No cal castigar, sí cal animar a millorar

No cal castigar, sí cal animar a millorar. “És més fàcil irritar-se que tenir paciència, amenaçar un noi que no pas mirar de convèncer-lo. No doneu la impressió que actueu per mal humor o per caprici: llavors, perdríeu la vostra autoritat i el càstig seria perniciós”. Sant Joan Bosco No m’agraden gens els càstigs. Fins i tot, acostumo a preferir la paraula “reprensió” més que la de càstig. Penso que els podem evitar si tenim les cèlebres regles de joc, límits o com ho vulguem anomenar. El cas és que les tinguem. Això sí, quan s’ha fet la malifeta el fill ha de notar que tenim un disgust, llavors la reprensió apareix: el dolor, reparar la falta, i quedar escarmentat. El nen n’ha de ser ben conscient. Que no passi com el fill d’una amiga meva que va tirar el gat daltabaix de la finestra i... de tan glaçada que es va quedar la mare no li deia res! El fill va reclamar: “I a mi qui em castiga?” Si ho veiem en positiu, us diré que dels escarments per les pròpies actuacions en surt el més bàsic de l’educació: aprendre, ni que sigui per força. Per aprendre hem de provar, experimentar i equivocar-nos. Espero que no us passi mai el que em va passar amb un fill meu de tres anys, un dia que, acompanyat d'altres fills meus, va donar una empenta a un maniquí, que va caure al mig de la planta del magatzem amb gran sufocació meva i amb un soroll esglaiador. Quin ensurt! Hi hauria algun pare o mare que aplicaria d’immediat un càstig. Jo seria molt més partidària de fer reparar l’error o la malifeta que el fill o la filla hagi fet. (En el cas del maniquí, tots –el fill culpable, el primer– vam demanar perdó i vam tornar a deixar el maniquí dempeus). Sobre aquest tema us transcric la carta al director d’un diari amb la què coincideixo plenament: “M’he sentit profundament indignada quan a la televisió he vist un psicòleg que proposava com a sistema alternatiu a la bufetada –com a mitjà correctiu per la mainada– ignorar el nen durant us dies fins que entri en raó. Sóc mare de tres fills, àvia de cinc néts i he estat professional de l’ensenyament durant vint-i-cinc anys. Aquest bagatge i la meva experiència em permeten dir el següent: Un nen que sàpiga que l’estimen, respectat i valorat, que rep carícies i que sap que té els pares contínuament al costat, quan rebi un “bolet” (i dic “bolet”, no pallissa) ho associarà a un mal comportament determinat i difícilment es traumatitzarà. Condemnar a aquest infant a l’ostracisme per uns dies o unes hores és absolutament cruel i el fill ho associarà a manca d’afecte. És un mal tracte psíquic no comparable a una “cleca”, sinó a una pallissa a l’ànima, i es pot convertir de nen bo i sensible o entremaliat a un ressentit ...” No m’agraden gens els càstigs, repeteixo, com tampoc m’agrada que es deixi a un nen petit a una cadireta amb l’excusa de dir-li que pensi, es talment humiliant com quedar-se d’esquena a la paret –que es feia abans- perquè en ambdues situacions la criatura es queda sense poder reparar el mal fet i sense reconèixer el perdó que immediatament li atorguen els seus pares i que l’anima a comportar-se millor i no repetir les malifetes. Quan només renyem i castiguem estem fomentant la manca de sinceritat per reconéixer els errors, tan important per educar en la sinceritat i en la confiança en l'àmbit familiar tan necessari per anar amb seguretat per la vida.