Petit, pelut, suau

Petit, pelut, suau... Avui celebrem el 100 aniversari de l’edició de “Platero i jo”, un poema de Juan Ramón Jiménez que no ens deixa indiferents cada vegada que el rellegim. Jo recordo que el feia llegir –fa uns quants anys- a un fill meu d’11 anys, en veu alta. Justament al entrar en capítol en que el burret es mort perquè el metge no havia trobat cap remei per evitar aquella pèrdua, el meu fill va trencar a plorar; s’havia identificat amb el Platero del primer capítol: “...petit, pelut, suau, tan tou per fora que es diria tot de cotó fluix, que no porta ossos...” i...havia tingut un gran sentiment de pena! I avui faig només una petita reflexió sobre el dol que hem de passar criatures, adolescents i grans quan algú dels nostres ens deixa. Platero em provoca suficient tendresa com per veure que avui que tot va tan accelerat no tenim temps de demostrar els nostres sentiments ni de plorar l’absència dels que perdem. Només ens falta tenir aquests tanatoris com hotel de cinc estrelles en que el nostre familiar difunt queda aparcat en una altra sala i ens hem de dedicar a fer tertúlia amb els amics que ens venen acompanyar. Han passat els temps en que teníem al llit de casa el pare o la mare que moria desprès d’una malaltia i que grans i petits ens asseiem al voltant del llit recordant la seva vida i confiant que gaudia de Déu al Cel per la seva bona vida curulla d’estima i de bones obres. Ara també diem “allà on siguis”. Entre la fredor del tanatori i l’”allà on siguis” podem trobar el terme mig per comprendre que els nostres fills tenen un cor sensible i trencat com el tenia el meu fill al veure que ja no podia recuperar a Platero i haurem de dedicar tot el temps del món per acollir al fill, consolar-lo i acompanyar-lo en moments de tristesa per la mort d’un avi o d’una àvia, que per molt que un s'estimi a Platero hi ha una notable diferència! Als infants els preocupa el seu familiar difunt, sobre tot si és molt estimat per ells i es pregunta si es trobarà sol, si passarà fred, si podrà menjar... No ens podem limitar a donar una resposta curta: “− estarà bé”. Necessita respostes sinceres per fer-se càrrec de la mort; per entendre què, l’avi, l’àvia o qui sigui, ja no tornarà i que l’absència del familiar la notarem tots i hem de donar-li pau explicant-li aquest fet natural per malaltia, per accident o per edat. També els grans hem d’expressar els nostres sentiments i contestar cadascú des de les seves conviccions i si som creients sabem que ens retrobarem i amb aquesta transcendència afegida ho viurem i ho transmetérem. És prou il·lustrativa aquesta frase de Josep Pla: “El món modern ha inventat l’acció per a distreure’s de la mort”.

No caldrà distreure’s, deixarem passar el temps de dol, parlant de la persona estimada que ens ha deixat i fomentant la sensibilitat i la capacitat d’estimar dels nostres fills. La presència del familiar que ha deixat aquesta terra ens acompanyarà si el tenim present. I vet aquí que avui, en un divendres de desembre ennuvolat i en el centenari de “Platero i jo”, he pensat en la pèrdua dels que estimem i en el plor del meu fill d’11 anys, un ganàpia avui, bon catedràtic que es dedica amb cos i ànima als seus alumnes universitaris i que segueix tenint aquell bon cor per emocionar-se i tenir empatia pels altres... Adéu Platero: “...petit, pelut, suau, tan tou per fora que es diria tot de cotó fluix, que no porta ossos...”