transmets als fills a vegades és cansat. Es tracta de ser una mica com la gota malaia, una feina diària i que mai s’atura, anar polint i polint. Conèixer aquesta dificultat em permet tenir empatia amb altres pares i, sobretot, abstenir-me de jutjar a ningú.

De què et sents més segura ara que fa quatre anys?

— Del fet que vull estar contenta i tranquil·la amb mi mateixa, i no amb el que espera de mi la societat. Estic fent tot el que està a les meves mans per fer que els meus fills creixin segurs i feliços. M’ha sorprès aprendre a gaudir de coses senzilles que mai m'hauria imaginat que em farien tan feliç. Sempre he sigut molt independent i amant de l’aventura i d’activitats que impliquen certa adrenalina. Però en aquesta etapa, en què encara són petits, he descobert que res em fa tan feliç com un cap de setmana a la muntanya o veure'ls jugar allà on sigui.

I què et fa patir?

— Hi ha una autoexigència i una culpabilitat molt arrelades que afloren amb força quan ets mare. Quan intentes preservar espais propis més enllà de la maternitat, sovint et jutges a tu mateixa, o bé sents que et jutja la societat. Just quan va néixer el meu segon fill, el Pau, vaig rebre la notícia que el meu manuscrit havia estat acceptat i que Les veus del foc tiraria endavant. Allò em va donar força en un moment molt feliç però alhora vulnerable.

La teva novel·la, Les veus del foc, comença amb la mort d'una àvia i el descobriment de secrets familiars. Coincideix això amb alguna experiència personal?

— La necessitat de parlar sobre com el desconeixement del passat pot marcar-nos, neix del fet que, ja d’adulta, vaig descobrir esdeveniments cabdals de la meva vida que ignorava i que eren essencials per a la meva identitat. Penso que és imprescindible conèixer la nostra pròpia història i quan això se'ns nega, encara que sigui per protegir-nos, quan ho descobreixes, et pots sentir infantilitzat i humiliat, i els teus fonaments poden trontollar. Posar ordre de nou, quan es descobreixen segons quines veritats, requereix temps, eines emocionals i molta estona amb un mateix.

Tenir fills, cada nova generació és una oportunitat de fer net.

— Totalment. Sempre dic que quan van néixer els meus fills no només van néixer ells, sinó que també vaig néixer jo. Va néixer una mare, una nova Tània que no existia. Tots avancem per la vida carregant una motxilla, que és la nostra pròpia història. En el meu cas, en el moment de convertir-me en mare, aquella motxilla es va alleugerir. Ja no només era filla, sinó que també era mare. El meu paper a la vida prenia un altre sentit.

Quan observes els fills creus que d'alguna manera els podran afectar errors comesos pels avis?

— M’agrada pensar que soc capaç de protegir-los de tot i de tothom, tot i que sé que això és impossible. El que ha passat abans a la meva vida m’ha fet ser qui soc, i és inevitable que aquesta herència s’escoli en la manera com els educo. Ara bé, amb els anys he adquirit eines per mantenir lleugera la motxilla de què et parlava. Intento que allò que els trasllado no sigui una càrrega sinó una guia: aprenentatges que els ajudin a créixer, no pesos que condicionin les seves vides.

Al final, què és l'essencial?

— El que importa és la constància i el treball diari. Poder estar en pau i contents amb la persona que som. Tota la resta és soroll. El millor que m’ha regalat la vida és veure’ls junts. La devoció que té el Pau per la Mar i com la Mar cuida el Pau. Res del que aconsegueixi a la vida em farà sentir tan orgullosa com veure'ls feliços.